La feina instantània

L'estiu ha arribat amb força i, a més d'un important increment de les temperatures, ens porta novament algunes campanyes publicitàries que, almenys, ens haurien de fer pensar. En concret, m'estic referint a la que mostra una aplicació per a telèfon mòbil que et garanteix aconseguir feina en pocs dies, fins i tot en 24 hores, i que alguns autobusos urbans del conjunt de l'Estat llueixen en els seus laterals.

El fet que una simple app et pugui aconseguir una feina instantàniament i no l'esforç coordinat de milers d'agents públics i privats que compten amb dècades d'experiència en aquesta qüestió, ens hauria de donar una idea del tipus de societat en la qual vivim i del paper que el propi treball juga en ella, i en el que les polítiques de flexibilització posades en marxa al llarg de les últimes dècades tenen una enorme responsabilitat.

Els debats al voltant del treball com a mercaderia van tenir certa importància a mitjan segle passat. Autors com Karl Polanyi van advertir que allò que es donava com un fet natural, el que la gent hagués de vendre la seva força de treball en el mercat per poder sobreviure, era un element relativament recent en la història de la humanitat. Polanyi també va destacar qüestions com la consideració de la terra com a factor de producció, objecte també, per tant, de les disposicions del sistema capitalista, o la indiferenciació, en les societats anomenades tradicionals, de l'economia de la resta d'esferes constitutives de la vida (la família, la política o la religió), versió popularitzada pels autors liberals anglesos i americans.

La nostra consideració del treball és, per tant, una realitat recent i es troba fonamentada, sobretot, en les grans transformacions que es van produir a Europa i Estats Units al llarg dels segles XVIII i XIX, on la revolució industrial i l'expansió del capitalisme van contribuir a polaritzar la vida de les grans ciutats al voltant de sectors socials dispars, és a dir, els treballadors i la burgesia posseïdora de fàbriques, bancs, etc. No obstant això, ja en les primeres aproximacions crítiques a la dura realitat de la vida obrera, el treball es va mostrar com un element cardinal d'identitat i alliberament. Les classes socials no serien només asèptiques i neutrals formes classificatòries, sinó que podrien actuar com a autèntics referents i agrupar aquells sectors de la població que vivien situacions similars d'explotació. Ser un treballador -ser de classe obrera- va esdevenir un poderós element d'adscripció.

Els principals, i més efectius, atacs a aquesta consideració del treball com a element d'identitat i lluita van tenir lloc a Europa en els anys 70s i 80s del segle XX de la mà de Margaret Thatcher i el seu Partit Conservador. La principal victòria aconseguida per la líder tory no va ser tant la privatització dels amplis mitjans de producció públics o doblegar la mà als poderosos sindicats, que també, sinó aconseguir una profunda transformació de la cultura del país. El treball i els treballadors van deixar de ser els elements primordials de l'estructura productiva del Regne Unit per passar a ser considerats gairebé com enemics de l'Estat. L'aposta conservadora per destacar la importància de l'individu i la família, negant l'existència mateixa de la societat i, per tant, de les classes que la conformaven, va tenir l'efecte desitjat de trencar els mecanismes d'adscripció identitària i solidaritat de classe que tan profundament arrelats eren a la societat britànica. El Regne Unit, i amb posterioritat la resta d'Europa, així com els Estats Units de la mà de Reagan, van deixar de ser espais relativament igualitaris amb fortes Estats del Benestar, i es van transformar en terres d'oportunitat on, en una lluita de tots contra tots, qualsevol podia triomfar i arribar al cim. L'estigmatització que van patir aquells que no van poder, no van voler o no van saber, pujar al carro de la prosperitat capitalista ha estat magníficament descrit per gent com Owen Jones en el seu imperdible Chavs. I és impossible negar que part de la responsabilitat del Brexit pogués recaure en unes espantades i empobrides classes socials treballadores que segueixen existint i que han acabat reconeixent el seu enemic no tant en aquells que els exploten i en els mecanismes que el fan possible, sinó en el lampista polonès, el botiguer pakistanès o el refugiat sirià.

De aquesta manera, la lluita per un treball que garanteixi una vida digna, no instantània, no és només aquella per la supervivència diària, sinó que cal englobar-la en una disputa ideològica global i a més llarg termini on aquest juga un important paper identitari. Com a referent en la lluita contra una explotació que es produeix en diferents àmbits, la feina ha de recuperar la seva posició central en el tauler social.

L'estiu ha arribat amb força i, a més d'un important increment de les temperatures, ens porta novament algunes campanyes publicitàries que, almenys, ens haurien de fer pensar. En concret, m'estic referint a la que mostra una aplicació per a telèfon mòbil que et garanteix aconseguir feina en pocs dies, fins i tot en 24 hores, i que alguns autobusos urbans del conjunt de l'Estat llueixen en els seus laterals.