El 9-N i la democràcia

El president del Govern, Mariano Rajoy, i el de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, coincideixen almenys en una cosa: es presenten com a campions de la democràcia.

Rajoy, brandant el llibre sagrat de la Constitució immutable com a única garantia de la democràcia, malgrat l'enorme fredor del seu partit, fundat per un ministre de Franco, quan es va aprovar, el 1978.

Mas, presentant-se com un campió de la democràcia precisament amb el 9-N, com si mai hi hagués hagut eleccions en aquest país.

I tanmateix, tot indica que a tots dos la democràcia els importa més aviat poc.

Rajoy aplica el corró d'una majoria absoluta aconseguida amb prou feines amb el 22% del cens; utilitza en benefici propi, sense ni tan sols molestar-se a dissimular-ho, tots els ressorts de l'Estat i fins i tot es planteja canviar les regles del joc electoral just abans dels comicis seguint el camí que Berlusconi va inaugurar a Itàlia amb el seu cèlebre “porcada”.

De l'estat de la democràcia a Catalunya, n'hi ha prou amb un exemple que faria envermellir a qualsevol país mínimament democràtic: el cap de l'oposició és al mateix temps el principal suport parlamentari del Govern.

Davant els mesos difícils que ens esperen, Rajoy ha col·locat al capdavant de la radiotelevisió pública ni més ni menys que el màxim responsable de la infame TVE que va insistir fins a l'últim sospir que l'11-M era obra d'ETA. I l'entusiasme militant de TV3 davant les grans mobilitzacions patriòtiques s'ha accentuat tant que ha desencadenat insòlites queixes del Sindicat de Periodistes i el comitè professional.

La pilota està ara en mans d'un Tribunal Constitucional absolutament desacreditat des del “cop d'Estat” encoratjat pel PP -la duríssima expressió és del respectat catedràtic Javier Pérez Royo-, presidit per un exmilitant del PP i col·laborador de FAES. Però resulta que el Consell de Garanties Estatutàries -el Constitucional català, segons l'Estatut- ha avalat un “procés” amb una pregunta equívoca i l'exclusió dels catalans establerts a la resta d'Espanya per només 5 vots enfront de 4, i entre el bloc del sí s'hi conten ni més ni menys que un fundador de Convergència que va ser delegat de la Generalitat a Madrid, el jurista de capçalera d'Artur Mas i de CDC, i l'exsecretari general d'ERC.

Totes les institucions de l'Estat estan tan mobilitzades al servei de Rajoy com les catalanes al servei de Mas. I l'onada institucional proconsulta està fent miques a Catalunya el principi democràtic bàsic de neutralitat institucional en moltíssims ajuntaments, que han omplert l'espai públic no ja de proclames pel “dret a decidir”, sinó directament d'estelades.

Ara els carrers de Catalunya estan plenes de voluntaris trucant a les portes per anotar en les seves llibretes si el veí del tercer pis, escala E, està a favor o en contra de la independència, un frenesí que recorda les infaustes taules que el PP va col·locar per tot Espanya recollint signatures per presentar a cavall “del poble” el seu recurs al Constitucional contra un Estatut aprovat pel Parlament, per les Corts i pel conjunt dels catalans en referèndum.

No són bons temps per a la democràcia i per adonar-se'n n'hi ha prou de passar per aquesta espècie de zona zero del genocidi espanyol a Catalunya que s'ha muntat al Born amb l'aplaudiment de l'establishment català, flanquejat per una gegantesca bandera catalana que competeix en centímetres amb l'espanyola de Colom.

És clar que si algun entusiasta constitucionalista arribés a escandalitzar-se seria particularment hilarant tenint en compte que ni el PP ni el PSOE han estat capaços d'acabar amb l'últim gran santuari d'exaltació del feixisme al món -el Valle de los Caídos-, subvencionat amb els mateixos diners públics amb què es rega la Fundació Francisco Franco, l'objectiu estatutari de la qual és vetllar perquè les idees de l'últim exponent del feixisme derrotat en la II Guerra Mundial s'apliquin a l'Espanya d'avui.

Rajoy i Mas seran campions de la democràcia, però cada vegada està més clar que Espanya i Catalunya comparteixen alguna cosa més: en realitat, tenen la democràcia sota mínims.

El president del Govern, Mariano Rajoy, i el de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, coincideixen almenys en una cosa: es presenten com a campions de la democràcia.

Rajoy, brandant el llibre sagrat de la Constitució immutable com a única garantia de la democràcia, malgrat l'enorme fredor del seu partit, fundat per un ministre de Franco, quan es va aprovar, el 1978.