El galimaties de les eleccions catalanes

Des de la crisi i el 15M el panorama polític d’aquest país no ha deixat de canviar. De cop, tothom es va posar a inventar i innovar “noves maneres de fer política”, i això està molt bé, doncs les velles maneres, els polítics de sempre, per activa o per passiva, no feien més que portar-nos cap al desastre.

I així, mica en mica, i des de l’esquerra, han anat apareixent noves cares i noves formacions polítiques, agrupades entorn a alguna persona mediàtica i amb l’objectiu primer de “confluir” i després de “guanyar”. Les noves formacions ja no tenien militants i afiliats, com els partit de tota la vida, sinó que tenien “seguidors virtuals” i anaven muntant grups, “círculos” i assemblees. Tots estaven per confluir, però cada un muntava les seves pròpies assemblees i així es va anar teixint un grapat de grups i grupets que anaven aplegant a nous i vells activistes, nous i vells polítics (en algun cas perquè veien la oportunitat d’esgarrapar algun càrrec), de velles i noves ideologies, en una “confluència real” de persones, algunes de les quals anaven variant de grup, cercle o assemblea. Tothom presumia de “nova política”, de més participació i transparència, però no era or tot el que lluïa i la presa de decisions tampoc ha acabat de ser massa innovadora, de fet, el “nucli fundador” sempre acabava prenent les decisions finals.

Les eleccions municipals van consolidar aquesta “nova-vella” política en l’àmbit de l’esquerra transformadora i dues grans “confluències”, Guanyem i Capgirem van aconseguir entrar a molts municipis i governar. El cas més important és el de Barcelona amb Barcelona en Comú, que va aplegar velles i noves cares, velles i noves formacions polítiques i va portar a una activista social a l’alcaldia de la gran ciutat. Una victòria real.

A partir d’aquí, i amb les autonòmiques sobre la taula, aquesta nova-vella manera de fer política s’ha consolidat i s’ha ampliat. Ja no només és “l’esquerra” la que s’apunta sinó que s’ha ampliat a tot el ventall polític. I aquí comença el gran galimaties.

Apart de la dreta pura i dura, PP i Ciutadans, tot el ventall polític que coneixíem s’ha desdibuixat, i ara tenim unes llistes, totes de gran “confluència” en les que no hi ha qui s’hi aclareixi. M’explico: Junts pel Sí, ja no és CiU, o ERC, o ICV, sinó una llista on hi ha un cap que prové d'ICV, però que no defensa el que diu ICV (i, a més, diuen que tampoc serà president), juntament amb cares noves, de la “societat civil”, cantants, periodistes, i gent variada, i tots ells o elles, de bracet amb les velles figures de sempre, Artur Mas, Oriol Junqueras, Vila d’Abadal, etc. I una es pregunta, a més de la independència, què defensa aquesta llista? Qui prendrà les decisions? Com governaran mentre construïm, o no, el “nou país”? Qui decidirà les polítiques que governaran el país (independent o no)? Qui decidirà si s’aprova la ILP de la Renda Garantida Ciutadana? Qui decidirà si s’aprova o no la ILP d’educació? Qui decidirà els pressupostos? Qui decidirà si es reprivatitza o es renacionalitza la sanitat? Es decidirà segons el que ha defensat sempre en Romeva? En Lluís Llach? En Mas? En Junqueras? La Carme Forcadell? En L’ANC? Les persones que votin Junts pel Sí, a part de votar independència, com saben què voten?

Ja sé que el que està clar és l’aposta per la independència. Però una cosa no treu l’altra, perquè el 28-S no s’aturarà el món i el país haurà de continuar funcionant i és el Parlament el que decideix com ha de funcionar. Com votaran a partir del 28-S tots els diputats i diputades de Junts pel Si? Hi haurà disciplina de vot? Tothom votarà segons el que cregui convenient? No sé si és que jo sóc més ignorant que la majoria, però, de veritat, que jo no m’hi aclareixo.

I si seguim, ens trobem en situacions similars, Catalunya Sí que es Pot, amb en Lluís Rabell al capdavant, què defensarà? El que diu ICV? El que diu EUiA? El que diu Podem? El que diu en Pablo Iglesias? El que diu en Rabell? És una coalició de ICV-EUiA-Podem-Equo? O és una altra cosa? Quina cosa? Per què hi ha un cap de llista que no és de cap de les organitzacions que formen la llista? No tinc res en contra d’en Rabell, tot el contrari, em sembla un molt bon candidat i un lluitador constant, el que no acabo d’entendre és perquè ara, tots els partits han de posar un cap de llista que no sigui de cap dels partits que formen la llista. Si es tractés d’una nova organització, llavors tot seria diferent, però que jo sàpiga, ni ICV, ni EUiA, ni Podem s’han dissolt.

