Un grup de gent diversa vam compartir taula a la Masia Can Jordà (Santa Susanna), el diumenge 2 d'abril, convocats per una amfitriona de luxe: la Carme Fenoll.
Polítics com Ferran Mascarell i Marc Vidal Pou, escriptors i periodistes com Sergio Vila Sanjuán, Lluís Llort, Rafael Vallbona, Ada Castells, llibreters com Xavier Vidal i Teresa Calabús. Editors com Maria Bohigas, l'inclassificable Toni Puig, un bon nombre de bibliotecàries i bibliotecaris de tot Catalunya i familiars de la Carme; ens vam congregar per desitjar-li molts èxits en el futur i agrair-li el treball realitzat en els últims cinc anys com a cap de servei de les Biblioteques de la Generalitat de Catalunya.
S'ha escrit tant sobre les oposicions, que recentment ha perdut la Carme, per renovar el seu càrrec, que ja es parla del Cas Fenoll.
Gent tan diversa com Sergio Vila Sanjuán, Bernat Dedéu, Bernat Ruiz Domènech, Ana Merino Mir, Lluís Llort han escrit sengles articles lloant el treball de la Carme i han lamentat la burocratització de la cultura. De totes les publicacions, em quedo especialment amb l'article que Toni Sala va escriure per al El Diari Ara el 9 de febrer d'aquest any, titulat La Cultura i a els buròcrates. En ell, li reconeixia a la Carme el seu esforç ingent per renovar un dels refugis culturals populars més importants d'aquest país, les biblioteques. I fer-ho, a més, amb un pressupost de temps de crisi. Finalment, es lamentava que hagi perdut les oposicions per no tenir el nivell D de Català. Jo, diu, tampoc el tinc i sóc Premi Nacional de Literatura. Crec que no cal argumentar molt més, oi?
Mentre vivia de prop l'ocàs d'aquesta gran cap de servei, un amic psicòleg, patia a la seva i es va convertir per a mi en un altre Cas a seguir. Treballava en un hospital psiquiàtric a les ordres d'una cap de servei coneguda a tota l'empresa per allò que alguns en deien excentricitats i altres directament desequilibri psíquic. Fart de la incongruència i de la repercussió que una cap de servei d'aquestes característiques té en el bon funcionament de l'hospital i en l'atenció dels pacients, el meu amic va decidir parlar amb la Direcció de l'empresa. Es va citar amb el director i aquest, abans fins i tot que el meu amic obrís boca, ja li havia donat la raó en tot. Sé, li va dir, que aquesta cap de servei té un caràcter excessivament ansiós, sé que és molt poc clara amb el personal, també sé que la seva capacitat de dirigir grups humans deixa molt a desitjar. Et crec, no m’has de convèncer de res. En tu, va seguir, en canvi, creiem, tenim bona opinió, sabem de la teva categoria com clínic i com a docent, així que es vols canviar de centre dins de l'empresa, et facilitarem el canvi. Ah, li va dir el meu amic al director, ¿no és a ella a qui hauríeu de canviar? Lamentablement, li va contestar el director amb tot el seu cinisme, no és possible.
El meu amic va canviar ja no de centre, sinó de vida. Ja no treballa en aquella empresa que gestionava l'hospital i altres centres de salut mental. Quan parlem del seu futur, em diu que, quan aconsegueixi desprendre’s del ressentiment amb què l'ha deixat aquesta penosa situació, em demanarà ajuda per escriure una novel·la que sàpiga reflexionar sobre el maltractament laboral i la bogeria d'alguns psiquiatres i psicòlegs que tenen cura de la nostra salut mental.
Resumim: una molt bona cap de servei és obligada a anar-se'n i una altra que és molt tòxica és recolzada per quedar-se. Es podria dir que la salut mental del nostre petit país va necessitada d'un bon Psicoterapeuta – un de bo, espero-.
I ja de tornada a la Carme Fenoll, diré que, en aquest cas, vull creure en la justícia poètica. Penso que alguna institució cultural de relleu li oferirà un treball a l'altura del seu criteri cultural seriós i modern. El meu amic el psicòleg, en canvi, creu que no. Creu que cap institució cultural de pes la voldrà fitxar per no tenir el nivell D de català. Però entre vosaltres i jo, em dóna que el meu amic el psicòleg està una mica deprimit i per això sobredimensiona qualsevol petita dificultat.
Veurem qui dels dos té raó.