No n’hi digueu prostitució, és esclavatge al costat de casa

No és cert que resulti irreverent parlar de prostitució durant Setmana Santa. La pecaminosa Magdalena, que Jesús va salvar de la lapidació (“Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”), va ser poc després testimoni presencial de la crucifixió i la resurrecció, segons recullen els quatre evangelis canònics. Allò que resulta irreverent és l’existència de la prostitució, amb la coartada de tractar-se de l’ofici més vell del món. Fa pocs dies una sentència judicial dictada a Barcelona obria la porta a considerar-la com una activitat laboral amb els corresponents drets socials (contracte, cotització a la Seguretat Social, prestació d’atur), tot i que la decisió té poques possibilitats de prosperar després del recurs davant dels tribunals superiors.

La sentència es referia a la prostitució exercida de manera voluntària a locals regulats, la qual representa menys d’un 5% del total. La pràctica totalitat de l’ofici s’exerceix en condicions forçades d’esclavatge. Pretendre regular “l’ofici més vell del món” topa sistemàticament a tot arreu amb aquest fet. Les lleis, sentències i ordenances municipals s’han revelat inútils perquè no s’han enfrontat al context mafiós en què s’exerceix la pràctica totalitat de la prostitució, molt més enllà de la prostituta i el client considerats individualment.

Això sí, a instàncies de la Unió Europea el govern espanyol ha incorporat enguany als càlculs del Producte Interior Brut l’estimació del moviment econòmic que representen al país el tràfic de drogues (5.245 milions d’euros anuals) i la prostitució (3.672 milions). En canvi el tràfic d’armes, tingut per igual o més lucratiu, no ha ingressat a aquest capítol estadístic.

Catalunya ostenta el tristíssim rècord d’acollir un dels bordells més grans d’Europa, el Paradise al municipi de la Jonquera, inaugurat el 2010 com a ampliació de la llarga tradició de la comarca. Les consciències es tranquil·litzen fàcilment tot atribuint aquest lideratge al caràcter d’enorme estació de servei de milers de camioners a la frontera terrestre més transitada del continent europeu.

En aquest tema les consciències es tranquil·litzen amb rapidesa, com si es tractés d’una fatalitat inevitable, amb rang d’ofici més antic del món. N’hi ha prou amb dissimular, encara que infringeixi la llei sistemàticament, com demostren les escasses batudes policials de control.

Les escletxes de la normativa són l’especialitat dels responsables del ram i els seus advocats, amb la certesa que la llei permet una part d’aquesta activitat. El macro-prostíbul Paradise (80 habitacions i 2 sales d’espectacle amb capacitat per a 600 clients) va obrir amb els permisos legals immaculats.

L’any 2013 l’arrelat prostíbul barceloní La Vie en Rose anunciava ufanós a les pàgines de contactes dels principals diaris que havia obtingut la certificació de qualitat ISO 9001. La seva web (encara avui activa) afegia que era el primer i únic d’Espanya a posseir aquesta certificació i oferia en pdf la llicència administrativa municipal de “bar musical amb reservats per a serveis de naturalesa sexual”, com si un bordell amb certificat de qualitat homologada ISO 9001 referit als sistemes de gestió deixés de ser un bordell i de practicar l’ofici més lamentable del món.

Ni les autoritats policials ni les municipals posseeixen l’última paraula. La consellera socialista d’Interior del govern tripartit de la Generalitat, Montserrat Tura, va veure frenat el seu esborrany de projecte de llei del 2006 que plantejava prohibir els macro-bordells i autoritzar només locals reduïts, autogestionats per les pròpies prostitutes i fiscalitzats per l’administració. L’enduriment del Codi Penal davant de les màfies que dominen el sector depèn del Congrés de Diputats i continua als llimbs.

Els tímids intents de regular la prostitució emmascaren la covardia d’identificar l’esclavatge modern amb la realitat més acostada. Resulta més còmode pensar que l’imperi de la llei sempre ha tingut marges de tolerància, que la delinqüència organitzada és cosa de les pel.lícules i la misèria un flagell llunyà.

La prostitució, es miri o es deixi de mirar com es vulgui, representa una vergonya legal, sense que això tingui res a veure amb el puritanisme. O potser hi té precisament molt a veure, també aquests dies de Setmana Santa en què la pecaminosa Magdalena va presenciar la crucifixió i resurrecció del Jesús que l’havia salvada: “

Con ese corazón 
tan cinco estrellas 
que hasta el hijo de un Dios 
una vez que la vio 
se fue con ella 
y nunca le cobró, 
la Magdalena”, en paraules de Joaquín Sabina.

No és cert que resulti irreverent parlar de prostitució durant Setmana Santa. La pecaminosa Magdalena, que Jesús va salvar de la lapidació (“Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”), va ser poc després testimoni presencial de la crucifixió i la resurrecció, segons recullen els quatre evangelis canònics. Allò que resulta irreverent és l’existència de la prostitució, amb la coartada de tractar-se de l’ofici més vell del món. Fa pocs dies una sentència judicial dictada a Barcelona obria la porta a considerar-la com una activitat laboral amb els corresponents drets socials (contracte, cotització a la Seguretat Social, prestació d’atur), tot i que la decisió té poques possibilitats de prosperar després del recurs davant dels tribunals superiors.

La sentència es referia a la prostitució exercida de manera voluntària a locals regulats, la qual representa menys d’un 5% del total. La pràctica totalitat de l’ofici s’exerceix en condicions forçades d’esclavatge. Pretendre regular “l’ofici més vell del món” topa sistemàticament a tot arreu amb aquest fet. Les lleis, sentències i ordenances municipals s’han revelat inútils perquè no s’han enfrontat al context mafiós en què s’exerceix la pràctica totalitat de la prostitució, molt més enllà de la prostituta i el client considerats individualment.