I el mateix val per la CUP-Crida Constituent. Tothom sap que la CUP és la organització que vertebra aquesta candidatura i està molt bé que s’hi incloguin persones independents i que no són de la CUP, però, cal que els cap de llista siguin expressament no afiliats al partit? Seran aquests caps de llista els que decidiran el que es faci a partir del 28-S? Serà la CUP? Serà en Baños? Serà la Gabriela? (Tots ells molt estimats i valorats, que quedi clar). Val a dir, a favor de la CUP, que va ser aquesta la primera organització que ja va posar una persona independent quan es va presentar per primer cop a la Generalitat i, amb en David Fernàndez, se’n han sortit molt bé.

D’altra banda, amb aquesta “nova manera de fer política”, si bé s’ha aconseguit una més gran participació d’una part important de la població, correm el risc de posar tots els activistes a les llistes i tots els esforços en les eleccions, el que implica desmuntar els moviments socials i quedar-nos sense capacitat de mobilització que, com totes sabem, és imprescindible per fer front a les agressives polítiques actuals. Si anem xuclant totes les i els activistes cap a les institucions, qui quedarà per organitzar la llarga lluita que ens espera? L’enemic és molt fort, només hi ha que veure el que està passant a Grècia, i necessitarem molta força al carrer per poder fer front a les polítiques de la Troika. Cal recordar que copar les institucions i governar és molt important, però si deixem la societat desorganitzada i desmobilitzada, difícilment avançarem.

I, per si tot això no fos poc, tenim el Procés enmig del camp de joc. Són o no plebiscitàries aquestes eleccions? Com se sabrà si la majoria de ciutadans i ciutadanes estan per la independència? Es comptaran els vots com en qualsevol referèndum? Es decidirà pel nombre d’escons que obtinguin les diferents llistes? Es decidirà per majoria simple? Es farà després un referèndum? Com es continuarà després del 28-S? Què passarà si no guanya el sí? I si guanya, qui, i amb quins criteris, construirà el nou país?

Continuo pensant que tot plegat és un bon galimaties i que estaria bé que totes aquestes qüestions es clarifiquessin, sobretot perquè la ciutadania té dret a saber, una mica més clarament, el que implicarà el seu vot.

I per acabar, un desig, una petició: passi el que passi el 28-S, és imprescindible que tot el ventall de l’esquerra d’aquest país, “conflueixi” en un programa social que, amb independència o sense, condueixi aquest país a unes polítiques de regeneració democràtica i de recuperació de drets socials i laborals, que tirin enrere les privatitzacions, disminueixin les desigualtats, augmentin pressupostos socials... en fi, tot allò que se suposa han de fer les esquerres quan estan a les institucions. Les persones, sobretot les classes més desafavorides, es mereixen sortir del forat en el que la crisi i l’actual govern els ha deixat.

Cal que tot el galimaties en que s’han convertit aquestes eleccions no ens deixi en una nebulosa en la que la precarietat laboral, els desnonaments, la privatització dels serveis públics, la pobresa infantil, la violència de gènere i tantes altres coses terribles, continuïn avançant.

I per tot això, caldria un compromís de totes les forces que s’autodenominen d’esquerres per fer un programa comú de mínims i defensar-lo conjuntament a partir del 28-S, amb independència de la independència.

Des de la crisi i el 15M el panorama polític d’aquest país no ha deixat de canviar. De cop, tothom es va posar a inventar i innovar “noves maneres de fer política”, i això està molt bé, doncs les velles maneres, els polítics de sempre, per activa o per passiva, no feien més que portar-nos cap al desastre.

I així, mica en mica, i des de l’esquerra, han anat apareixent noves cares i noves formacions polítiques, agrupades entorn a alguna persona mediàtica i amb l’objectiu primer de “confluir” i després de “guanyar”. Les noves formacions ja no tenien militants i afiliats, com els partit de tota la vida, sinó que tenien “seguidors virtuals” i anaven muntant grups, “círculos” i assemblees. Tots estaven per confluir, però cada un muntava les seves pròpies assemblees i així es va anar teixint un grapat de grups i grupets que anaven aplegant a nous i vells activistes, nous i vells polítics (en algun cas perquè veien la oportunitat d’esgarrapar algun càrrec), de velles i noves ideologies, en una “confluència real” de persones, algunes de les quals anaven variant de grup, cercle o assemblea. Tothom presumia de “nova política”, de més participació i transparència, però no era or tot el que lluïa i la presa de decisions tampoc ha acabat de ser massa innovadora, de fet, el “nucli fundador” sempre acabava prenent les decisions finals.