El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Es recorda molt l’èxit d’Adolfo Suárez en la Transició, però es recorda poc el seu fracàs com a governant i home de partit amb UCD. Del primer se’n beneficià tothom, del segon se’n beneficià una mica el PSOE i, sobretot, Aliança Popular. Però no pas la democràcia espanyola.
No té massa sentit preguntar-se com haurien anat les coses si la Unió del Centre Democràtic no s’hagués trencat tant aviat, poc després de guanyar les eleccions de 1979, un cop aprovada la Constitució.
Però sí que val la pena de recordar què va significar el trencament d’aquella coalició electoral improvisada de diversos grups liberals, demòcrata cristians i socialdemòcrates i de joves franquistes reformistes liderats pel president del Govern.
La creació d’UCD serví per aturar en sec les possibilitats electorals de l’AP neofranquista de Manuel Fraga, que sota el govern Arias havia mostrat ben poca disposició per a l’establiment d’una democràcia plena. El mateix rei devia beneir el pas endavant de l’home que havia triat per a gestionar la sortida de la dictadura.
La premsa internacional estimulà i aprovà la candidatura de Suárez. Els editorialistes dels grans diaris europeus i estatunidencs celebraren el bipartidisme UCD-PSOE sorgit de les eleccions de 1977. Fou un signe inesperat de maduresa de l’electorat espanyol, tant desentrenat 41 anys després de les anteriors eleccions.
Els especialistes no han deixat d’estudiar les causes del fracàs posterior de Suárez com a governant i com a home de partit. Els seus col·laboradors no el van ajudar gaire, abocats a una lluita descarnada pel poder. Suárez dimití i hi hagué el cop d’estat fallit del 23 de febrer de 1981.
Les eleccions de 1982 donaren la majoria absoluta al PSOE de Felipe González. Manuel Fraga ressorgí de les cendres de les dues primeres derrotes sense pal·liatiu i AP es convertí després en el Partit Popular, sobre el que no cal dir gran cosa. Només recordar l’agraïment que deu al fracàs de Suárez.
L’espai electoral del centre moderat que va fer la Transició pogué ser ocupat per una dreta neofranquista que encara aguanta el tipus. Ara defensa la immutabilitat de la Constitució com abans havia defensat els principis fonamentals del Movimiento Nacional. D’aquí plora la qualitat de la democràcia espanyola.
Es recorda molt l’èxit d’Adolfo Suárez en la Transició, però es recorda poc el seu fracàs com a governant i home de partit amb UCD. Del primer se’n beneficià tothom, del segon se’n beneficià una mica el PSOE i, sobretot, Aliança Popular. Però no pas la democràcia espanyola.
No té massa sentit preguntar-se com haurien anat les coses si la Unió del Centre Democràtic no s’hagués trencat tant aviat, poc després de guanyar les eleccions de 1979, un cop aprovada la Constitució.