Gemeguets pel català

Hem vist que el Tirbunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat alguns dels punts del protocol lingüístic aprovat per la Generalitat sobre com utilitzar la llengua en el sector sanitari públic. Automàticament s'han produït les mateixes reaccions de l'era autonòmica: Gemeguets, ofensa i ultratge! És obvi que molta gent de casa nostra no és gaire conscient del moment històric en què ens trobem.

El protocol de la Generalitat, per no entrar en conflictes, “recomanava” que el català fos la lengua vehicular en les reunions del personal sanitari, també “recomanava” que fos la llengua usual dels cursos de formació. Fins i tot “suggeria” que la telefonista respongués en català en primera instància. Ara els jutges ens tornen a dir que no.

Que desgraciats que som! Doncs, què us esperàveu? En un país independent i multilingüe, com podria passar a Nova York (que és un país per ell mateix) el normal és que la telefonista respongui en la llengua del país i si no l'entenen, intenta comunicar-se de la millor manera. Aquí, amb un Estat i unes organitzacions ciutadanes unionistes que estan pendents de qualsevol “protocol” que atempti contra la sagrada unitat espanyola perquè saben que, davant els tribunals, ara mateix ho tenen tot a favor per guanyar, l'únic marge que tenim és “gemegar”.

L'únic dret que dóna la llei al catalanoparlant és el d'expressar-se en la seva llengua i que el funcionari l'entengui. Res més. Però això ja és molt i cal començar per aquí: Als catalanoparlants els continuen tremolant les cames a l'hora de plantejar el més mínim conflicte per mantenir aquest dret. Tot continua exactament igual que fa deu, vint, trenta, quaranta, cinquanta anys: En el moment que en un grup algú parla en castellà, tots els catalanoparlants parlen en castellà.

Si tu truques a l'hospital Joan XXIII de Tarragona (l'origen d'aquesta sentència) i la telefonista t'atén en castellà, tu tens tot el dret a expressar-te en català i que t'atengui bé i que et comprengui. I en molts casos, passarà, si li ve de gust, al català. Ara bé, si ens atenen en castellà i, automàticament, continuem la conversa en castellà perquè no volem entrar en conflicte, no passarà mai res. Això sí, correrem a gemegar.

Un catalanoparlant té el dret a viure en català a casa seva. Intenteu fer valdre aquest dret i no gemegueu tant (i hi incloc els polítics). Un servidor, a Catalunya, intenta usar el català sempre independentment de la llengua oficial de Catalunya amb què parli l'interlocutor. Feu-ho, us sorprendríeu dels resultats (segons les estadístiques, més d'un 90% dels residents a Catalunya comprenen el català).

I pel que fa als metges i personal sanitari, us recomano d'utilitzar el català sempre sense buscar l'aixopluc d'una llei ridícula que “recomana”. En un curs de formació sigues actiu, utilitza la teva llengua i tingues fermesa per aguantar el mínim conflicte que això pot suposar. Quin conflicte? Ens ho sabem de memòria:

Si ningú no protesta, mai no tindràs els apunts en català, perquè et diran que no es pràctic. Si no fas present el teu dret a parlar en català, ningú no et dirà res i estarà feliç i content perquè així no hi ha conflicte i tot es fa en castellà, etc. És com el túnel del temps, com el dia de la marmota. Tot es repeteix però amb una diferència fonamental.

Fa trenta anys, vint anys, hi havia un marge de comprensió. Ara, no. Tot plegat fa riure: La Justícia continua considerant els catalanoparlants com a subjecte de segona categoria. Advocats i notaris continuen treballant al 90% en castellà i ni tan sols et pregunten quina llengua vols que utilitzin en els documents. Són mandrosos i volen anar per feina. I tots són ben catalans i catalanoparlants.

Podem posar un milió i mig de persones al carrer i està molt bé, però no passa res. Molt pocs estan disposats a arriscar mínimament la seva situació personal. Doncs bé, això és el que anirà succeint a partir d'ara: Hem volgut molestar? No en passaran ni una. La resposta de l'Estat és la normal. O què us esperàveu? Una mica de dignitat, doncs, i no gemeguem d'aquesta manera.

