L'aigua, com la vida, no és una mercaderia

La lluita de les entitats ecologistes està començant a obtenir recompensa: la remunicipalització del servei municipal d'aigua és un concepte que darrerament està força present al debat polític dels ajuntaments.

A Catalunya, la majoria de municipis -de l’ordre del 90%- tenen la gestió del servei privatitzat i és una empresa qui subministra l’aigua a les nostres llars. Aquesta realitat contrasta fortament amb la resta del món, on la tendència és justament la contrària, i un 90% de consistoris subministren l'aigua de manera pública. Així és fàcil entendre com Agbar, una empresa catalana, s’ha convertit en el gran gegant mundial de l’aigua.

Una bona part de privatitzacions a casa nostra es van produir als anys 90, quan la crisi post olímpica va posar en entredit el finançament dels ajuntaments. La privatització del servei d'aigua, molt ben pensada per part de les empreses privades, permetia als municipis passar la sempre necessària inversió en infraestructures al sector privat, que les finançava i les repercutia a les factures sense passar pels pressupostos municipals i, a més, ingressava un cànon a les administracions (quantes barbaritats s’hi han finançat!). I així l’única presència pressupostària d’un servei d’obligatòria prestació per part dels ajuntaments -i d’obligatòria acceptació per part dels veïns- es convertia en un ingrés. Per tant, un negoci rodó per les administracions municipals.

Però és un negoci igual de rodó pels veïns també? Una anàlisi recent de la factura de l'aigua feta a Molins de Rei, ha detectat que mentre el preu actual del metre cúbic d’aigua s'enfila fins a 1,29 euros; el cost del mateix volum d’aigua amb el servei municipalitzat baixaria fins a 0,94 euros. És un estalvi del 28% que procedeix essencialment d’anul·lar els beneficis del sector privat i de que l’Ajuntament pagui només l’aigua que consumeix. Es tracta, efectivament, que l’aigua costi el que val extreure-la dels aqüífers, tractar-la, fer-la passar pels tubs i fer que surti per l’aixeta, més el manteniment de tot plegat. Ni més, ni menys.

L’altre element significatiu rau en el fet que aquest debat, en el cas de Molins de Rei, no sorgeixi fins passats més de 20 anys després de la privatització. I és que -també és més que significativa- l’opacitat i la impossibilitat dels veïns de saber què passa amb seus serveis.

Cal ser, doncs, crítics i exigents a l’hora de recuperar el servei, i això vol dir, remunicipalitzar també amb transparència: no es tracta que el servei municipalitzat pequi, democràticament, del mateix que el privat. És condició sine qua non que els veïns puguin saber i decidir què passa amb els seus serveis. Cal que les taules de decisió els incorporin. I, per tant, que les noves estructures municipals que es generin per a la gestió de l'aigua es regeixin per la democràcia del bé comú, i no del benefici privat, i cal exigir condicions laborals de qualitat per a les persones que hi treballin.

Ni les privatitzacions ni els serveis externalitzats passen mai la prova del cotó democràtic: mai una privatització ha guanyat un referèndum. Contràriament al que ens volen fer creure, els veïns pensem que és important que les nostres administracions mantinguin la governació dels nostres serveis per garantir que nosaltres hi tinguem coses a dir.

Un altre element inherent al debat són els talls de subministrament. Els números demostren que són els municipis amb la gestió del servei privatitzada els que realitzen la majoria de talls. En canvi, els ajuntaments que han mantingut el servei a les seves mans s’acosten molt més a l’esperit de la ILP promoguda per l’Aliança contra la Pobresa Energètica. Si de veritat ens creiem que l’Aigua és Vida i que és de tothom i de ningú en particular, quina lògica, si no la del benefici econòmic, permet tallar el subministrament a veïns que són propietaris legítims de l’aigua que han de poder consumir?

Per tot plegat, és imprescindible continuar lluitant per generar les condicions socials, ambientals i polítiques que permetin seguir avançant cap a la gestió municipal directa del servei d’abastament d’aigua, per garantir un subministrament d’aigua de màxima qualitat al mínim preu, sense talls i sense cap altre legítim propietari que els nostres veïns. Un subministrament amb un exigent i innegociable equilibri amb el nostre entorn -rius i aqüífers- i, per tant, amb polítiques efectives de control de la demanda. Lluitar perquè la sobirania municipal romangui intacta i la gestió directa i municipal, fonamentada en el benefici dels veïns, segueixi entrant als nostres municipis per quedar-s’hi definitivament.

La lluita de les entitats ecologistes està començant a obtenir recompensa: la remunicipalització del servei municipal d'aigua és un concepte que darrerament està força present al debat polític dels ajuntaments.

A Catalunya, la majoria de municipis -de l’ordre del 90%- tenen la gestió del servei privatitzat i és una empresa qui subministra l’aigua a les nostres llars. Aquesta realitat contrasta fortament amb la resta del món, on la tendència és justament la contrària, i un 90% de consistoris subministren l'aigua de manera pública. Així és fàcil entendre com Agbar, una empresa catalana, s’ha convertit en el gran gegant mundial de l’aigua.