El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
La condició de vaticanòleg, d’analista de temes del Vaticà, és una especialitat de la vida cortesana més que del periodisme d’investigació. Consisteix essencialment a fer passadissos i contactes socials a l’espera de la filtració interessada per part d’algun membre de la populosa cort, la “gola profunda” de cada moment. Requereix una llarga paciència i, sobretot, estimar la vida cortesana per tal de moure’s-hi amb naturalitat i satisfacció. Alguns s’hi dediquen com a modus vivendi d’elecció perquè els fascina, d’altres se’n cansen amb el pas del temps. S’ha de tenir vocació i un grau d’afinitat per seguir el ritme morós de la vida curial.
El ciutadà comú no s’imagina el volum de milers de persones que a Roma graviten al voltant del Vaticà, ja sigui des de dintre o des de la miríada d’institucions paral·leles. Qualsevol orde religiós que vulgui merèixer té a Roma la casa mare, amb nombrosos residents de tota mena que ausculten o intenten auscultar els designis de la cort i els seus moviments sísmics interns, en alguns casos des de fa segles.
Aquests dies se’n torna a parlar per l’aparició de dos llibres, fruit directe d’aquelles filtracions periòdiques: Via Crucis, de Gianluigi Nuzzi, i Avarizia, d’Emiliano Fittipaldi. Deriven dels últims documents confidencials sobre les irregularitats detectades per la comissió formada per l’actual papa Francesc amb la intenció de sanejar les finances vaticanes, un intent de cada pontífex amb curtcircuits i resultats similars.
El reclam de la confidencialitat vençuda i airejada no arriba a contrarestar la impressió de “minestra riscaldata”, formada per ingredients molt repetits i presumibles, encara que els detalls temporals siguin d’última generació. Les finances del Vaticà, Déu meu!
Els grans mitjans de comunicació internacionals mantenen vaticanòlegs en plantilla com una tradició, una de tantes tradicions. Segueixen les informacions de periodistes especialitzats com Giancarlo Zizola, Marco Politi, Gianluigi Nuzzi, Gian Guido Vecchi. El més veterà, informat i murri és Rossend Domènech, corresponsal d’El Periódico, resident a Roma des del 1968, amb prop de cinquanta anys d’experiència professional. És autor del llibre Marcinkus, las claves secretas de las finanzas del Vaticano (1987) i prèviament vaig tenir el plaer d’escriure conjuntament amb ell Roma, passejar i civilitzar-se (1986, reeditat el 2000).
No ha pretès mai ser tractat com una autoritat mundial entre els vaticanòlegs, tot i ser-ho de facto, probablement perquè forma part dels cansats de la vida cortesana. Li interessen també altres coses i això li permet la dosi d’escepticisme amb què cal contemplar el déjà vu d’aquells moviments sísmics interns. El Vaticà i els vaticanòlegs canvien molt poc, malgrat els escarafalls propis de cada moment.
La condició de vaticanòleg, d’analista de temes del Vaticà, és una especialitat de la vida cortesana més que del periodisme d’investigació. Consisteix essencialment a fer passadissos i contactes socials a l’espera de la filtració interessada per part d’algun membre de la populosa cort, la “gola profunda” de cada moment. Requereix una llarga paciència i, sobretot, estimar la vida cortesana per tal de moure’s-hi amb naturalitat i satisfacció. Alguns s’hi dediquen com a modus vivendi d’elecció perquè els fascina, d’altres se’n cansen amb el pas del temps. S’ha de tenir vocació i un grau d’afinitat per seguir el ritme morós de la vida curial.
El ciutadà comú no s’imagina el volum de milers de persones que a Roma graviten al voltant del Vaticà, ja sigui des de dintre o des de la miríada d’institucions paral·leles. Qualsevol orde religiós que vulgui merèixer té a Roma la casa mare, amb nombrosos residents de tota mena que ausculten o intenten auscultar els designis de la cort i els seus moviments sísmics interns, en alguns casos des de fa segles.