Les deu claus del tràgic dilema del PSC

El Parlament ha donat avui un pas més cap a la independència de Catalunya. Era una votació transcendent, però el ple passarà a la història per ser l'escenari de la fractura del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Una majoria molt qualificada de diputats (CiU, ERC, ICV) ha votat a favor de sol·licitar al Congrés el traspàs de competències per a convocar el referèndum, a l'empara de l'article 150.2 de la Constitució. És un tràmit imprescindible per preservar la legalitat del procés cap a una consulta acordada amb l'Estat. I arriba després de la pregunta acordada, aquella doble qüestió que permetia el vot per la independència (el doble Sí), l'estatus quo (el No) o l'anomenada tercera via federal o confederal (Sí a l'Estat propi i el No a la independència).

Així les coses, el PSC podia haver votat avui a favor de 'dret a decidir' sense trair el seu projecte federalista. I, alhora, evitar la ruptura del grup parlamentari i connectar amb bona part del seu electorat (més del 50 %) favorable a la consulta. Però la direcció del PSC també té arguments per interpretar que la votació d'avui era només un capítol més d'un guió ja escrit i que té com a únic desenllaç la independència. El dilema ha estat tràgic per al PSC. O se sumava a una estratègia sobiranista o apareixia votant al costat del unionisme del Partit Popular i Ciutadans. El tràngol a què s'enfronta el PSC és d'una rellevància que va molt més enllà de les fronteres del partit i que té les següents claus:

1 La peça més cotitzada. El PSC, al costat de CiU, ha ocupat des de la Transició la centralitat del país. Per això la voluntat del partit està tan disputada pels dos blocs. La decisió del PSC significa un trofeu per a uns i una pèrdua per a altres. D'aquí que les pressions que pateix el PSC siguin brutals des de fa ja molts mesos. És el partit 'a batre' o a 'conquerir'. Fins i tot alguna premsa que durant deu anys va jugar a destruir el PSC ara elogia la seva 'moderació'.

2 El cost de l'ambigüitat . Mentre va ser possible, el PSC, com tradicionalment CiU, es va refugiar en l'ambigüitat. Però a mesura que avança el procés sobiranista i el blanc i negre s'imposa sobre els grisos, l'equidistància resulta cada vegada més complicada. La direcció del PSC ha arribat a la conclusió que l'ambigüitat té un cost electoral insuportable i que tensa en excés la seva relació amb el PSOE. Però el PSC sap que ‘prendre partit’ en el debat que viu Catalunya també té un alt cost. Tornem al drama.

3 La fractura de l'esquerra. Pere Navarro controla el partit (les seves tesis van rebre l'aval del 87% dels vots al Consell Nacional) però té la seva base electoral dividida. El planter polític, social i intel·lectual del PSC és avui terreny adobat de plataformes crítiques o fuites cap a altres partits. Quan es compleixen deu anys del Pacte del Tinell que va donar la presidència de la Generalitat a Pasqual Maragall amb un Govern tripartit, el PSC escenificarà avui al Parlament la fractura d'aquella esquerra que va aconseguir l'alternança després de 23 anys de Jordi Pujol.

4 La cohesió social. El PSC simbolitza millor que ningú la voluntat de construir una única comunitat a Catalunya. El PSC ha compartit aquesta tasca amb amplis sectors de CiU o ERC i, especialment, amb el PSUC abans i ICV-EUiA després. Però, sens dubte, el PSC ha estat determinant per configurar la Catalunya que avui coneixem. No només va liderar la transformació física de les ciutats catalanes, sinó que va contribuir a la cohesió de la societat, a la seva unitat civil. La fallida del PSC també representaria, en aquest sentit, una greu fractura social.

5 El factor territori . Els diputats que han portat la contrària a la direcció rocedeixen de Girona (Marina Geli), Lleida (Àngel Ros), Vilanova (Joan Ignasi Elena) o Terres de l'Ebre (Núria Ventura). És a dir, de ciutats i territoris amb àmplies majories socials a favor de la consulta. D'aquesta manera, la crisi del PSC indica, més enllà d'estratègies i interessos personals, que resulta molt diferent defensar unes o altres idees en funció del lloc on s'exerceix la política. Aquest és un escenari que Catalunya havia aconseguit conjurar fins ara.

