El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
No hi ha dubte possible. La pressió social i únicament ella ha forçat el Govern i els bancs a revisar les condicions legals amb què fins ara s’han dut a terme les excecucions forçoses d’hipoteques i els desnonaments judicials i policials dels habitatges, és a dir, dels habitants abocats a la morositat per la situació econòmica general. Darrere la denominació “pressió social”, igual com darrere l’eufemisme de la paraula “mercats”, hi ha persones concretes que s’han mobilitzat en favor dels seus veïns fins a l’extenuació, fins a obtenir aquesta primera victòria contra el gegant. Aquestes persones han demostrat en la pràctica un dels ensenyaments més importants des que va començar la crisi: David pot vèncer Goliat, perquè David som quasi tots i Goliat té els peus de fang tacats de sang, encara que se’ls calci amb tanta riquesa aparent i amb tanta legislació injusta.
És probable que a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i als seus representants sense ànim de protagonisme personal, com ara Ada Colau, no els donin el premi Príncep d’Astúries a la Convivència, el premi Nobel de la Pau ni altres guardons similars. Tanmateix, s’ho mereixerien sobradament, per la lliçó crucial que han aportat a la sortida de la crisi.
En aquest afer els bancs han ensenyat les seves vergonyes, que són moltes i han estat decisives en l’actual situació de crisi severa, amb la connivència dels governs. Espanya s’ha revelat per damunt d’altres països europeus en l’aplicació de desnonaments judicials d’habitatges per impagament de la hipoteca com si el paradís de la bombolla immobiliària, de la proporció de pisos buits i de la taxa d’atur més alta d’Europa ho hagués de fer pagar doblement a aquells que menys responsabilitat hi han tingut, mentre es rescata els bancs amb milers de milions de diners públics. La legislació hipotecària, aprovada pels representants democràtics, ha ensenyat el contingut odiós i abusiu de la lletra petita, destinada a desprotegir el client.
L’últim decret del govern per frenar els desnonaments de famílies en situació “d’extrema necessitat” i concedir-los una moratòria temporal és el mínim pedaç d’un descosit que reclama una autèntica reforma legal, un tractament de fons. Els bancs generosament rescatats no han de concedir només una moratòria temporal als casos més extrems. Han d’assumir la seva responsabilitat en l’actual crisi, de la qual n’han estat i en són un dels agents més extrems, en comptes de mantenir-se com l’únic sector que es permet seguir actuant com si aquí no hagués passat res.
Una moratòria bancària temporal dels interessos de totes les hipoteques contribuiria a rescatar molts clients dels bancs, no només els bancs, i rellançaria de manera directa l’economia. És tan senzill com el primer pas enrere que la pressió social els ha obligat a fer, però encara més important per sortir de la crisi tots plegats, no només ells.
No hi ha dubte possible. La pressió social i únicament ella ha forçat el Govern i els bancs a revisar les condicions legals amb què fins ara s’han dut a terme les excecucions forçoses d’hipoteques i els desnonaments judicials i policials dels habitatges, és a dir, dels habitants abocats a la morositat per la situació econòmica general. Darrere la denominació “pressió social”, igual com darrere l’eufemisme de la paraula “mercats”, hi ha persones concretes que s’han mobilitzat en favor dels seus veïns fins a l’extenuació, fins a obtenir aquesta primera victòria contra el gegant. Aquestes persones han demostrat en la pràctica un dels ensenyaments més importants des que va començar la crisi: David pot vèncer Goliat, perquè David som quasi tots i Goliat té els peus de fang tacats de sang, encara que se’ls calci amb tanta riquesa aparent i amb tanta legislació injusta.