El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Ara mateix, després de l’acord que permetrà la investidura del president Mas, ja sabem que s’ha fixat una data per a la celebració de la consulta sobiranista. L’horitzó del 2014 és tan proper que els mateixos que signen l’acord ja han pactat que, si cal, es pot prorrogar aquesta data. Molt bé. Però el fons de la qüestió, el que molts ciutadans es pregunten, és per què es dóna tant de marge estratègic a la classe política espanyola i, sobretot, als mitjans de comunicació donant per sentat que la consulta es farà igualment. Aquí hi ha una contradicció de termes: un grup de diputats catalans escollits segons les lleis espanyoles proposen una actuació contrària a aquestes mateixes lleis. Es pot entendre si es parteix de la base que Espanya mai no acceptarà aquesta consulta sobiranista. I que aquest és l’únic camí. Però si és així, ja que qui ho durà a terme ho farà gràcies a una representativitat legal espanyola, què impedeix de forçar el trencament de manera conjunta? Vull dir que és molt diferent convocar un referèndum directament, obviant la legalitat constitucional d’Espanya que no pas fer-ho igualment després de passar –i fracassar- legalment per Madrid. D’aquesta manera tens la legitimitat que et dóna que, si més no, has intentat pactar el procés i no t’han deixat. Ibarretxe ho va fer així. Li van tombar la proposta i no va passar res perquè el seu partit i els bascos, majoritàriament no van voler. A casa nostra és diferent. Si el president Mas va a Madrid a demanar un canvi a la llei espanyola de consultes que permeti fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i, presumiblement, l’hi tomben, s’omple de raons per agafar el camí que cregui convenient, ja fora de la llei espanyola. I a diferència dels bascos, amb una part importantíssima de l’electorat darrere. Ja va fer-ho així amb el pacte fiscal. Per què no repetir l’acció amb una qüestió immensament més important? O és que després de trenta-cinc anys de Constitució espanyola, ens vindrà ara l’escrúpol d’anar a Madrid?
Ara mateix, després de l’acord que permetrà la investidura del president Mas, ja sabem que s’ha fixat una data per a la celebració de la consulta sobiranista. L’horitzó del 2014 és tan proper que els mateixos que signen l’acord ja han pactat que, si cal, es pot prorrogar aquesta data. Molt bé. Però el fons de la qüestió, el que molts ciutadans es pregunten, és per què es dóna tant de marge estratègic a la classe política espanyola i, sobretot, als mitjans de comunicació donant per sentat que la consulta es farà igualment. Aquí hi ha una contradicció de termes: un grup de diputats catalans escollits segons les lleis espanyoles proposen una actuació contrària a aquestes mateixes lleis. Es pot entendre si es parteix de la base que Espanya mai no acceptarà aquesta consulta sobiranista. I que aquest és l’únic camí. Però si és així, ja que qui ho durà a terme ho farà gràcies a una representativitat legal espanyola, què impedeix de forçar el trencament de manera conjunta? Vull dir que és molt diferent convocar un referèndum directament, obviant la legalitat constitucional d’Espanya que no pas fer-ho igualment després de passar –i fracassar- legalment per Madrid. D’aquesta manera tens la legitimitat que et dóna que, si més no, has intentat pactar el procés i no t’han deixat. Ibarretxe ho va fer així. Li van tombar la proposta i no va passar res perquè el seu partit i els bascos, majoritàriament no van voler. A casa nostra és diferent. Si el president Mas va a Madrid a demanar un canvi a la llei espanyola de consultes que permeti fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i, presumiblement, l’hi tomben, s’omple de raons per agafar el camí que cregui convenient, ja fora de la llei espanyola. I a diferència dels bascos, amb una part importantíssima de l’electorat darrere. Ja va fer-ho així amb el pacte fiscal. Per què no repetir l’acció amb una qüestió immensament més important? O és que després de trenta-cinc anys de Constitució espanyola, ens vindrà ara l’escrúpol d’anar a Madrid?