L’afer Pujol tot just comença i ja esquitxa molt lluny

La part positiva de l’afer Jordi Pujol és la clara condemna social que mereix avui el delicte fiscal, un hàbit que durant molts anys era considerar pràcticament normal a molts nivells de la vida pública i privada. Ara la conducta més fàcil i puritana és abraonar-se sobre una figura política que ja no controla el poder, sobretot si dóna motius per trobar-li escletxes fraudulentes. El delicte fiscal tan sostingut en el temps que destrossa avui la imatge pública de Jordi Pujol continua sent un frau a la societat que practiquen a l’engròs els poderosos i a la menuda els ciutadans del carrer sense escrúpols.

Jordi Pujol ha fallat en el terreny més insolidari, atès que la fiscalitat és el principal instrument del sistema democràtic de redistribució social de la riquesa, sempre que s’apliqui també als rics. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social democràtic consisteix –o consistia– a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis bàsics que necessiten els ciutadans: educació, sanitat, transports, protecció social.

Els contribuents reben allò que han pagat prèviament via impostos. Per tant l’estructura tributària progressiva hauria de ser la nineta dels ulls del sistema democràtic, el seu sector més transparent i curós, tot i que ara sigui vist amb raó com el més injust. Els impostos pateixen una mala imatge històrica entre les escaldades classes treballadores perquè el sistema fiscal ha estat amb freqüència indecent, ha invertit els termes entre la fiscalitat patrimonial i la laboral, ha gravat més el treball que el patrimoni, ha taxat més el diner treballat que les plusvàlues del diner acumulat, heretat o evadit.

Al conjunt d’Espanya, segons dades oficials, el 86% dels contribuents amb ingressos anuals superiors als 10 milions d’euros eludeixen les seves obligacions fiscals, així com el 45% dels que ingressen entre 1 i 10 milions d’euros. En comptes de perseguir amb eficàcia el frau conegut, el govern ha decretat reiterades amnisties fiscals. L’economia submergida representa a Europa entre un 10% als països escandinaus i un 30% als mediterranis. A alguns països allò que l’Estat deixa d’ingressar per culpa de l’economia submergida equival al dèficit anual del sector públic, de manera que es resoldrien molts dels actuals deutes i retallades amb una moderna reforma fiscal i una actuació decidida contra l’evasió, si els governants tinguessin el coratge de retallar privilegis als més ben situats en comptes de retallar-los als treballadors, funcionaris i pensionistes.

En segon lloc, l’explicació donada per Jordi Pujol sobre l’herència familiar com a origen de l’evasió fiscal tan llargament sostinguda ofereix dubtes que apunten cap el famós 3% de comissió fraudulenta sobre les obres públiques controlades pel govern de CiU a la Generalitat, que Pasqual Maragall va denunciar a la sessió plenària del Parlament de Catalunya del 24 de febrer del 2005: “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%”...

Quan el maig del 2007 el director de la revista L’Avenç, Josep M. Muñoz, li va preguntar en una entrevista en què estaba pensant el dia que ho va dir, Maragall contestava: “Això del 3 % venia de lluny i era en boca de molts empresaris. Recordo fins i tot que Florentino Pérez havia insinuat en un programa de televisió que la raó per la qual les seves empreses no havien treballat pràcticament a Catalunya podia tenir relació amb aquell famós percentatge. Que possiblement era més alt i tot”.

Al llibre del 2002 Els orígens del futur, escrivia Maragall: “Ara la burgesia catalana assisteix -presideix i tot- els aniversaris de la fundació de Comissions Obreres o del PSUC, però encara regeix en el seu si una omertà, un llibre d'estil no escrit, en virtut del qual algunes coses no es poden dir en l'acció política”. Al llibre posterior Espíritu federal (Escritos políticos), afegia el 2009: “Potser haurem de sacrificar aspectes aparents de la qualitat (una certa privacitat tranquil.la de l’anomenat ”assossec“ mediàtic) si és el preu d’una vivacitat mediàtica i política més gran. L’omertà sempre ha estat confortable, però a la llarga resulta tràgica”.

La part positiva de l’afer Jordi Pujol és la clara condemna social que mereix avui el delicte fiscal, un hàbit que durant molts anys era considerar pràcticament normal a molts nivells de la vida pública i privada. Ara la conducta més fàcil i puritana és abraonar-se sobre una figura política que ja no controla el poder, sobretot si dóna motius per trobar-li escletxes fraudulentes. El delicte fiscal tan sostingut en el temps que destrossa avui la imatge pública de Jordi Pujol continua sent un frau a la societat que practiquen a l’engròs els poderosos i a la menuda els ciutadans del carrer sense escrúpols.

Jordi Pujol ha fallat en el terreny més insolidari, atès que la fiscalitat és el principal instrument del sistema democràtic de redistribució social de la riquesa, sempre que s’apliqui també als rics. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social democràtic consisteix –o consistia– a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis bàsics que necessiten els ciutadans: educació, sanitat, transports, protecció social.