El pagament per part de l’asseguradora de la Generalitat d’una indemnització a l’Ester Quintana significa el reconeixement de la seva condició de víctima d’una bala de goma disparada pels Mossos d’Esquadra. Ester Quintana va resultar ferida després de la manifestació de la vaga general del 2012. Des del primer moment tots els indicis indicaven que havia perdut l’ull a causa del projectil. Els testimonis dels fets ho deien i els metges que la van atendre no en tenien cap dubte. Malgrat això l'aleshores conseller d’Interior, Felip Puig, i la cúpula dels Mossos ho van negar davant els nombrosos mitjans que donaven per bona la seva versió i en el Parlament. Eren els temps de la 'mà dura', del desallotjament del 15-M de la Plaça Catalunya a cops de porra. Temps de presumir de 'llei i ordre'.
Però els temps havien canviat. I alguns mitjans de comunicació van començar a plantejar dubtes en front de la ‘versió oficial’. I l’entorn de l’Ester Quintana es va mobilitzar. Primer eren pocs. Però la taca d’oli de la protesta va anar creixent. Per damunt de tot, la protesta tenia al davant a l’Ester Quintana, que ja no es revoltava contra la injustícia que havia patit, sinó que lluitava per la seva dignitat i per la veritat dels fets. No només havia patit una gravíssima amputació, la pèrdua d’un ull, si no que les autoritats li negaven la veritat.
Els periodistes sabem que sempre hi ha diferents versions de la veritat i que, com a màxim, podem aspirar a la honestedat per conèixer amb la màxima fidelitat els fets. És el que podríem anomenar l’aspiració de conquerir la veracitat. Sovint necessitem el pas del temps, la confessió dels protagonistes o llargues investigacions per apropar-nos-hi. Però en el cas de l’Ester Quintana els testimonis, molts gravats en vídeo, eren demolidors. Els informes mèdics també. I tot i així, el conseller Felip Puig, i la cúpula dels Mossos, es van entestar en negar-ho. En robar la dignitat de l’Ester Quintana, a qui a la seva condició de víctima li afegien la incredulitat. Mai, explica ella, la Generalitat la va escoltar.
Per tant, la lluita de l’Ester Quintana era una qüestió de dignitat i de veritat. Aquesta freda xifra de la indemnització té una carrega simbòlica extraordinària. És la seva victòria. D’ella i de tota aquella societat que es va mobilitzar al seu costat. Perquè els temps havien canviat, i l’agressió que va patir l’Ester Quintana ja era insuportable. Segurament Felip Puig va pensar que passaria com en els altres sis casos de víctimes de bales de goma. Que després d’un primer esglai, el cas s’oblidaria. Però no va pensar que una part de la societat ja no estava disposada a tolerar vells abusos i que volia, tal com va succeir, que es prohibissin les bales de goma. I que l’Ester Quintana estava decidida a lluitar per la seva dignitat, i per la veritat, fins al final.
El pagament per part de l’asseguradora de la Generalitat d’una indemnització a l’Ester Quintana significa el reconeixement de la seva condició de víctima d’una bala de goma disparada pels Mossos d’Esquadra. Ester Quintana va resultar ferida després de la manifestació de la vaga general del 2012. Des del primer moment tots els indicis indicaven que havia perdut l’ull a causa del projectil. Els testimonis dels fets ho deien i els metges que la van atendre no en tenien cap dubte. Malgrat això l'aleshores conseller d’Interior, Felip Puig, i la cúpula dels Mossos ho van negar davant els nombrosos mitjans que donaven per bona la seva versió i en el Parlament. Eren els temps de la 'mà dura', del desallotjament del 15-M de la Plaça Catalunya a cops de porra. Temps de presumir de 'llei i ordre'.
Però els temps havien canviat. I alguns mitjans de comunicació van començar a plantejar dubtes en front de la ‘versió oficial’. I l’entorn de l’Ester Quintana es va mobilitzar. Primer eren pocs. Però la taca d’oli de la protesta va anar creixent. Per damunt de tot, la protesta tenia al davant a l’Ester Quintana, que ja no es revoltava contra la injustícia que havia patit, sinó que lluitava per la seva dignitat i per la veritat dels fets. No només havia patit una gravíssima amputació, la pèrdua d’un ull, si no que les autoritats li negaven la veritat.