Control o no control, aquesta és la qüestió

S’inicia el primer ple ordinari al Parlament, amb sessió de control i interpel·lacions. I el comencem amb una absència dolorosa: la de la diputada Muriel Casals, que dissabte passat va ser atropellada per una bicicleta en un pas de vianants. En descàrrec del ciclista, sembla que ell va respectar el semàfor i que la diputada, no. De moment ignorem la versió de la Muriel, que és ingressada a la UCI d’un hospital de Barcelona i sedada ja que ha patit una lesió cranioencefàlica i ha hagut de ser intervinguda. En qualsevol cas, valdria la pena que l’accident servís per mirar d’ordenar la convivència entre vianants i bicicletes.

I consti que sóc favorable a la bici, un mitjà de transport sostenible, que estalvia recursos energètics no renovables i que no contamina. Visca, doncs, la bici! Però jo, com a vianant, per culpa de la circulació ràpida i excessiva de vehicles de dues o més rodes (bicis, skates, patinets...) per les voreres, em sento molt vulnerable. Una de les gràcies de caminar per la voravia és que no necessites retrovisor, ni botzina, ni circular sempre pel mateix carril, que pots canviar bruscament de direcció perquè vols enganxar el nas en un aparador que t’atrau o et pots aturar sobtadament perquè t’acabes de creuar amb una amiga. En canvi, quan has de creuar un carrer, pares atenció als senyals de trànsit i als vehicles, perquè perceps el perill: la calçada no és l’espai dels vianants.

Però la vorera sí que ho és. Ha de ser-ho. Els vianants som també sostenibles i ens mereixem passejar sense sentir por. Bicicletes que et passen frec a frec a tota castanya i, com que no l’has sentit arribar (no fan soroll), et sobresalten violentament i et fan preguntar-te què hauria passat si haguessis canviat la trajectòria mínimament en aquell instant. Bicicletes que giren una cantonada a tota velocitat mentre per l’altra està avançant una velleta fràgil. Bicicletes que circulen contra direcció per un carrer estret de Gràcia, les voreres del qual, amb motos aparcades, obliguen un vianant a creuar el carrer per on no toca, això sí, comprovant el tràfic en el sentit per on haurien de venir els vehicles.

Si a tot això hi afegim que no estan obligats a portar permisos ni assegurances i que no hi ha dades oficials dels accidents que provoquen, caldrà admetre que ens queda feina per fer. Convivència, sí, però ben reglamentada.

Tornem al ple, on diputats i diputades plantegen preguntes al govern o directament al president. Després d’escoltar les preguntes i les respostes, arribo a unes quantes conclusions.

La primera, aquest govern de Catalunya és el dels xupiguais. I encara no entenc com és que no ens hem presentat tots i totes com a candidats per al mateix partit, perquè, sentint els consellers i conselleres i veient com estan d’acord amb tot el que diu l’oposició, especialment pel que fa a l’emergència social, sembla que tothom calci del mateix peu. O això, o hi ha molts consellers i conselleres amb dosis de cinisme més que notables.

La segona, si vols posar en un compromís a un conseller o consellera, cal que siguis molt concret en les teves demandes. Com més àmplia sigui la teva intervenció, més possibilitats de divagar li dónes. M’ho apunto per a les meves intervencions.

La tercera, el partit al qual pertany el govern, o sigui, Junts pel sí, només fa preguntes massatge. Així, el conseller o consellera de torn pot contestar de la manera més còmoda possible i surt amb un ego ben reforçat.

La quarta, necessites un background important per poder plantejar preguntes al govern perquè t’has de fer molt enrere en el temps i recordar les diferents vicissituds per les quals ha passat aquell tema concret. Doncs, jo, d’això, no en tinc!

Les preguntes del nostre grup, Catalunya sí que es pot, fan referència al pla Visc+, de venda de dades d’usuaris de la sanitat a empreses privades, o al pla de gestió de conques internes de l’aigua. I les respostes que obtenim són vagues i en la línia del que deia abans: com si tots i totes tinguéssim la mateixa visió de la jugada.

Un dels moments importants d’avui és la votació de la pròrroga dels pressupostos. El nostre grup vol fer d’oposició i no d’obstrucció de manera que voldríem fer un gest (abstenció) per poder desencallar la situació però no ens refiem i ens fa por que aquests pressupostos acabin funcionant durant tota la legislatura. Així que, per no involucrar-nos en uns pressupostos injustos per la gent, votem que no. La CUP, però, ajuda el govern a salvar la situació.

I, per últim, intervindrà Ciutadans per introduir una pregunta sobre la transfòbia. Tot i que no està especificat, m’imagino que fa referència a la mort de l’Alan, l’adolescent transsexual que es va treure la vida quan no poder suportar més el bullying que patia a l’institut. Em caldrà estar ben atenta al que diuen, perquè d’aquí a quinze dies em tocarà intervenir a mi en referència a la qüestió. Uf! Serà la meva primera compareixença a l’hemicicle!

S’inicia el primer ple ordinari al Parlament, amb sessió de control i interpel·lacions. I el comencem amb una absència dolorosa: la de la diputada Muriel Casals, que dissabte passat va ser atropellada per una bicicleta en un pas de vianants. En descàrrec del ciclista, sembla que ell va respectar el semàfor i que la diputada, no. De moment ignorem la versió de la Muriel, que és ingressada a la UCI d’un hospital de Barcelona i sedada ja que ha patit una lesió cranioencefàlica i ha hagut de ser intervinguda. En qualsevol cas, valdria la pena que l’accident servís per mirar d’ordenar la convivència entre vianants i bicicletes.

I consti que sóc favorable a la bici, un mitjà de transport sostenible, que estalvia recursos energètics no renovables i que no contamina. Visca, doncs, la bici! Però jo, com a vianant, per culpa de la circulació ràpida i excessiva de vehicles de dues o més rodes (bicis, skates, patinets...) per les voreres, em sento molt vulnerable. Una de les gràcies de caminar per la voravia és que no necessites retrovisor, ni botzina, ni circular sempre pel mateix carril, que pots canviar bruscament de direcció perquè vols enganxar el nas en un aparador que t’atrau o et pots aturar sobtadament perquè t’acabes de creuar amb una amiga. En canvi, quan has de creuar un carrer, pares atenció als senyals de trànsit i als vehicles, perquè perceps el perill: la calçada no és l’espai dels vianants.