Deixem-nos de lleis autonòmiques si això és el que volem. Si no, no gemeguem. La guàrdia urbana de Barcelona, fins i tot els mossos d'esquadra, parlen gairebé sempre en castellà entre ells i utilitzen aquesta llengua com a prioritària per parlar amb mi. Almenys, a Barcelona. Jo sempre responc en català i mantinc la conversa (molt respectuosament, que tenen la pell fina) en aquesta llengua. No és una actitud “política”, és una actitud “normal”. Ja es veu que aquests cossos policials no tenen un “protocol” com el de la sanitat pública. No sembla que els “recomani” ningú utilitzar el català d'entrada. I no ho fan. S'enfonsa el món? No. El municipal, si vol, es manté en el castellà i, si vol, canvia al català.

Que parli el que vulgui, que jo també ho faré. Deixem-nos de protocols de pa sucat amb oli que “recomanen” actituds i maneres de fer. Ara tornem al temps de mantenir- se ferm en la defensa dels propis drets i esperar èpoques millors. Ara no és temps de recomanacions, d'esperar comprensió. Anys enrere sí perquè a casa nostra el principi d'ajudar el català per la via de la recomanació, dels fets (no per la via legal, impossible amb la Santa Constitució) es basava en l'evidència que, si no era així -si no és així- una llengua com la catalana no té res a fer davant la castellana. Mai no serà pràctic. Sempre costarà esforç i diners, etc. etc.

Però això s'ha acabat. D'ara endavant i fins que el procés s'acabi (en el sentit que sigui), tothom amb la llei (espanyola) a la mà. Ho dic perquè sembla que sigui feta només per protegir els suposats abusos sobre els castellanoparlants. I, òbviament, no és així.

Dissortadament, topem amb l'actitud de la mateixa Generalitat de Catalunya, de l'Ajuntament de Barcelona, que són poc beligerants per raons d'oportunisme polític. També, en el fons, perquè consideren els drets lingüístics una qüestió secundària, incòmoda, perquè porta conflicte i no en volen. Per cada problema suscitat a un castellanoparlant, cada dia n'hi hauria cent relacionats amb un catalanoparlant, repeteixo, amb la llei (espanyola) a la mà. Però ningú no diu res. Volem tenir-ho tot.

Tranquils, doncs, treballadors i treballadores castellanoparlants de l'hospital Joan XXIII de Tarragona, el Consell Superior de Justícia de Catalunya, basant-se en la llibertat d'expressió, us empara. No feu cas de les “recomanacions” de la Generalitat de Catalunya. Us vull tranquils. Només espero que, tan actius com sou defensant els vostres drets lingüístics, també ho sigueu comprenent i acceptant els drets lingüístics dels vostres companys catalanoparlants.

I que quan feu un curset de formació -tot en castellà, tranquils- si algú gosa parlar en català, ho accepteu amb calma i tranquil·litat. Cosa que implica la pèrdua de temps i la paciència d'afrontar situacions com és ara que algú no comprengui el català. I a aquells catalanoparlants que de seguida fan cartes al director a La Vanguardia perquè han trucat a l'hospital de Tarragona i els han respost en castellà, que facin examen de consciència i deixin de gemegar.

Hem vist que el Tirbunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat alguns dels punts del protocol lingüístic aprovat per la Generalitat sobre com utilitzar la llengua en el sector sanitari públic. Automàticament s'han produït les mateixes reaccions de l'era autonòmica: Gemeguets, ofensa i ultratge! És obvi que molta gent de casa nostra no és gaire conscient del moment històric en què ens trobem.

El protocol de la Generalitat, per no entrar en conflictes, “recomanava” que el català fos la lengua vehicular en les reunions del personal sanitari, també “recomanava” que fos la llengua usual dels cursos de formació. Fins i tot “suggeria” que la telefonista respongués en català en primera instància. Ara els jutges ens tornen a dir que no.