La independència o què?

La primera gran manifestació sobiranista a Catalunya, que va treure un milió de persones al carrers i que es considera l'inici del procés català cap a la independència, va tenir lloc el 10 de juliol de 2010. La societat catalana va expressar la seva decepció per la sentència contra l’Estatut, després de quatre anys en què les institucions pròpies havien rebut una pressió ignominiosa. No obstant, aquella decepció es va transformar en una il·lusió gegantina a favor d’una solució molt millor. En comptes de lamentar-nos, ens aplegàvem per superar diferències ideològiques i proposàvem la raó d’una esperança.

Catalunya ha caminat molt de pressa des d’aleshores. Les consecutives manifestacions multitudinàries consecutives i els resultats a les urnes han expressat amb tossuderia, i al món sencer, el desig de canvi. Amb les intenses campanyes 'Ara és l’hora', vam mobilitzar i connectar centenars de milers de persones, amb les quals compartim el desig comú d'un país nou.

Pensar que aquest futur seria millor amb un Estat propi és una opinió lliure que no ens converteix en 'viscerals' ni en 'ultramuntans', com han qualificat alguns mitjans de comunicació als independentistes. No són les paraules adequades per comprendre la situació: al Parlament de Catalunya hi ha una majoria absoluta clara a favor de la independència, sorgida d'unes eleccions del 27 de setembre amb una gran participació.

La tasca d'Òmnium, ara que ja hi ha unes institucions amb un mandat democràtic clar, continua sent la mateixa de sempre, la que ha tingut durant els seus 54 anys d'història: un compromís irrompible amb la cohesió social. En aquest objectiu hi posem tota la nostra energia, els recursos de més de 54.000 socis.

Al mateix temps, serem molt actius per eixamplar el suport al sobiranisme. Podem superar el 48% de suport a la independència si sabem oferir una proposta adequada. Estem convençuts que el 'procés constituent' que el Govern i el Parlament de Catalunya han anunciat podrà ser una manera adequada. Al final, haurem de tenir una nova Constitució —la de la República Catalana— que tots els catalans i catalanes podrem votar.

No sembla gaire prudent que el Govern espanyol i els principals partits de l’Estat espanyol facin veure que desconeixen la dada. Una Catalunya on hi ha un 48% que vota per la independència (Junts pel Sí i la CUP) i que desconnecta de la Constitució —mentre que el 'no al canvi' representant per Ciutadans, PSC i PP es queda en un 38%, amb Catalunya Sí que es Pot representant l'11% restant— no pot ser tractada amb menyspreu o amb amenaces. Una altra 'campanya de la por' no és el remei que la situació reclama.

Els gestos erronis —com ara les dues descortesies reials d’obviar l’agraïment als serveis prestats pel president Mas i negar-se a rebre la segona autoritat catalana, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell— i la negativa al diàleg —posant línies vermelles al dret a decidir democràticament sobre la independència, on hi ha més d’un 80% d’acord— no resolen el desencaix. El sobiranisme creix perquè té una proposta. Cada vegada més gent es fa la pregunta adequada: independència o què?

Les institucions de l’Estat espanyol tenen ara una gran oportunitat. No trien només la persona que dirigirà el Consell de Ministres, sinó que també decideixen entre decantar-se a favor d’un govern partidari d’entendre Catalunya —un govern que interpreti la dada— o tancar-se a pany i forrellat en l’immobilisme agressiu dels últims anys, encara que sigui amb més sigles.

Si el denominat federalisme tingués una proposta, ja no trobarà cap ocasió millor per exposar-la i fer-la creïble. Si hi renuncien, si ignoren aquest 'més del 80' que defensa el dret a decidir, tindrem, sense cap dubte, l’argument definitiu per explicar a tots els catalans i catalanes que val la pena participar d’un procés constituent que ens permeti dir com volem que sigui el país nou. Nosaltres tenim clar que ha de ser un país millor, és a dir: més democràtic, més pròsper, més just i més solidari.

La primera gran manifestació sobiranista a Catalunya, que va treure un milió de persones al carrers i que es considera l'inici del procés català cap a la independència, va tenir lloc el 10 de juliol de 2010. La societat catalana va expressar la seva decepció per la sentència contra l’Estatut, després de quatre anys en què les institucions pròpies havien rebut una pressió ignominiosa. No obstant, aquella decepció es va transformar en una il·lusió gegantina a favor d’una solució molt millor. En comptes de lamentar-nos, ens aplegàvem per superar diferències ideològiques i proposàvem la raó d’una esperança.

Catalunya ha caminat molt de pressa des d’aleshores. Les consecutives manifestacions multitudinàries consecutives i els resultats a les urnes han expressat amb tossuderia, i al món sencer, el desig de canvi. Amb les intenses campanyes 'Ara és l’hora', vam mobilitzar i connectar centenars de milers de persones, amb les quals compartim el desig comú d'un país nou.