Elsa Peretti mereix més que un premi oficial

Entre la llista de persones que acaben de rebre el Premi Nacional de Cultura 2013 de la Generalitat hi figura el nom d’Elsa Peretti amb tot el mereixement, però amb una salvetat. El guardó hauria de servir perquè la Fundació Elsa Peretti divulgués d’una vegada la llarga llista dels seus mecenatges, als quals caldria sumar-hi a escala internacional els de la Fundació Nando Peretti, que presideix igualment la filla. Davant d’aquesta llista, la gent cauria d’esquena.

La Fundació Elsa Peretti té la seu social des del 1996 al poblet de Sant Martí Vell, de 250 habitants, en territori del Gironès abocat al Baix Empordà, una bellíssima demarcació a la qual es fa difícil deambular gaire estona sense sentir la influència resolutiva i discreta d’aquesta dona d’envergadura. Els projectes culturals patrocinats per Elsa Peretti que conec els he sabut sempre per via privada a través dels seus beneficiaris, rarament a través de la fundació o dels mitjans públics. El museu internacional d’art contemporani en construcció a les envistes de Girona (al cim estratègic de la muntanya de Sant Julià de Ramis), la col·laboració des del 2002 amb les excavacions d’Empúries o la recent restauració de l’església de Sant Martí Vell no són més que la punta de l’iceberg. La llista, si es conegués, seria molt més àmplia i sorprenent.

Elsa Peretti, nascuda a Florència el 1940, era la filla d’un acabalat industrial italià del petroli quan als 21 anys es va escapar de casa per convertir-se en monitora de francès, natació i esquí a una escola suïssa de noies de casa bona. Va aguantar-hi poc, abans d’exercir de model de moda a Milà i a la Barcelona de Bocaccio, als 25 anys. El 1968, als 27, va marxar a Nova York i es va convertir en dissenyadora de joies per a Tiffany, de la qual ara és la dissenyadora estrella. El 1969 va comprar i restaurar una masia en ruïnes a Sant Martí Vell, la qual s’ha multiplicat molt des d’aleshores. El premi que reclama la trajectòria i la generositat d’Elsa Peretti és una biografia substanciosa, no només un guardó oficial anual.

Entre la llista de persones que acaben de rebre el Premi Nacional de Cultura 2013 de la Generalitat hi figura el nom d’Elsa Peretti amb tot el mereixement, però amb una salvetat. El guardó hauria de servir perquè la Fundació Elsa Peretti divulgués d’una vegada la llarga llista dels seus mecenatges, als quals caldria sumar-hi a escala internacional els de la Fundació Nando Peretti, que presideix igualment la filla. Davant d’aquesta llista, la gent cauria d’esquena.

La Fundació Elsa Peretti té la seu social des del 1996 al poblet de Sant Martí Vell, de 250 habitants, en territori del Gironès abocat al Baix Empordà, una bellíssima demarcació a la qual es fa difícil deambular gaire estona sense sentir la influència resolutiva i discreta d’aquesta dona d’envergadura. Els projectes culturals patrocinats per Elsa Peretti que conec els he sabut sempre per via privada a través dels seus beneficiaris, rarament a través de la fundació o dels mitjans públics. El museu internacional d’art contemporani en construcció a les envistes de Girona (al cim estratègic de la muntanya de Sant Julià de Ramis), la col·laboració des del 2002 amb les excavacions d’Empúries o la recent restauració de l’església de Sant Martí Vell no són més que la punta de l’iceberg. La llista, si es conegués, seria molt més àmplia i sorprenent.