Embogiran!

En un acte que la Fundació Periodisme Plural, que edita aquest diari, va celebrar fa unes setmanes a Can Fabra (Sant Andreu, Barcelona), el diputat a Madrid d'ERC Joan Tardà va fer un vaticini clar i inclusiu: “Quan a Madrid sàpiguen la pregunta embogiran”. Tot i no saber la formulació, Tardà, bon coneixedor de les molles i ressorts del Madrid borbònic sap que a aquesta Espanya li agrada ser com els braus: envestir a tot allò que es mou sense mirar-s’hi gaire.

I és exactament el que ha passat aquest dotze de desembre. Dita la pregunta, les banyes del regne, tot el ramat enfurismat de ministres i socialistes i patriotes-no-nacionalistes ha sortit a la plaça a dir allò que realment senten: que mai no es votarà. Espanya no vol fer-se preguntes. Opta per no deixar-les fer als seus ciutadans. Condemna les respostes.

Tardà ja és el nou Sandro Rey de Principat: Han embogit. I aquesta és la imatge que es pot copsar de la premsa internacional aquestes primeres hores. Uns partits que plantegen urnes i una monarquia que treu a la Guardia Civil. La Marcaspaña versió Merimée torna a cobrar tot el seu pitjor sentit Pirineus enllà. Era aquesta la posició que es buscava amb les dues diades i que ara s’aferma: un poble calm però determinat davant d’un estat ineficaç i corrupte que no baixa del seu “orgullo de hidalgo”. Son tòpics, sí. Però tòpics que avui es confirmen i que ens son d’una utilitat extrema.

Si ens centrem ara en la publicació de la pregunta i la roda de premsa posterior, sembla evident que hi havia guanyadors i perdedors. El gest moix d’en Junqueras i d’en Fernández i de l'Arrufat era clarament contrastable amb l’entusiasme de l'Espadaler o l'atabalada declaració de victòria de l'Herrera. Arrufat deia que en aquests dies demanarà a la societat civil organitzada el seu parer sobre tot plegat. Jo ja dono el meu. Els independentistes -diguéssim- “de ritus escocès” perden una batalla que no és important ni definitiva com molt bé analitzava Arrufat. Si Rajoy fos Cameron, la redacció de la pregunta fora cabdal. En el nostre cas, el que era definitiu era l’unitat entre els partits. Tots sospitem que arribar a tocar una urna l’any que ve serà en sí mateix una victòria, una gimcana. Han fet bé, doncs, la gent d’ERC i de les CUP no donant al redactat un pes superior al que te la unitat parlamentària. En un bàndol queden els partits d’obediència catalana. Des de la dreta fins a l'anticapitalisme. Fora, queda La Casta del PPSOE i les seves joventuts, els del Movimiento. El panorama es clarifica i s’engega allò que Arrufat (carai quina fixació per aquest home que tinc avui!) ha definit molt ajustadament: Queda inaugurat el conflicte democràtic.

Ja no es tracta d’intencions, voluntats o utopies. Ara es tracta d’un fet purament mecànic, físic, evident als ulls del món: permetre que la gent arribi fins a les urnes. A partir d’avui ja no parlarem de sobirania teòrica. Parlarem de capses de cartró, de col·legis, interventors i de la Guàrdia Civil o la Legión. Tot el que era fum es fa sòlid. Ara ja sí que tenim dos bàndols. Els que volem posar les urnes (per votar Sísí, Nono o Síno) i els que voldran treure-les amb força. Es tracta doncs d’una nova gramàtica, clara i internacional. Ens lliurem per fi de la poca-soltada del dret a decidir i decidim. Deixem de somniar i ens posem a fer campanya.

Ara, admetem-ho: aquest procés, a banda de democràtic, és essencialment català i per això hem hagut de deixar la nostra empremta. Els sí però no i els no però sí no ens deixaran caure en l’ensopiment helvètic. Ens barallarem i l’esperit de les entranyables Puta i Ramoneta amorosiran tots els debats. (Per quan una plaça dedicada a aquestes dues grans dones a Barcelona?) No és la pregunta perfecta i probablement no sigui la darrera de les trampes que els terceraviistes vulguin colar. Però el que hem guanyat és infinitament més valuós que un o dos redactats. Tenim un punt d’inflexió, un llindar i l’hem traspassat. Tots.

I ara permeteu-me una cursi felicitació a tot el poble català organitzat: assemblees, col·lectius, partits, sindicats i tota mena de grups que han fet forat, pedagogia i han estat exemple de tolerància, fe i paciència. Penseu en el 10 de setembre del 2012, tot just fa quinze mesos. No teniem res i no erem ningú. Avui el món sap del nostre conflicte, el Regne té la pilota a la seva teulada, i els catalans han redescobert que la política era això, la que fan ells.

No oblidem que demà continuen les privatitzacions, que la impunitat policial segueix insultant-nos i amenaçant-nos. Que el projecte neolib segueix viu al país i que els corruptes es troben als carrers. Totes les lluites continuen en bon estat de salut, doncs. I no oblidem ni un sol dia, avui que per a mi és un dia de joia, allò que ens serà essencial: Els drets no es concedeixen, s’exerceixen.

En un acte que la Fundació Periodisme Plural, que edita aquest diari, va celebrar fa unes setmanes a Can Fabra (Sant Andreu, Barcelona), el diputat a Madrid d'ERC Joan Tardà va fer un vaticini clar i inclusiu: “Quan a Madrid sàpiguen la pregunta embogiran”. Tot i no saber la formulació, Tardà, bon coneixedor de les molles i ressorts del Madrid borbònic sap que a aquesta Espanya li agrada ser com els braus: envestir a tot allò que es mou sense mirar-s’hi gaire.

I és exactament el que ha passat aquest dotze de desembre. Dita la pregunta, les banyes del regne, tot el ramat enfurismat de ministres i socialistes i patriotes-no-nacionalistes ha sortit a la plaça a dir allò que realment senten: que mai no es votarà. Espanya no vol fer-se preguntes. Opta per no deixar-les fer als seus ciutadans. Condemna les respostes.