'Ciutat Morta', una història de periodisme a contracorrent

L'emissió del documental 'Ciutat Morta' ha provocat una veritable commoció col·lectiva a Catalunya. Més de 569.000 espectadors el van veure la nit de dissabte al segon canal de TV3 i la demanda de reobertura del cas és ja un clam. El documental reconstrueix l'anomenat 'cas 4F', en què quatre joves van ser condemnats i empresonats per un incident ocorregut el febrer del 2006 i que va acabar amb un policia municipal en estat de coma. És un demolidor document periodístic que posa en evidència la cadena d'errors, abusos i silencis del cas. L'espectador intueix que acaba de presenciar el relat d'una enorme injustícia. I tràgica, perquè Patricia Heras, una de les acusades es va suïcidar l'abril del 2011.

'Ciutat Morta' interpel·la a la política, a la justícia, i fins i tot als metges que no van reaccionar davant d'uns casos evidents de tortura. I, per descomptat, interpel·la els mitjans de comunicació i al periodisme. El web Desmontaje 4F recull una hemeroteca amb els treballs periodístics publicats sobre el cas. És l'hemeroteca de l'espès silenci de nou anys només trencat per unes poques excepcions. Un buit que impacta en la premsa catalana quan encara està en plena catarsi per trenta anys d'impunitat mediàtica del clan Pujol.

En un país amb un ampli i extens mapa mediàtic, amb potents diaris, ràdios i televisions públiques i privades, resulta que una de les presumptes injustícies més greus comeses a Catalunya emergeix gràcies a una modesta revista alternativa, La Directa, i, especialment, a un dels seus periodistes, Jesús Rodríguez. Gràcies a un documental, dirigit per Xapo Ortega i Xavi Artigas, que era pràcticament clandestí fins que la pressió social va forçar a TV3 a emetre'l. Gràcies a unes poques veus lliures com la de Gregorio Morán (en una de les 'sabatines intempestives' de La Vanguardia ) o Jordi Mumbrú (Públic, eldiario.es i El País).

Si una història com aquesta emergeix pel compromís d'un modest setmanari i la tossuderia personal de periodistes disposats a anar a contracorrent, quin és el paper dels grans mitjans? Si l'audiència troba a la xarxa, o en mitjans alternatius, el periodisme que manté el seu compromís amb la veracitat; l'esperit crític i lliure enfront del poder; l'honestedat i la amb independència a l'hora d'informar i d'establir la jerarquia de la rellevància, per a què necessitarà als grans mitjans si no actuen de forma lliure, independent, i honesta? Si la premsa no és útil a l'audiència, per què els joves haurien d'incorporar-se un dia a la lectura dels diaris que ordenaven la visió del món als seus pares i avis? Si els mitjans de comunicació repeteixen els errors del passat, quan estaven a la lluna mentre la desregulació financera, la bombolla immobiliària i la corrupció niaven la crisi, per què els necessiten els ciutadans? Si es limiten a reproduir les 'versions oficials', sense contrastar, sense investigar, per què se’ls haurien de creure?

El cas narrat a 'Ciutat Morta', com abans el cas Pujol, demostren que el problema decisiu d’alguns grans mitjans de comunicació no és ni la caiguda de la publicitat ni l'impacte de les noves tecnologies. És la pèrdua del seu valor més preuat, la independència. I amb ella la credibilitat i la confiança dels lectors. Per això el periodisme ha d’implicar-se en la regeneració dels mitjans convencionals i impulsar a la xarxa illes de credibilitat i confiança.

Editors i periodistes saben ara més que mai que el present i el futur passa per l'exercici lliure i independent d'un periodisme que impedeixi la repetició de casos com el '4F' o el del clan Pujol. Si no, els que s’independitzaran dels grans mitjans seran els ciutadans. 'Ciutat Morta' ha aconseguit trencar la barrera del silenci gràcies a la mobilització d'una minoria que va forçar l'emissió del documental i ara ja és majoria. I ha estat possible gràcies al periodisme, escrit en un modest setmanari, narrat en un documental, explicat per periodistes que van decidir anar a contracorrent.