“Considering property investment in Spain? It 's more profitable than you might think ”. Aquest i altres anuncis similars poblaven l'interior d'una d'aquestes revistes corporatives, plenes de publicitat, que és possible trobar quan agafes un vol en una companyia de low cost (ignoro si en les altres, perquè no me les puc permetre). Va ser fa uns dies, en tornar d'un viatge al nord d'Europa per temes laborals. En arribar a casa, però, un altre senyal m'esperava a la bústia, “Urgente. Somos expertos en la venta de los inmuebles en Cataluña a los compradores extranjeros procedentes de Rusia, Ucrania, Kazakstan y Oriente Próximo. Nuestra agencia está en el mercado ya 13 años…”.
Més enllà dels errors gramaticals en una carta que venia en castellà i, entenc, en rus, el que tots dos anuncis semblen indicar és que, a nivell internacional, encara que també local, Barcelona i algunes altres ciutats en el context de l'Estat espanyol es presenten com a llocs ideals per a sucoses inversions immobiliàries.
Mirem una mica les dades. Segons l'últim informe publicat per Tecnocasa en col·laboració amb la Universitat Pompeu Fabra (UPF), el 32% de les compres d'habitatges a la ciutat són executades per inversors, més que pels futurs habitants de les mateixes, sent, al seu torn, el 17,7% realitzades per capital estranger. L'habitatge porta temps convertida en una mercaderia, només cal recordar la famosa crisi del totxo, però la seva importància en les economies locals ha reprès protagonisme amb renovada empenta. Si en el conjunt de l'Estat, entre 2007 i 2014, no es van construir amb rpu feines habitatges, resposta lògica en aquelles zones on existia un superàvit de les mateixes -efecte clàssic de les bombolles-, en aquelles àrees on existia un dèficit estructural, com en la capital catalana, aquesta minva en l'entrada de nous habitatges al mercat, unida al fet del poc sòl disponible, a l'absència d'un parc públic ressenyable i a una política local d'habitatge propi, entre altres qüestions, va fer desplaçar, encara més, la recerca d'una resposta a la necessitat d'una llar cap al mercat del lloguer. Per tot això, i tornant a les dades ofertes pel tàndem Tecnocasa-UPF, entre els anys 2014 i 2016 la rendibilitat del lloguer es va tornar, no només estable, sinó també molt interessant en comparació amb altres productes d'inversió, aconseguint una mitjana del 4,38% per aquell temps, més del 5% avui dia, segons assenyalava Albert González, Team Leader de Lloguers de la immobiliària Engel and Völkers (havia de dir-se Engel) en el recent reportatge ofert per TV3, Barcelona és lloga. Així, aquesta circumstància és aprofitada pels inversors abans esmentats per fer el seu particular agost.
A més, segons l'Agència de l'Habitatge de Catalunya, a finals de l'any passat, el mercat del lloguer ja mostrava certs signes de saturació, és a dir, necessitava de l'entrada de nous habitatges per a continuar satisfactòriament amb la seva triomfal procés. De manera que això, sumat a la suposada reactivació econòmica general, ha fet aparèixer més expectatives de preus i rendes vinculades, un cop més, al lloguer, portant al fet que tant les noves promocions que s'han començat a construir en els solars acumulats durant els anys d'aturada, així com en el poc sòl disponible, però també la compra d'antigues finques -inquilins inclosos- de diferents barris de la ciutat i la retirada del mercat d'habitatges per al seu ús com a apartaments turístics, hagin creat un còctel explosiu que ha portat al fet que els preus dels lloguers superin, avui dia, en més d'un 20% els d'abans de la crisi.
El camí per arribar a aquesta situació no ha estat ràpid, ni tampoc fàcil. S'han hagut de produir nombroses circumstàncies, algunes inesperades, però d'altres, la majoria, impulsades des de diferents instàncies públiques i privades: la ja esmentada inexistència d'una política pública d'habitatge que veritablement pugui portar aquest nom; l'aposta per la conversió de Barcelona -i altres localitats- en ciutats globals sense tenir en compte l'anterior i deixant que el famós i neoliberal efecte trickle-down fes la seva feina en l'assignació de recursos i en el repartiment de la riquesa; la desregularització del mercat del lloguer a nivell estatal; l'impuls als canvis culturals necessaris perquè l'habitatge fos considerada, finalment, una mercaderia -un país de propietarios antes que de proletarios-; una aposta decidida perquè els motors de l'economia fossin els serveis i el sector immobiliari; la liberalització del sòl; les reformes en el mercat laboral; l'aposta pel turisme com a vector econòmic fonamental en els processos de reestructuració urbana, la facilitació de visats als estrangers que compressin habitatge, etc.
Davant de tot això només hi ha una forma de respondre: amb potents i decidides polítiques públiques que intervinguin en la mesura del possible en el mercat de l'habitatge, tant de compra com de lloguer, sense fer cas dels cants de sirena que aposten per deixar tot en mans d'un Mercat suposat representant màxim de l'eficiència en l'assignació de recursos; els mateixos que al·leguen que la situació actual es deu, precisament, al fet que el treball d'aquest es veu sotmès a les ingerències dels poders públics.
Just en el viatge al Nord d'Europa amb el que començava el present article, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar al geògraf nord-americà Don Mitchell comentar alguna cosa sobre això que vull portar aquí a col·lació: el mercat immobiliari actual no està funcionant incorrectament, com se sol al·legar, a l'inrevés, funciona a la perfecció, i deriva els beneficis als que tenen el poder sobre ell, els inversors. No ens oblidem d'això si volem que Barcelona, així com altres ciutats, deixin de ser la ciutat dels prodigi(us) lloguers.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
