El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
L’últim huracà Matthew acaba de causar al mateix moment 900 morts a Haití i una desena a la costa veïna dels Estats Units, en l’enèsima demostració que la pitjor catàstrofe “natural” és sempre la desigualtat de recursos per fer front a les catàstrofes naturals. A Haití l’huracà Jeanne ja va causar 3.000 morts l’any 2004, el terratrèmol del 2010 hi va matar unes 300.000 persones i l’epidèmia de còlera del mateix any unes 9.000. Al petit país insular, colonitzat i empobrit just al costat de la primera superpotència, tot continua igual o pitjor que abans, fins la pròxima catàstrofe “natural”.
M’ha fet pensar per contrast en Holanda, els Països Baixos, un petit territori deltaic situat per sota del nivell del mar. Ha estat capaç de posar-li portes, fins a dominar la boca del riu més gran del continent europeu i barrar marees oceàniques amb la mateixa espontaneïtat aparent com engoleixen arengades fumades davant dels taulells de les parades del carrer, de peu dret i sense perdre el pas.
La terra aïllada de la invasió del riu o del mar ha hagut de ser assecada, drenada. Les fileres de típics molins de vent es van multiplicar amb aquesta funció de bombeig, més que no de regadiu com a altres contrades meridionals. Aquí del regadiu se n’encarrega el cel amb prodigalitat, gairebé en règim de rec automàtic. La xarxa capil·lar de canals i els rius serveixen de passadissos de connexió amb la navegació marítima, l’altra especialitat del reduït país capaç de convertir la feblesa del maresme en imperi.
Els segles de fe invertits en la seva lluita de posicions contra l’aigua han sumat fruits. A cada demostració de la bestialitat natural, els holandesos han respòs amb un esglaó més d’enginy artificial. L’última gran catàstrofe, les inundacions de la nit del 31 de gener a l’1 de febrer del 1953, va provocar 1.800 morts, ofegats al llarg de 150.000 hectàrees sotaigüades en poques hores.
També va provocar l’aprovació governamental del gegantí Pla Delta, un do de pit de l’enginyeria civil, amb quilomètrics dics de nova generació en proporcions i tècniques inusitades. La següent amenaça d’inundacions del mateix gruix, registrada a finals de gener del 1995, va donar peu al fenomen controlat i incruent d’evacuació de 250.000 holandesos.
Els dics van resistir sense problema. La temuda inundació no es va produir. Els 250.000 evacuats van retornar al cap d’unes hores als seus domicilis amb el mateix ordre com n’havien marxat. L’antiga potència colonial holandesa té avui una Producte Interior Brut (PIB) anual de 40.000 € per habitant i Haití de 725 €, infinitament mal repartits.
L’últim huracà Matthew acaba de causar al mateix moment 900 morts a Haití i una desena a la costa veïna dels Estats Units, en l’enèsima demostració que la pitjor catàstrofe “natural” és sempre la desigualtat de recursos per fer front a les catàstrofes naturals. A Haití l’huracà Jeanne ja va causar 3.000 morts l’any 2004, el terratrèmol del 2010 hi va matar unes 300.000 persones i l’epidèmia de còlera del mateix any unes 9.000. Al petit país insular, colonitzat i empobrit just al costat de la primera superpotència, tot continua igual o pitjor que abans, fins la pròxima catàstrofe “natural”.
M’ha fet pensar per contrast en Holanda, els Països Baixos, un petit territori deltaic situat per sota del nivell del mar. Ha estat capaç de posar-li portes, fins a dominar la boca del riu més gran del continent europeu i barrar marees oceàniques amb la mateixa espontaneïtat aparent com engoleixen arengades fumades davant dels taulells de les parades del carrer, de peu dret i sense perdre el pas.