Molt interessant, el manifest signat per personalitats diverses del món cultural, acadèmic, polític, etc. donant suport a la proposta federalista. És una barreja de noms tradicionalment lligats al PSOE amb d’altres de tendència més conservadora. El document és una mostra de bona voluntat. Però pateix del mateix mal que tots els documents d’aquesta mena que vénen de la intel·lectualitat espanyola: desenfoquen l’objectiu. D’acord amb la tendència tradicional espanyola –i catalana, ara ja- de reduir-ho tot a moviments polítics, carreguen contra el president Mas i la seva deriva independentista. Seria, doncs, una maniobra de CiU per amagar defectes propis i continuar la fugida endavant, etc. etc. Amics i amigues signants del manifest, des del respecte i la simpatia, és obvi que teniu raó. Però hauria de ser obvi també per a vosaltres que hi ha molt, moltíssim més que això. Hauríeu de sospitar que la cosa és més complexa simplement fixant-vos que l’independentisme del president Mas és recent, nou, novíssim. No havia estat mai un dels elements més sobiranistes del staff dirigent de Convergència. No, amics federalistes, la cosa és molt més profunda. I al costat de l’oportunisme polític de la classe dirigent actual hi ha el descontentament transversal, poc polític, molt cooperatiu, de milers i milers de persones. La memòria històrica és tan líquida que ja ningú no recorda les consultes per la sobirania fetes fa tres anys. Amb un esperit força apartidista, milers de persones van invertir la seva energia, el seu esforç, gratis (fixeu-vos, tot i ser catalans, la quantitat de coses gratis que fem) per un moviment de caire polític clarament trencador. Ja aleshores es va tibar força la corda institucional. La gent va votar, com qui diu, en urnes de paper. I la premsa capitalina va fer molta befa de la qüestió quan la cosa era totalment seriosa. I va culminar en la primera gran manifestació (coincidint amb el dictament del Tribunal Constitucional), l’estiu del 2010. Tota la gent d’aleshores –i més- amb un esperit, repeteixo, transversal respecte a la presència partidista, és la que ha creat i fet funcionar l'ANC, organizadora i triomfadora de la macromanifestació de l’onze de setembre. Amics i amigues federalistes, no és només, doncs, ni de lluny, l’oportunisme polític del partit governant a Catalunya, allò que impulsa el procés, sinó la mar de fons, feta i alimentada, any rere any, per la sensació d’incomprensió. Per tant, doncs, no eren un milió i mig de xais estúpids enganyats per líders espavilats, el que es va aplegar a Barcelona aquest passat setembre. És per això que, arribats al punt que estem, es veu difícil trobar-hi una solució. Perquè a Catalunya, ara mateix, el sistema partidista es veurà desbordat cada cop que calgui. I si hi veiem dificultat a l’hora d’avançar és perquè, per una banda, el partit governant a Espanya, el PP, mai estarà disposat a cedir ni un centímetre en res, per una altra banda, el primer partit de l’oposició està atrapat, precisament en la contradicció interna de no saber si volen o no federalisme, i quin; i finalment, i més important, repetim: la massa votant ja no es refia dels partits. Les manifestacions com la de l’onze de setembre del 2012 tenen beneficis ocults molt més importants que la simple exhibició de força cívica. És la demostració que l’esperit de la Transició s’ha acabat. I que hi ha generacions de joves sense por que pensen per ells mateixos, lluny, precisament, d’aquests líders polítics als quals tant costa acceptar la jubilació.
I una altra cosa, estimats amics i amigues federalistes. Que ho tingueu clar: a ningú no li agrada trencar cap llei ni superar, per la il.legalitat, normes de convivència. A ningú. Suggereixo que sigueu proactius i ens expliqueu, doncs, com ens ho fem. Perquè ara per ara, la resposta dels polítics, al poder, a l’oposició i a tot arreu, és la mateixa: cnvocar un referèndum està prohibit, només ho pot fer el govern previ permís del Congrés i això, exactament igual que en el pla Ibarretetxe, no ho tindreu mai. O sigui que això que dieu és incert:“Ni España ni la Constitución de 1978 ni el Estatut de 2006 niegan a los ciudadanos de Cataluña ejercer su derecho a decidir.” Ho hauríeu de matisar i en el manifest que heu subscrit, el matís no hi és. Amb la millor de les voluntats, s’hi deixa sentir un regust de paternalisme, i de bons i dolents, i de crides als equivocats, que ara mateix ja està superat.
Hi ha altres parts del manifest que ja comentarem en un altre article, que subscriuríem molts dels que no som nacionalistes, però som independentistes, ara mateix: Demanen l’existència, lògica, del principi de solidaritat interterritorial compatible, atenció, amb “el principio de ordinalidad”. S’hi diu de passada, però és molt important. I, sobretot, jo no sé si són conscients que, tal com està muntat l’entramat administratiu espanyol, mai, cap govern estatal, hi accediria. Però d’això, en parlarem un altre dia.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
