El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
A principis d’agost del 2013, el director general de la Mobile World Capital Fundation, Ginés Alarcón, enuncià la bona nova: “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil”. Amb aquella epifania, es revelaven les bases estratègiques de la Fundació creada per GSMA (l’organització mundial d’operadors de telefonia mòbil), la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Indústria, l’Ajuntament de Barcelona i la Fira; segons Alarcón, “el millor exemple de col·laboració entre administracions públiques en un projecte de promoció econòmica des dels Jocs Olímpics del 92”. Per a l’exdirectiu de T-Systems, sobretot, s’havia de fomentar la concertació público-privada per atreure capital, noves empreses i convertir la ciutat “en el centre del coneixement mundial sobre la vida connectada”. Fer de Barcelona una smart city era una oportunitat econòmica “brutal”, i s’havia de traduir en un increment del PIB, “com va fer el tèxtil al segle XX”.[1]
Poques setmanes després, sense una relació aparent entre els esdeveniments, el veïnat de Ciutat Meridiana –barri barceloní conegut com a “Vila-Desnonament”- ocupà el Centre de Creació Digital que es contruia a la zona. L’objectiu: fer-hi un nou Banc d’Aliments, necessari per a pal·liar la situació extrema que es vivia al barri a causa de l’absència estival de les beques-menjador. Fins aleshores, la crisi alimentària havia estat afrontada des de l’autogestió, i en els desbordats locals de l’Associació de Veïns, en pocs mesos, s’havien repartit 18 tones d’aliments bàsics.[2] Amb l’ocupació de l’edifici i els seus usos autogestionats, el veïnat no només il·lustrava com la cooperació social s’activa solidàriament per a fer front l’emergència urbana, sinó que desvetllà alguna cosa més: la tragèdia de les classes populars barcelonines en l’era de les smart cities. La pregunta, incisiva, feria l’aire: “què carai fa un Centre de Creació Digital en un barri necessitat d’aliments?”
Dues forces, dos ritmes de fons
El maig del 2011, durant la campanya que el dugué a l’alcaldia barcelonina, Xavier Trias ho explicà orgullosament. Acompanyat d’Antoni Vives, futur regidor d’Habitat Urbà, l’alcaldable desgranà el projecte d’instal·lar un Ateneu de Fabricació a Ciutat Meridiana. L’espai hauria d’acollir una de les seus del FabLab Barcelona, centre de producció i investigació digital promogut pel Massachusetts Institute of Technology, que serviria per a “reindustrialitzar Barcelona amb la tecnologia del segle XXI”. Vives, a més, carregà contra el consistori socialista, per no pensar mai en aquest tipus de barris quan una universitat nord-americana es volia instal·lar a Barcelona, afirmant que “seria revolucionari dur un centre d’aquestes característiques a un barri com Ciutat Meridiana”. La inversió no era menor: acabar l’adequació de l’edifici costaria 250.000 euros, d’una partida de 1.500.000 pel conjunt dels FabLabs barcelonins. No obstant, com vaticinà la periodista Meritxell M. Pauné, “Ciutat Meridiana no esdevingué Massachusetts”[3] i a l’estiu següent el veïnat organitzat passà a l’acció. Front la incapacitat municipal d’afrontar necessitats més peremptòries com la pobresa i la desigualtat social, ocupà l’espai per a posar-lo al servei de les exigències comunitàries.
La contradicció relatada, essencialment, explicita el xoc de realitat entre dues forces a la ciutat. Per una banda, la lluita veïnal i popular, activada per a resoldre necessitats bàsiques col·lectives, sostinguda pel ritme de fons de l’autogestió i la cooperació social. Per l’altra, l’orquestració de la inversió pública al servei dels projectes estratègics de l’empresariat urbà i global, aquesta vegada entorn el coneixement; això és, en paraules de David Harvey, “un procés d’urbanització que generi rendes de monopoli pel capital privat”.[4] Dues forces, dos ritmes de fons. Ciutats cooperatives o smart cities?
Democràcia ecònomica urbana
Si la tecnologia ens ha de servir per a alguna cosa, no ha de ser per a connectar (o sotmetre) la vida a l’acumulació privada de capital, sinó per a transformar la matriu productiva de les ciutats i posar-la al servei de les necessitats del conjunt dels seus habitants. Una ciutat intel·ligent no és la que, ras i curt, tolera creixents desigualtats econòmiques i abismes socials en el seu sí, sinó la que mobilitza les seves capacitats per impulsar una nova economia urbana basada en la cooperació social i l’apropiació col·lectiva de la riquesa.
