Els Jocs perduts i la il·lusió de la gent

Hi ha més d'una raó per la qual, a nosaltres, ens hauria interessat que els Jocs Olímpics haguessin anat a Madrid. Raons d'ordre social i econòmic. Fins i tot de veïnatge. Per una altra banda, respostes tipus hooligan de la mena “A Madrid, ni aigua” són massa simples perquè una majoria de catalans les fem nostres. La cosa és més complexa i, un cop més, el que cal és concentrar-se en què fem nosaltres i no fixar-nos tant en el que fan o deixen de fer els veïns.

En aquest sentit, no és positiu ni rendible, crec, gastar energia desitjant que algú perdi sobretot ara que nosaltres ho tenim tot a guanyar. I tan a la vora. Però dit això, a mi, el que em sorprèn i trobo digne de crítica és l'actuació de les autoritats madrilenyes convocant a un acte multitudinari per seguir en directe la votació. Ho trobo suïcida perquè tens milers de persones ansioses i angoixades (que ni tan sols coneixen gairebé els mecanismes de la votació) pendents d'un tot o res. Ho trobo estúpid i fins i tot cruel per part de les autoritats, sempre a punt pel populisme. Fins a cert punt, puc entendre que un ajuntament habiliti el poliesportiu del poble o la plaça més important perquè els seus habitants vagin a veure en massa i en companyonia un partit del Barça, o de la selecció espanyola, tant me fa. És molt diferent perquè un partit de futbol o del que sigui té un desenvolupament, un temps de duració i, vulguis o no, un espai per a la maduració del sentiment de derrota, si s'escau. I sobretot, una comprensió -i una assumpció- mínima del que ha passat.

Una votació, sobretot si s'han inflat les expectatives de manera suïcida -sembla evident que la candidatura madrilenya, aquest cop, era la més fluixa de totes- si bé es pot guanyar, també es pot perdre. I tot, en un moment. Per més que les autoritats espanyoles difonguessin rumors sobre una seguretat de comptar amb el 40% dels vots dels representants del COI, la cosa no era segura. En cap moment no va ser segura. I per tant, convocar milers de persones a seguir aquesta votació era com convidar-les a un joc de daus: Gran excitació prèvia, es llencen els daus i, es guanya o es perd, però en cinc segons s'ha acabat la partida. D'aquí la confusió de la gent que veies per la televisió. És una aposta a tot o res. Per tant, si perds, t'arrisques a obtenir les reaccions més adverses i, sobretot, més diferenciades: Des de l'estupor a la depressió, passant per la negació, la incredulitat i la ràbia nacionalista del “no ens estimem perquè som Espanya”. Si jo fos madrileny, quan la delegació torni de Buenos Aires exigiria passar comptes.

Això sí, demà, Rajoy convoca un acte desgreuge a la plaza de Oriente i l'omple.

Hi ha més d'una raó per la qual, a nosaltres, ens hauria interessat que els Jocs Olímpics haguessin anat a Madrid. Raons d'ordre social i econòmic. Fins i tot de veïnatge. Per una altra banda, respostes tipus hooligan de la mena “A Madrid, ni aigua” són massa simples perquè una majoria de catalans les fem nostres. La cosa és més complexa i, un cop més, el que cal és concentrar-se en què fem nosaltres i no fixar-nos tant en el que fan o deixen de fer els veïns.

En aquest sentit, no és positiu ni rendible, crec, gastar energia desitjant que algú perdi sobretot ara que nosaltres ho tenim tot a guanyar. I tan a la vora. Però dit això, a mi, el que em sorprèn i trobo digne de crítica és l'actuació de les autoritats madrilenyes convocant a un acte multitudinari per seguir en directe la votació. Ho trobo suïcida perquè tens milers de persones ansioses i angoixades (que ni tan sols coneixen gairebé els mecanismes de la votació) pendents d'un tot o res. Ho trobo estúpid i fins i tot cruel per part de les autoritats, sempre a punt pel populisme. Fins a cert punt, puc entendre que un ajuntament habiliti el poliesportiu del poble o la plaça més important perquè els seus habitants vagin a veure en massa i en companyonia un partit del Barça, o de la selecció espanyola, tant me fa. És molt diferent perquè un partit de futbol o del que sigui té un desenvolupament, un temps de duració i, vulguis o no, un espai per a la maduració del sentiment de derrota, si s'escau. I sobretot, una comprensió -i una assumpció- mínima del que ha passat.