Ja no sóc independentista

La gent llegeix els articles de persones reconegudes i els que tenen titulars que cridin l’atenció. En aquest cas, és evident que estem en el segon dels supòsits. Si el titular hagués estat M’he fet independentista no hauria tingut gaire ganxo. Tots tenim amics o coneguts que han fet el salt a l’independentisme en els darrers temps. L’argument més habitual és el de “Ja n’estic fart! No es pot fer res amb Espanya! Ho hem intentat massa vegades! Ha arribat l’hora de trencar del tot!”.

No n’he aconseguit convèncer cap perquè es fes enrere, perquè recuperés la senda del federalisme o l’esperança que és millor mantenir alguna relació orgànica amb Espanya que separar-se’n del tot. Les meves apel·lacions a l’exemple de Wyoming, Sabina o Iñaki Gabilondo no han estat prou convincents.

És més, fa la sensació que hi ha uns quants amics i amigues que estan prop de fer el salt definitiu a l’independentisme.

No conec ningú que circuli en el sentit contrari. Independentistes de tota la vida que s’hagin donat de baixa ara que tothom sembla que s’hi apunta. Podríem plantejar-los arguments del tipus: “Abans tenia mèrit ser independentista, perquè ningú no us feia el caldo gros. Ara, però, molts dels que fa quatre dies us deien que això de la independència era impossible, ara s’han posat enganxines amb l’estelada al telèfon mòbil”. O bé: “El partit que lidera, suposadament, el camí cap a la independència és el que governa aplicant retallades socials a tort i a dret”. O potser: “Et sent més identificat amb els que ara són independentistes nouvinguts i que tenen o tenien gran part dels seus diners a paradisos fiscals o amb la gent humil nascuda fora de Catalunya, que viu a l’àrea metropolitana de Barcelona i que sent que alguna cosa se li trenca per dins quan intueix que els seus fills o néts deixaran de ser espanyols?”. I, finalment: “No us sentiu incòmodes amb el suport escandalós dels mitjans de comunicació públics a la causa de la independència?”.

Dubto que els convencem. Ni tan sols crec que els fem dubtar. Un cop has fet el salt és difícil tornar enrere.

Jo ho vaig fer. Era independentista quan tenia deu o dotze anys. Eren altres temps. Franco encara era viu. Després ho vaig deixar i em vaig fer internacionalista. El 1977 ja em preocupava més la democràcia, la llibertat i l’amnistia que l’Estatut d’Autonomia. Seré allò que em diguin que sóc. I li continuaré preguntant a la gent quina creu que és la millor manera de sortir de l’atzucac en què ens han/hem ficat. I si coneixeu algú que diu que era independentista fa uns mesos i ara ja no ho és, presenteu-me’l. Té una entrevista.

La gent llegeix els articles de persones reconegudes i els que tenen titulars que cridin l’atenció. En aquest cas, és evident que estem en el segon dels supòsits. Si el titular hagués estat M’he fet independentista no hauria tingut gaire ganxo. Tots tenim amics o coneguts que han fet el salt a l’independentisme en els darrers temps. L’argument més habitual és el de “Ja n’estic fart! No es pot fer res amb Espanya! Ho hem intentat massa vegades! Ha arribat l’hora de trencar del tot!”.

No n’he aconseguit convèncer cap perquè es fes enrere, perquè recuperés la senda del federalisme o l’esperança que és millor mantenir alguna relació orgànica amb Espanya que separar-se’n del tot. Les meves apel·lacions a l’exemple de Wyoming, Sabina o Iñaki Gabilondo no han estat prou convincents.