10-O, una oportunitat per al diàleg

Carles Puigdemont, el president de la Generalitat, ha ofert una última oportunitat per al diàleg al Govern central. La fórmula de proclamar la independència, deixar-la en suspens i obrir un període per a la mediació i el diàleg situa el proper pas en mans de l'Estat. A priori, Puigdemont tenia poques alternatives. O proclamar la independència, o la rendició sense condicions. Perquè el Govern de l'Estat mai va oferir una sortida ni a l'independentisme, ni a l'aspiració majoritària dels catalans: un referèndum pactat. Puigdemont, al final, ha decidit oferir una treva. I si l'Estat recorre a la repressió haurà d'assumir tota la responsabilitat.

El 10 d'octubre ja forma part de la història de Catalunya. De la història heroica d'un poble oprimit, segons la crònica oficial de l'independentisme. De la història de la deslleialtat, escriuran des de les trinxeres mediàtiques de la dreta espanyola. I l'esperança és que no formi part de la llarga història de les derrotes, que molts temem amb profund dolor.

Una derrota no només d'una idea, la independència, sinó de tots els demòcrates. La repressió de les llibertats que treu el cap a l'horitzó ens afectaria a tots. Als catalans, però també al conjunt dels espanyols. Perquè l'autoritarisme latent que mai ha abandonat a aquest país busca l'excusa per deslligar el nacionalisme espanyol; per recórrer a la repressió. Com l'1-O, el dia del referèndum, el dia en què centenars de milers de ciutadans no independentistes van fer causa comuna en defensa de les llibertats i la democràcia. Però que avui, en nom també de la democràcia i la llibertat, temien ser empesos a una decisió que no compartien. Perquè la independència sense una amplíssima majoria social podria significar un esquinç brutal.

La major responsabilitat del desastre és dels que més possibilitats tenien per evitar-ho. La història hauria de ser molt severa amb la dreta espanyola, que amb la seva actitud va anant tancant totes les sortides a Catalunya. I també tenen responsabilitat els que durant anys van posar les emocions per sobre de la realitat i van crear una immensa ficció: que la independència era possible sense patiment. Que amb menys de la meitat dels ciutadans es podia doblegar l'Estat Espanyol. Que Europa ens donaria suport. Que les grans empreses no abandonarien Catalunya, que la societat catalana mai es fracturaria ...

El sobiranisme treia el cap a l'abisme de la independència sense tenir el suport social suficient. Ni el reconeixement internacional. El Govern del PP, després de no donar mai una sortida a les legítimes aspiracions catalanes, buscava l'excusa per infringir la derrota, la humiliació, que tant de temps porta esperant. La treva oferta ahir pel president Carles Puigdemont al Parlament de Catalunya hauria de constituir una oportunitat per al diàleg. Potser l'última.

Carles Puigdemont, el president de la Generalitat, ha ofert una última oportunitat per al diàleg al Govern central. La fórmula de proclamar la independència, deixar-la en suspens i obrir un període per a la mediació i el diàleg situa el proper pas en mans de l'Estat. A priori, Puigdemont tenia poques alternatives. O proclamar la independència, o la rendició sense condicions. Perquè el Govern de l'Estat mai va oferir una sortida ni a l'independentisme, ni a l'aspiració majoritària dels catalans: un referèndum pactat. Puigdemont, al final, ha decidit oferir una treva. I si l'Estat recorre a la repressió haurà d'assumir tota la responsabilitat.

El 10 d'octubre ja forma part de la història de Catalunya. De la història heroica d'un poble oprimit, segons la crònica oficial de l'independentisme. De la història de la deslleialtat, escriuran des de les trinxeres mediàtiques de la dreta espanyola. I l'esperança és que no formi part de la llarga història de les derrotes, que molts temem amb profund dolor.