El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
L'esgarrifosa Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de l'any certifica que la crisi econòmica ha adquirit definitivament caràcters de Gran Depressió. La desocupació que dessagna les economies del sud d'Europa ofereix perfils apocalíptics a Espanya, del futur de la qual en depèn el de la pròpia eurozona en conjunt. Espanya és, sens dubte, la “línia Maginot” de la defensa de la moneda única europea. La situació de Catalunya, motor principal de l'economia espanyola, és al seu torn un element crucial en el desenvolupament i desenllaç de la crisi que amenaça l'estabilitat i el propi futur d'Espanya com a país avançat: l'asfíxia financera aguditzada per la recessió coincideix amb un marc polític d'inestabilitat i incertesa al voltant del plet sobiranista, de manera que el risc de fallida econòmica, per una banda, i l'espectre de la secessió i la ruptura de la unitat de l'Estat, per una altra, es retroalimenten de manera confusa.
Es tracta d'una situació delicada que evoluciona en paral·lel a l'augment de l'exclusió en els sectors més desfavorits de la societat i l'empobriment de les classes mitjanes. La nefasta combinació de seqüeles de la crisi, que es tradueix en la pràctica en el desmantellament de l'Estat del Benestar, amenaça amb trencar la cohesió social i hipotecar sine die el progrés econòmic. En altres circumstàncies no menys excepcionals de la història recent es va generar un gran consens polític i social per sortejar l'abisme, però a dia d'avui no se sap ni tan sols qui pren les decisions del Consell de Ministres i quin és el paper d'un Parlament petrificat al voltant d'una fèrria majoria absoluta i un president estèril. L'eixam de tanques i policies antiavalots que blinda la Cambra és tota una metàfora de la impotència i desconcert del Govern del PP.
La doble xarxa invisible
Els experts creuen que el paraigua de la solidaritat familiar, per una banda, i una economia submergida del 20% al 25% del PIB, per altra, han neutralitzat fins ara la implosió social a Espanya. Queda per veure si aquesta teoria resisteix haver depassat el brutal llistó de sis milions d'aturats -gairebé un terç del total de la zona euro- i el temible horitzó d'un terç del total de la població activa. Val a dir que el terreny és un terrorífic camp de mines, amb el 57% dels joves sense perspectives d'ocupació i gairebé dos milions de famílies amb tots els membres a l'atur. Mai ningú no va pensar de cap manera que arribaríem fins aquí, així que qualsevol cautela sobre les previsions de futur és poca. De fet, si alguna cosa caracteritza l'actual Govern espanyol és la seva inesgotable capacitat per desdir-se.
La política catalana no és òbviament aliena a aquest context i evoluciona com una nau a la recerca d'ancoratge, a la vista de la cruesa del temporal i la vacilant singladura de CiU amb els seus socis d'ERC. L'insòlit i fins i tot extravagant anunci de la nova candidatura d'Artur Mas a la presidència de la Generalitat il·lustra paradoxalment l'aparent retorn del líder de CiU a la realpolitik i el refredament tàctic dels seus ambiciosos objectius nacionals. L'aparatosa cacofonia governamental de les últimes setmanes al voltant de la consulta acredita aquest nou escenari, creat a iniciativa del mateix Mas amb la seva trobada secreta amb Rajoy a la Moncloa i el desglaç de les relacions intergovernamentals. Vet aquí que de nou apareix el cru realisme polític de Bismarck davant del romanticisme patriòtic de Bolívar, segons el cèlebre símil del president republicà Alcalá Zamora sobre la doble ànima política de Francesc Cambó.
A la recerca de marge fiscal
No és per a menys. El més crucial ara és disposar d'un major marge de dèficit per quadrar el pressupost de la Generalitat i, si es donés el cas, millorar el sistema de finançament que expira en els propers mesos. És un imperatiu gairebé dramàtic, a la vista de la crispació social i la necessitat de comptar amb suports parlamentaris per aprovar i aplicar els comptes de 2013. L'anomenat “pacte fiscal” està sens dubte enterrat com Sant Grial del programa de CiU, però el full de ruta cap a Ítaca bé pot assumir una circumval davant els imponderables de la travessa. En la situació actual, amb un partit debilitat per la “ITV judicial” a Oriol Pujol i dividit per les pressions d'ERC, enfrontar-se a un nou programa de retallades és radicalment incompatible amb l'irrealisme o l'aventurerisme, per molt legítim o benintencionat que fos.
Seria simplista atribuir l'explosió del secessionisme a Catalunya als estralls materials i morals provocats per la recessió derivada de la crisi que ha arrasat el vell model productiu espanyol. Seria ignorar les múltiples claus polítiques, culturals i financeres que han alimentat durant dècades el desencís d'amplis sectors de la ciutadania respecte als poders centrals de l'Estat i, en última instància, a Espanya com a conjunt. En tot cas, cal assenyalar que l'enfonsament del model econòmic basat en el binomi totxo/turisme està en l'origen de la caiguda del propi sistema polític-financer que ha exercit el comandament a Catalunya des de la transició i que al seu dia no va dubtar a presentar i vendre el país com la nova Califòrnia europea.
Les hemeroteques desborden encara de testimonis i dades que donen fe de l'eufòria dels actors públics i privats que van rivalitzar en atribuir la gesta i en disfrutar sense contenció dels beneficis de l'era del boom dels grans negocis i inversions, tant en blanc com en negre. Tot just una petita part d'aquells excessos està avui en mans dels jutges. En qualsevol cas, el que sí sembla cada vegada més evident és la inviabilitat de llançar un procés d'autodeterminació en el context d'una crisi social que ja ha sobrepassat el llindar del desconegut i avança cap a no se sap on. Sobretot si Catalunya s'encamina cap al milió d'aturats i no hi ha diners ni per pagar als proveïdors.
L'esgarrifosa Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de l'any certifica que la crisi econòmica ha adquirit definitivament caràcters de Gran Depressió. La desocupació que dessagna les economies del sud d'Europa ofereix perfils apocalíptics a Espanya, del futur de la qual en depèn el de la pròpia eurozona en conjunt. Espanya és, sens dubte, la “línia Maginot” de la defensa de la moneda única europea. La situació de Catalunya, motor principal de l'economia espanyola, és al seu torn un element crucial en el desenvolupament i desenllaç de la crisi que amenaça l'estabilitat i el propi futur d'Espanya com a país avançat: l'asfíxia financera aguditzada per la recessió coincideix amb un marc polític d'inestabilitat i incertesa al voltant del plet sobiranista, de manera que el risc de fallida econòmica, per una banda, i l'espectre de la secessió i la ruptura de la unitat de l'Estat, per una altra, es retroalimenten de manera confusa.