La casi impossible solució federal

Ja ens hem referit breument a la tercera via, la federalista. No existeix per ara com a via política real, però sí com una oferta ideològica que de moment no troba comprador. És un element que pot crear confusió útil per als que tinguin interès en enfosquir el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol. Ara presenciem en l'escenari mediàtic espanyol una sèrie de debats inútils entre polítics poc fiables que venen fals federalisme que ni tan sols s'apliquen al seu partit (PSOE), i els governants irresponsables (PP) que pretenen que no hi ha cap reforma per fer en un marc constitucional esgotat i cavalquen a cegues fins al precipici.

Existeix també el federalisme de bona fe, com els citats “federalistes d'esquerres”, que tenen idees però els manquen els agents per executar-les i la clientela per comprar-les. Finalment, hi ha els confederalistes, que somien en una alternativa a la independència que permeti tenir estructures d'Estat o un potent autogovern mantenint un estatus especial a l'Estat espanyol. És el pla B, no explícit en molts casos, però que està present en la política catalana però no espanyola. No sembla probable aquesta sortida llevat que Catalunya es declari en primera instància independent i després pacti aquest tipus de relació.

La solució federalista no és per ara viable. Hi ha una primera raó molt òbvia. No existeixen a Espanya forces polítiques que optin pel federalisme. Al contrari, restringeixen el marc d'autonomia de les comunitats. Ni líders polítics amb prou carisma i capacitat integradora per plantejar amb possibilitats d'èxit un projecte federalista. Ni hi ha mobilitzacions ni demandes socials a favor del federalisme. Però aquesta argumentació podria relativitzar-se. Precisament perquè ningú és federalista aquesta solució intermèdia podria ser un punt de trobada. Per ara no hi ha ningú que camini cap a aquest punt intermedi. No obstant això, en un futur més o menys proper no seria absurd, en teoria, que apareguessin interlocutors raonables que avancessin cap a aquesta solució. Encara que aquest escenari per ara sembla utòpic.

Però al marge que hi hagi o no actors polítics que puguin proposar solucions federalistes, no crec que el model federal sigui el més adequat per a Espanya, com s'ha vist amb l'Estat de les autonomies o l'anomenat cafè per a tothom. La diversitat de províncies, regions i nacionalitats és massa gran com per a integrar bé en un model uniforme. I un model asimètric és molt problemàtic, ja que els estatuts diferenciats són percebuts com privilegis d'un respecte a un altre.

I si es tendeix a l'homogeneïtzació o bé es genera un regne de taifes ingovernable o bé es limita l'autogovern de manera, com passa ara, que els països de base nacional, com el català, no ho poden acceptar. Encara més si s'apliquen, com ha passat des de l'inici del període constitucional, legislacions i polítiques generals que van en contra dels seus interessos més bàsics, siguin econòmics, culturals o polítics de les comunitats amb vocació d'autogovern.

Per a Catalunya el federalisme seria una falsa solució (com ho seria per a Euskadi). Dependria d'un Estat que sempre estaria governat per forces polítiques contràries. Catalunya té, com és el cas del País Basc, un sistema de partits diferent del que regeix a la resta de l'Estat. Els partits estatalistes, en aquest cas PP i PSOE, s'alternen en els governs tant central com autonòmic i en molts casos en els poders locals excepte a Catalunya i Euskadi.

A Catalunya hi ha partits amb forta representació institucional que no tenen equivalències a la resta de l'Estat: Convergència i Unió i ERC, que a més són actualment els dos partits més votats. També són partits únicament de Catalunya Ciutadans (espanyolista) i la CUP (independentista), minoritaris i amb posicions oposades però tots dos en auge. Altres són independents però tenen un partit germà (o cosí), com passa amb Iniciativa respecte a Esquerra Unida. O bé mantenen perfils propis que els fan estar amb molta freqüència en situacions de conflicte amb el partit germà que és dominant, és el cas del PSC amb el PSOE. Només el PP català està estrictament sotmès a la direcció central del PP.

En un sistema federal clàssic els partits estatalistes tindrien sempre la majoria a les institucions representatives, fossin un o altres. Més encara amb un sistema electoral que reforça artificialment les regions centrals i les províncies menys poblades. D'altra banda en els temes propis de les entitats territorials amb vocació d'autogovern, com Catalunya amb la seva experiència històrica, inclosa la més recent, ens mostra que els partits d'àmbit espanyol es posen sempre d'acord per limitar al màxim l'autogovern català. Com em va explicar Raimon (el cantautor valencià) fa ja alguns anys, un intel·lectual progressista de Madrid li va comentar: “Catalunya no és espanyola, però és d'Espanya”. No va ser una afirmació agressiva ni una resposta polèmica, només una simple constatació del punt de vista espanyol respecte de Catalunya.

Ja ens hem referit breument a la tercera via, la federalista. No existeix per ara com a via política real, però sí com una oferta ideològica que de moment no troba comprador. És un element que pot crear confusió útil per als que tinguin interès en enfosquir el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol. Ara presenciem en l'escenari mediàtic espanyol una sèrie de debats inútils entre polítics poc fiables que venen fals federalisme que ni tan sols s'apliquen al seu partit (PSOE), i els governants irresponsables (PP) que pretenen que no hi ha cap reforma per fer en un marc constitucional esgotat i cavalquen a cegues fins al precipici.

Existeix també el federalisme de bona fe, com els citats “federalistes d'esquerres”, que tenen idees però els manquen els agents per executar-les i la clientela per comprar-les. Finalment, hi ha els confederalistes, que somien en una alternativa a la independència que permeti tenir estructures d'Estat o un potent autogovern mantenint un estatus especial a l'Estat espanyol. És el pla B, no explícit en molts casos, però que està present en la política catalana però no espanyola. No sembla probable aquesta sortida llevat que Catalunya es declari en primera instància independent i després pacti aquest tipus de relació.