Un dia sabàtic sense parlar de la independència

Considero que és imprescindible. Per la meva salut i per la de molta gent. M’estic referint a la decisió de passar un dia sencer sense parlar de la independència de Catalunya. De la mateixa manera, que hi ha “dies sense fum”, durant els quals ens comprometem a no agafar el cotxe, o “dies sense televisió”, amb l’aparell tancat del matí a la nit, hauríem d’intentar viure un dia sense parlar de l’encert o el desencert de treballar per una Catalunya independent.

Ja fa temps que el debat embafa. No hi ha espai per respirar altra cosa que la que transpira aquesta discussió. Que si Rajoy diu que a la Unió Europea hi va entrar Espanya i no disset autonomies. Que si Mas diu que Catalunya i Israel són germans bessons. Que si la presidenta andalusa proposa que la reforma de la Constitució certifiqui que Espanya ha de continuar unida. Que si Duran Lleida tem que potser es creï un Estat català a costa de carregar-se la nació catalana. Que si Alfons Guerra vol crear un altre partit socialista a Catalunya. Que si, que si...

I la consulta. I la pregunta. Els intel.lectuals que s’han convertit en portaveus acrítics de l’independentisme. I els altres intel·lectuals que es resisteixen als cants de sirena del separatisme. EIs periodistes que han deixat de col·laborar amb determinat diari perquè els censura per no haver passat l’examen de bon català independentista. I els altres periodistes que s’han oblidat de l’objectivitat professional per fer perioindependentisme.

I els que canten les meravelles de la Catalunya independent, on l’atur baixarà extraordinàriament i no caldrà trucar al ministre d’Hisenda deu vegades perquè pagui les factures que té pendents el Govern català. I els que temen quedar-se sense pensió de jubilació si Catalunya es desenganxa d’Espanya.

De les Forcadells que es pategen Catalunya demanant que les protestes per les retallades socials no es facin a la plaça de Sant Jaume sinó davant la Delegació del Govern espanyol i dels farmacèutics que els fan cas. Dels anuncis absurds d’Òmnium Culturals als diaris. Dels sondejos que diuen que qui declararia la independència de Catalunya no tindria un cognom monosil·làbic sinó amb tres síl·labes: Jun-que-ras.

D’un món mediàtic i polític obsedit en analitzar les crítiques, lloances, brometes o espolis que arriben de Madrid, quan les claus de la caixa forta estan a Berlín.

Prou!

Un dia sabàtic sense parlar de la independència, sisplau. Haurà de ser, demà, clar, que avui ja he caigut en la trampa d’escriure l’article número noséquants parlant del tema!

Considero que és imprescindible. Per la meva salut i per la de molta gent. M’estic referint a la decisió de passar un dia sencer sense parlar de la independència de Catalunya. De la mateixa manera, que hi ha “dies sense fum”, durant els quals ens comprometem a no agafar el cotxe, o “dies sense televisió”, amb l’aparell tancat del matí a la nit, hauríem d’intentar viure un dia sense parlar de l’encert o el desencert de treballar per una Catalunya independent.

Ja fa temps que el debat embafa. No hi ha espai per respirar altra cosa que la que transpira aquesta discussió. Que si Rajoy diu que a la Unió Europea hi va entrar Espanya i no disset autonomies. Que si Mas diu que Catalunya i Israel són germans bessons. Que si la presidenta andalusa proposa que la reforma de la Constitució certifiqui que Espanya ha de continuar unida. Que si Duran Lleida tem que potser es creï un Estat català a costa de carregar-se la nació catalana. Que si Alfons Guerra vol crear un altre partit socialista a Catalunya. Que si, que si...