6 La nova hegemonia. Les enquestes i les mobilitzacions indicaven un canvi d'hegemonia a Catalunya. La Convergència d'Artur Mas va intuir els nous temps i va intentar ampliar la seva majoria. El PSC, després de llargues dubtes, s'ha reafirmat en la seva aposta federal. CiU i PSC, que van compartir el catalanisme, avui juguen en lligues diferents. I ningú sap si seran vencedors al final de la competició, o si tots dos seran derrotats i es consolidaran noves hegemonies tant en l'àmbit conservador com en l'esquerra. O si Catalunya s'enfronta a un llarg període d'empats i fragmentacions. El PSC està al centre de tots els dubtes.

7 L'aposta federal. PSOE i PSC no han aconseguit fer creïble el seu projecte federal davant els ciutadans de Catalunya, que intueixen una reedició actualitzada del 'cafè per a tothom'. Després del fracàs de l'Estatut, només tindria futur una aposta que passés per la relació bilateral entre Catalunya i Espanya a partir del reconeixement ple d'un Estat plurinacional. A Catalunya hi ha una majoria que se sent tan catalana com espanyola, i també un ampli rebuig a l'actual ' status quo '. Són bones bases per a una possible 'tercera via', però a hores d'ara sembla impossible.

8 El vincle amb Espanya. Els socialistes han 'administrat' el vincle emocional entre Catalunya i Espanya des de la caiguda del franquisme. Mentre els nacionalismes, aquí i allà, es retroalimentaven, el PSC significava un pont entre el catalanisme i els sectors progressistes de la societat espanyola. Zapatero i el seu 'Espanya plural' van significar en aquest sentit la major esperança i, també, una gran frustració. El PSC es va dessagnar amb l'Estatut i veu, desconcertat, com a Catalunya i Espanya es destinen ara més energies a enfonsar ponts que a estendre llaços de diàleg i entesa.

9 L'esperança de les primàries. Ningú diria que fa poc més de tres anys el PSC acumulava tant poder com cap altre partit havia aconseguit en democràcia. Participava del Govern d'Espanya, presidia la Generalitat i dirigia les principals ciutats del país. Tenia tant de poder que es va allunyar de la societat, va acumular errors i es va convertir en un partit de càrrecs. Ara veu en les primàries obertes un laboratori per recuperar les arrels perdudes. És la seva gran esperança de regeneració. Encara que ningú sap fins a quin punt aquesta expressió pública de pluralitat serà percebuda per l'electorat com un signe de renovació democràtica.

10 A contracorrent . El procés que viu Catalunya és la suma d'un profund moviment popular i d'una estratègia política del partit de Govern que veu en l'independentisme un formidable instrument de permanència en el poder. Junts constitueixen una tenalla per al PSC, a mercè dels ressorts polítics i mediàtics de la coalició de Govern (CiU- ERC) i pressionat per la mobilització ciutadana a favor de la independència. I, com tota l'esquerra, sense una agenda social en un marc polític monopolitzat pel debat sobiranista. El PSC, com mai en la seva història, ha de remar a contracorrent. Del seu encert depèn el futur del partit i, també, la cohesió social de Catalunya.

El Parlament ha donat avui un pas més cap a la independència de Catalunya. Era una votació transcendent, però el ple passarà a la història per ser l'escenari de la fractura del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Una majoria molt qualificada de diputats (CiU, ERC, ICV) ha votat a favor de sol·licitar al Congrés el traspàs de competències per a convocar el referèndum, a l'empara de l'article 150.2 de la Constitució. És un tràmit imprescindible per preservar la legalitat del procés cap a una consulta acordada amb l'Estat. I arriba després de la pregunta acordada, aquella doble qüestió que permetia el vot per la independència (el doble Sí), l'estatus quo (el No) o l'anomenada tercera via federal o confederal (Sí a l'Estat propi i el No a la independència).

Així les coses, el PSC podia haver votat avui a favor de 'dret a decidir' sense trair el seu projecte federalista. I, alhora, evitar la ruptura del grup parlamentari i connectar amb bona part del seu electorat (més del 50 %) favorable a la consulta. Però la direcció del PSC també té arguments per interpretar que la votació d'avui era només un capítol més d'un guió ja escrit i que té com a únic desenllaç la independència. El dilema ha estat tràgic per al PSC. O se sumava a una estratègia sobiranista o apareixia votant al costat del unionisme del Partit Popular i Ciutadans. El tràngol a què s'enfronta el PSC és d'una rellevància que va molt més enllà de les fronteres del partit i que té les següents claus: