No espereu que ens desencaminem

He rellegit més d’una, i de dues vegades, els petits fragments que Eduardo Galeano escriu a 'Patas arriba' (L’escola del món al revés). Com diu el nom, ens mostra les paradoxes d’un món on “el poder s’assenta en un dels plats de la balança de la justícia”. El sentit comú no governa i mentrestant la majoria sempre és minoria quant a la millora de les condicions de vida de les persones.

Semblarà estrany aquest inici i difícilment pot fer-se un paral·lelisme entorn a la lectura del moment actual que travessa la política al Principat de Catalunya. La intenció no és cap altra que advertir dels perills o dels canvis de rumb imposats pels de dalt, com qui distorsiona la balança de la justícia, utilitzant mecanismes molt propis del capitalisme: la por a la incertesa, la desmemòria i la impunitat.

Anem al gra. És un bon moment per anticipar-nos. Veure què passa ara i dir que no ens podem permetre el setembre. Fer una barrera de contenció a futurs pressings, a algun Pla B ara mateix encara incert o, pitjor encara, a un canvi de full de ruta que a dia d’avui s’està dibuixant. Aquests dies hem escoltat algunes declaracions o llegit diferents opinions que, sense dubte, ens haurien d’alertar respecte a una possible redefinició del full de ruta. Començant per Junqueras, i continuant per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en pro d'una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) i acabant amb tot el soroll creat entorn les dificultats tècniques i polítiques per realitzar un referèndum d’autodeterminació.

Cal tancar la possibilitat d’un canvi de full de ruta i no deixar marge perquè s’obrin nous camins. I fins a quin punt és possible aquesta redefinició del procés? Aquesta hipòtesi és evident quan, per exemple, divendres passat diferents agències informaven com els dos grans partits del govern han decidit crear un pont de comandament al qual han cridat a files els seus veterans de mil batalles dels temps dels tripartits i el pacte fiscal. La filtració publicava que aquest comitè d'urgència és el que, segons sembla “decidirà el futur del procés” i fixarà l’estratègia a seguir aquests pròxims mesos.

Aquest comitè de veterans de les mil i una guerres autonomistes és, evidentment, un òrgan partidista i patriarcal (quantes dones hi ha?) que no ens genera cap confiança ni hi veiem res de positiu. A més, tot indica que Puigdemont s’afebleix davant Mas i Junqueras en aquest nou espai. Nosaltres no jugarem al joc de les cadires, però els estarem vigilant de més a prop o de més lluny, que no en dubtin. No hi ha alternativa possible al referèndum, totes i tots hem fet sacrificis a favor del referèndum (encertadament o no), però ha de quedar clar que l’obligació del govern és fer-lo, siguin quines siguin les circumstàncies i siguin quines siguin les conseqüències.

Per què una DUI és, encara que sembli inversemblant, la millor manera de no acabar amb el procés? Pot parèixer contradictori, cert, però a dia d’avui no fer un referèndum i crear noves perspectives o plans B ens allunya d’una resolució en clau independentista i ens situa en un camp de batalla ple d’hipòtesis i solucions incertes. Això era el procés abans del referèndum, això és el que alguns volen alimentar de nou: fer un camí d’avui fins a setembre basat en decisions de tercers (augment de la repressió de l’estat) i confiats en la desmemòria processista que crea nous relats i noves pantalles.

I per què el referèndum i no treballar per una possible DUI o un pla B? Essencialment perquè qualsevol proposta de treball alternativa al referèndum debilita la força i l’autoritat del Govern davant qualsevol possibilitat de tirar endavant de forma unilateral el propi referèndum o, fins i tot, la mateixa DUI arribat el moment. Sense haver arribat fins al final amb el referèndum, és a dir, haver posat les urnes, haver votat i haver obtingut uns resultats majoritàriament afirmatius, no hi ha cap possibilitat d’aplicar un altre mecanisme unilateral. Només un escenari on la força impedeixi la celebració amb normalitat del referèndum permetria pensar en alternatives. Perquè en aquell cas, en el cas en què el Govern català hagi portat l'organització del referèndum d'autodeterminació fins a les seves últimes conseqüències,la força d’una DUI seria proporcional a l’embat i nivell de pressió suportat contra l’estat.

Cal ser clars i diferenciar: una DUI després de la repressió de l'estat, de la seva intervenció política i de la destitució d'alcaldesses i d'alcaldes que hagin donat suport logístic a la celebració del referèndum, resposta amb una vaga general massiva, amb ocupacions populars de les principals infraestructures estatals, de la intervenció de les empreses més importants, és molt diferent d’una DUI que simplement supleix la hipotètica por a posar urnes (com fa uns dies) o a altres febleses.

Més enllà d’això és evident que de totes les proclames n’hi ha una que finalment serà certa: sense desobediència no hi ha independència. I cal tenir-ho present i no caure amb un dels paranys del 9N: cal fer valer els resultats del referèndum, aquest ha de ser vinculant. Només així el xoc entre el govern de l’estat espanyol no podrà dirimir-se entre legalitats existents, sinó respecte la legitimitat d’haver votat i decidit a través d’un mecanisme clar i inequívoc a l’hora de comptar vots.

Per aquestes raons, el referèndum no ens el poden prendre, perquè no hi ha millor manera de mostrar la força social i política d’aquesta part de país (esquarterat) que arribar fins al final i amb totes les conseqüències a la celebració del referèndum. Referèndum sí o sí - referèndum tant sí com no.

Passat, present i futur: Galeano escrivia que fa uns segles es deia la paraula recordar per dir despertar, i avui l’ombra d’un món pensat del revés impedeix a molts despertar. És per això, que malgrat que alguns estiguin més preocupats per renovar taules o recuperar i legitimar figures dels temps de l'autonomisme que a l'estat pactava amb aquells que no ens volen deixar fer el referèndum, nosaltres hem de recuperar la seguretat de dir i fer el què pensem. De no acceptar un president enfangat entre Prenafeta i Alavedra, de rebutjar la falsa disjuntiva de pressupostos o eleccions i no triar, en un futur, entre referèndum o un canvi de full de ruta. O com deia el poeta Pere Quart: 

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini, l’he bramulat per comes i fondals, i no espereu que me’n desencamini la llepolia d’un manat d’alfals.

He rellegit més d’una, i de dues vegades, els petits fragments que Eduardo Galeano escriu a 'Patas arriba' (L’escola del món al revés). Com diu el nom, ens mostra les paradoxes d’un món on “el poder s’assenta en un dels plats de la balança de la justícia”. El sentit comú no governa i mentrestant la majoria sempre és minoria quant a la millora de les condicions de vida de les persones.

Semblarà estrany aquest inici i difícilment pot fer-se un paral·lelisme entorn a la lectura del moment actual que travessa la política al Principat de Catalunya. La intenció no és cap altra que advertir dels perills o dels canvis de rumb imposats pels de dalt, com qui distorsiona la balança de la justícia, utilitzant mecanismes molt propis del capitalisme: la por a la incertesa, la desmemòria i la impunitat.