Els devastadors incendis forestals d'estiu no són cap accident

El comtat californià de San Bernardino, a 100 km de distància de San Francisco, torna a cremar aquests dies pels incendis forestals d’estiu, que de moment han arrasat més 10.000 hectàrees i obligat a evacuar 82.000 persones. Alguns han intentat culpar el “vent roig”, el típic vent Santa Ana californià càlid i sec, però la fatalitat natural no és explicació suficient davant l’estat reconegut d’abandonament del sotabosc sense desbrossar, que és l’autèntica esca de la rapidesa de propagació de les flames. Fa temps que s’admet que els incendis forestals estiuencs s’apaguen sobretot a l’hivern i als despatxos, amb una política de gestió de les masses forestals que no pot evitar els accidents o l’acció criminal dels piròmans, però sí reduir sensiblement aquella rapidesa de propagació.

La culpa no és del vent, tot i que la llegenda faci bonic a les narracions de Raymond Chandler, l’autor que retrata el Santa Ana californià a l’arrencada de la narració curta Vent roig: “Aquells vents secs i càlids que baixen de les collades de la muntanya esvaloten els cabells, fan saltar els nervis i ericen la pell. En nits com aquestes cada festa acaba en baralles. Les dones palpen la fulla del ganivet de trinxar”...

Vents càlids i secs n’hi ha a tots els continents: el chinook de la Muntanyes Rocoses nord-americanes i les valls afluents del riu Missouri, el Santa Ana de Califòrnia (també diuen que “make people crazy”), el zonda de l'interior de l'Argentina a sotavent dels Andes, el khamsin nord-africà, el sharav d'Aràbia i Israel, el sirocco algerià... La tramuntana també ho és, però bufa amb més freqüència i intensitat a l’hivern.

Als països ben gestionats, com les valls alpines suïsses i austríaques, operen els Föhnwachters, guardes forestals que vetllen per l'aplicació dels reglaments contra el perill d'incendi quan hi bufa el föhn. El fenomen va ser estudiat per primer cop al Tirol i ha donat nom a tots els vents de la mena arreu del planeta. El fogony del Pirineu català forma part d'aquest grup, i diuen que un dia de fogony pot fondre més neu que catorze dies de sol.

El terme alemany föhn designa vents càlids i secs quan bufen a sotavent d'una carena, malgrat que originàriament eren freds i humits. En no poder sortejar l'obstacle orogràfic, el tramunten i al moment de rodolar per l'altre vessant, a sotavent, s'escalfen i es deshidraten. Aleshores actuen com a vent sec, accentuen la temperatura i l'evaporació, electritzen l'ambient, fan grinyolar mobles i bigues, afavoreixen ràpids desgels, allaus de neu o incendis forestals d'estiu. Fa temps que es coneixen els seus efectes, per tant els incendis que atien quan els boscos no es troben netejats ni vigilats no són cap accident imprevist.

El juliol d’enguany ha fet trenta anys del gran incendi forestal a l’Albera fronterera (Alt Empordà), amb el balanç de quatre víctimes mortals d’un hidroavió francès que participava a les tasques d’extinció, estavellat a la muntanya de Requesens. Va arrasar 30.000 hectàrees i va convertir en cendra més del 50 % dels termes municipals de Rabós, Cantallops, Capmany, Sant Climent Sescebes, Biure, Vilamaniscle, Mollet de Peralada i Espolla. La declaració oficial de zona catastròfica no va arribar.

El 1986 van cremar a Catalunya 68.506 hectàrees, sobretot als incendis de Montserrat i l’Empordà. El 1994 encara més: 76.625 hectàrees al Montseny, al Bages i al Berguedà. El 1998, 23.800 hectàrees al Solsonès. L’agost del 2000, 6.513 hectàrees al Cap de Creus. El 2006 van ser 2.000 hectàrees de nou a l’Empordà. El 2009 l’incendi forestal d’Horta de Sant Joan va costar la vida a cinc bombers. El 2012, una vegada més, 14.000 hectàrees cremades a 18 municipis del voltant de la Jonquera.

Arran de l’incendi del 2012 es va voler presentar com a notícia que havia estat originat per burilles de cigarret sense apagar llançades de qualsevol manera al punt de partida de les flames, una àrea d’estacionament de camions. Allò no era notícia, la majoria d’incendis forestals es deuen a causes ben conegudes. 

La ràpida extensió del foc que va cremar 500 hectàrees al Baix Empordà el 2013 va tornar a ser atribuïda al vent de tramuntana i la manca persistent de pluja, quan en realitat el detonant i l’agent propagador és l’absència d’una política de prevenció adequada. Donar la culpa al vent o a la sequera ja no és admissible. La mala gestió forestal crema més que les flames.

El comtat californià de San Bernardino, a 100 km de distància de San Francisco, torna a cremar aquests dies pels incendis forestals d’estiu, que de moment han arrasat més 10.000 hectàrees i obligat a evacuar 82.000 persones. Alguns han intentat culpar el “vent roig”, el típic vent Santa Ana californià càlid i sec, però la fatalitat natural no és explicació suficient davant l’estat reconegut d’abandonament del sotabosc sense desbrossar, que és l’autèntica esca de la rapidesa de propagació de les flames. Fa temps que s’admet que els incendis forestals estiuencs s’apaguen sobretot a l’hivern i als despatxos, amb una política de gestió de les masses forestals que no pot evitar els accidents o l’acció criminal dels piròmans, però sí reduir sensiblement aquella rapidesa de propagació.

La culpa no és del vent, tot i que la llegenda faci bonic a les narracions de Raymond Chandler, l’autor que retrata el Santa Ana californià a l’arrencada de la narració curta Vent roig: “Aquells vents secs i càlids que baixen de les collades de la muntanya esvaloten els cabells, fan saltar els nervis i ericen la pell. En nits com aquestes cada festa acaba en baralles. Les dones palpen la fulla del ganivet de trinxar”...