El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Jordi Martí va ser en la passada legislatura president del grup socialista a l'Ajuntament de Barcelona. Com a cap de l'oposició municipal es plantejava plantar batalla a Trias a les municipals que s'acaben de celebrar. Però va perdre a les primàries davant Jaume Collboni. I fins i tot va quedar per darrere de Carmen Andrés. Al costat d'altres representants del corrent nacionalista, també decebuts per la falta de rumb del PSC, es va integrar en MES (Moviment d'Esquerres), liderat per Ernest Maragall.
En els moviments previs a la composició de les llistes electorals a Martí li van oferir figurar, en representació de MES, al número dos de la candidatura d'ERC. Però Martí va declinar l'oferta, encara que immediatament després va defensar que MES s’havia d'integrar en aquesta candidatura. I així va ser, però sota una premissa: no havia de ser ell el representant, perquè se suposava que havia d'esperar reptes més grans (¿les autonòmiques?). El resultat va ser que, en efecte, MES va tenir els seus candidats a la llista d'Esquerra però en una posició que tothom donava per descomptat que no obtindrien escó. És a dir, Martí va renunciar a un lloc en què hi hagués resultat elegit i va defensar que MES seguís de la mà d'ERC però en un lloc en el qual les possibilitats de sortir elegits eren molt remotes. I així va ser, perquè Esquerra va obtenir cinc regidors i just la sisena candidata era la representant de MES, Gemma Sendra.
En resum, que MES va aconseguir guanyar vots per ERC però sense treure cap rèdit electoral propi. ¿Com s'explica llavors que hi hagi batallat per competir amb Ada Colau i a les primeres de canvi hagi acceptat el càrrec de designació directa de major rang a l'Ajuntament de Barcelona? I, per cert, caldrà veure també com Ada Colau explica el fitxatge d'un genuí representant d'aquesta vella política que ella volia desterrar.
Admetem que resulta estrany, encara que bé podria ser que Colau, inquieta davant la falta de gent amb experiència en la seva candidatura, volgués contactar amb alguna persona que conegués els mecanismes de la maquinària municipal. Algú li va suggerir el nom de Martí i de la seva primera trobada l'exregidor socialista va sortir pràcticament amb el càrrec a la butxaca. Això va passar en el mateix moment en que els seus companys de MES apostaven i negociaven amb ‘Barcelona en comú’ i els socialistes un pacte d'esquerres, una nova versió de tripartit.
La fugida de Martí no sembla haver-li fet molta gràcia a Ernest Maragall, d'acord amb el seu comentari a twitter: “Les solucions professionals/personals són incompatibles amb el projecte col·lectiu. Adéu Jordi. MES mira lluny, a l'acord d'esquerres per BCN”. De fet, pel que es dedueix del to emprat, ho podia haver resumit en molt menys de 140 caràcters.
Ernest Maragall fixa en aquestes poques paraules la seva obstinació a construir una alternativa d'esquerres en clau sobiranista, una opció que ha perseguit des que va decidir abandonar el PSC. Maragall sempre ha sostingut que no es pot deixar en mans de CiU el patrimoni del discurs sobiranista, d'aquí que la seva formació intenti ara aquesta opció a l'Ajuntament.
MES és la formació que millor representa el llegat de Pasqual Maragall, un llegat, que, per cert, ningú semblava voler assumir en la campanya electoral. Només al final Ada Colau va reivindicar la gestió de Maragall al capdavant de l'Ajuntament, considerada la millor de l'últim segle. Els seus hereus naturals de MES van tractar de fer arribar el missatge a l’electorat, però la seva veu quedava oculta per la potència de les sigles d'ERC i el seu discurs gairebé monotemàtic centrat en la independència. De fet, fins al lema de la seva campanya, Si, estava formulat en aquesta línia.
Ara Maragall i Martí estan en bàndols oposats. Encara que només en teoria, perquè sembla clar que Esquerra pretén arribar al 27 S sense quedar contaminada per Ada Colau. Per això pot semblar un desafiament escènic la proposta dels republicans que Colau abraci el full de ruta independentista pactat amb Artur Mas. Alguna experiència té ERC a posar en dificultats als seus companys de viatge. O si no, que l'hi preguntin a Pasqual Maragall, que al final va haver de expulsar-los del Govern. O als socialistes del PSC, que encara estan en plena travessia del desert pel desgast sofert en els governs tripartits de la Generalitat.
També semblava estrany que Ernest Maragall es llancés als braços d'ERC i que acompanyés al seu germà Pasqual a algun míting dels republicans, sabedor del que significava aquesta presència. Va resultar estrany sobretot per als que recorden la seva època de conseller d'Ensenyament amb el tripartit i les seves diatribes (off the record, això sí) contra Esquerra Republicana. Alts càrrecs socialistes de la Generalitat d'aquella època també podrien explicar com van haver de lidiar amb alguns quadres republicans.
No és la primera vegada, ni serà l'última, en què alguns busquen el seu lloc sota el sol amb moviments que poden resultar estranys. Un bon amic de Jordi Martí, en el seu moment company de partit i company de consistori, Ferran Mascarell, ja va donar la sorpresa quan va ser seduït per Artur Mas i es va incorporar al Govern de la Generalitat. Mascarell va aconseguir així un currículum sorprenent: regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona amb el PSC, conseller de Cultura de la Generalitat amb el PSC i de nou conseller de Cultura amb CiU. Després del desconcert inicial pel moviment de Jordi Martí, a Ada Colau se li presenta un horitzó en dues fases: una primera de transició i negociacions per fer possible la governança i una segona, a partir del 27 S, en què confia que els resultats de les autonòmiques no trastoquin els seus plans d'aconseguir amplis suports o fins i tot la incorporació al govern municipal d'ERC i PSC. Perquè amb 11 regidors poc podrà fer si no aconsegueix complicitats.
Amb permís, naturalment, del factor humà. En política, més enllà de les ideologies, hi ha coses que resulten molt confuses.
Jordi Martí va ser en la passada legislatura president del grup socialista a l'Ajuntament de Barcelona. Com a cap de l'oposició municipal es plantejava plantar batalla a Trias a les municipals que s'acaben de celebrar. Però va perdre a les primàries davant Jaume Collboni. I fins i tot va quedar per darrere de Carmen Andrés. Al costat d'altres representants del corrent nacionalista, també decebuts per la falta de rumb del PSC, es va integrar en MES (Moviment d'Esquerres), liderat per Ernest Maragall.
En els moviments previs a la composició de les llistes electorals a Martí li van oferir figurar, en representació de MES, al número dos de la candidatura d'ERC. Però Martí va declinar l'oferta, encara que immediatament després va defensar que MES s’havia d'integrar en aquesta candidatura. I així va ser, però sota una premissa: no havia de ser ell el representant, perquè se suposava que havia d'esperar reptes més grans (¿les autonòmiques?). El resultat va ser que, en efecte, MES va tenir els seus candidats a la llista d'Esquerra però en una posició que tothom donava per descomptat que no obtindrien escó. És a dir, Martí va renunciar a un lloc en què hi hagués resultat elegit i va defensar que MES seguís de la mà d'ERC però en un lloc en el qual les possibilitats de sortir elegits eren molt remotes. I així va ser, perquè Esquerra va obtenir cinc regidors i just la sisena candidata era la representant de MES, Gemma Sendra.