Després d’anys d’insistència, hem entés finalment que Barcelona és una empresa: ara el que pertoca és col·lectivitzar-la: els seus 100.000 aturats ho necessiten. I col·lectivitzar-la significa implementar una alternativa al model neoliberal de ciutat, superar una economia política urbana que violenta de forma permanent les nostres vides. El Model Barcelona de governança público-privada ha estat un èxit... pels inversors. Ara requerim d’un model de gestió municipal-comunal-cooperatiu pel 99%.
La crisi de les polítiques socials urbanes és deguda, a més, a l’orientació estatal-mercantil que les ha estrangulat. Per tant, cal un canvi substancial: han de ser sostentades per una nova economia metropolitana, governada per les comunitats locals i amb coordinació municipal. En aquesta nova economia solidària que articuli la ciutat, els barris han de ser un instrument polític no sols d’una certa descentralització administrativa, sinó, sobretot, d’autogestió popular.
Crear ciutats cooperatives significa impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per les comunitats veïnals i basada en la resolució de les necessitats des de la proximitat. El treball, el consum, el crèdit, els transports, els abastiments, els serveis comunitaris, i en general totes les dimensions que organitzen la vida a la ciutat, han de ser progressivament autogovernades amb formes de propietat col·lectiva i gestió democràtica. I les plusvàlues que generen els sectors econòmics específics de la productivitat urbana (turisme, patrimoni, cultura, habitatge, comunicació, serveis…) han de retornar a la col·lectivitat que les ha sostentades.
Urgeix construir una democràcia econòmica urbana, detectar les necessitats materials i culturals de les precaritzades poblacions metropolitanes, i resoldre-les en base a les potencialitats de la intel·ligència col·lectiva –la cooperació social- que ja habita al territori. Més que smart cities que sotmetin la vida al capital privat, necessitem ciutats cooperatives que crein i distribueixin solidàriament la riquesa comuna. Cal un canvi de règim polític i econòmic metropolità: les decisions i els recursos de Barcelona han d'estar en mans de la majoria social.
[1] Pujol, I. “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil. Entrevista a Ginés Alarcón”, Diari Ara, 7 d’agost del 2013.
[2] Alcántara, A. “Ateneus de fabricació vs bancs d’aliments. Quin model de cultura volem?” a http://educaciotransformadora.wordpress.com/ consultat el 27 d'agost del 2013.
[3] Pauné, M.P. “Ciutat Meridiana no serà Massachussets (ni el Pedralbes del segle XXI)” a Carrer 126, FAVB, desembre del 2012.
[4] Harvey, D. Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la revolución urbana. Madrid: Akal, 2012.
A principis d’agost del 2013, el director general de la Mobile World Capital Fundation, Ginés Alarcón, enuncià la bona nova: “Barcelona ha de liderar la transformació social de la vida connectada a través del mòbil”. Amb aquella epifania, es revelaven les bases estratègiques de la Fundació creada per GSMA (l’organització mundial d’operadors de telefonia mòbil), la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Indústria, l’Ajuntament de Barcelona i la Fira; segons Alarcón, “el millor exemple de col·laboració entre administracions públiques en un projecte de promoció econòmica des dels Jocs Olímpics del 92”. Per a l’exdirectiu de T-Systems, sobretot, s’havia de fomentar la concertació público-privada per atreure capital, noves empreses i convertir la ciutat “en el centre del coneixement mundial sobre la vida connectada”. Fer de Barcelona una smart city era una oportunitat econòmica “brutal”, i s’havia de traduir en un increment del PIB, “com va fer el tèxtil al segle XX”.[1]
Poques setmanes després, sense una relació aparent entre els esdeveniments, el veïnat de Ciutat Meridiana –barri barceloní conegut com a “Vila-Desnonament”- ocupà el Centre de Creació Digital que es contruia a la zona. L’objectiu: fer-hi un nou Banc d’Aliments, necessari per a pal·liar la situació extrema que es vivia al barri a causa de l’absència estival de les beques-menjador. Fins aleshores, la crisi alimentària havia estat afrontada des de l’autogestió, i en els desbordats locals de l’Associació de Veïns, en pocs mesos, s’havien repartit 18 tones d’aliments bàsics.[2] Amb l’ocupació de l’edifici i els seus usos autogestionats, el veïnat no només il·lustrava com la cooperació social s’activa solidàriament per a fer front l’emergència urbana, sinó que desvetllà alguna cosa més: la tragèdia de les classes populars barcelonines en l’era de les smart cities. La pregunta, incisiva, feria l’aire: “què carai fa un Centre de Creació Digital en un barri necessitat d’aliments?”