Lara Bosch, l'amo displicent

José Manuel Lara Bosch era possibilista. I això el feia estranyament diferent. S'ha comentat a bastament la seva tàctica de jugar sempre a guanyador invertint en productes aparentment contraris (diaris, cadenes de televisió). Com si no ho fessin totes les grans empreses multinacionals del món mundial. La sort que hem tingut és que el possibilisme l'ha dut, entre altres accions, a salvar el grup 62 per la via de l'absorció progressiva quan no li feia cap falta. Ho va fer perquè pràcticament se li va implorar. Igual que quan va ficar diners al diari Avui. I ell ho va acceptar gairebé amb displicència. Mai ningú no li va sentir dir que orgullós i que content estava de salvar el Grup 62 o el diari Avui. I això és d'agrair. No ho va dir perquè no ho sentia. Però ho va fer. I ho va fer, entre altres raons, perquè, a part de conquerir la part d'imatge corresponent, li interessava comercialment.

Els estaments oficials de casa nostra no li van demanar que salvés una empresa de llonganisses de Vic sinó que invertís en el seu sector. També va dir que si Catalunya era independent , se n'aniria amb les seves empreses. No és cap bestiesa. Quan Catalunya sigui independent, hi haurà molts problemes relacionats amb el nou status quo de les empreses. I més d'una se n'anirà. Al grup Planeta no li costaria gens anar-se'n de Catalunya. Al senyor Freixenet li costaria més arrencar les vinyes i endur-se-les, però també ho podria fer. Lara Bosch saludava amb displicència els presidents de la Generalitat que acudien sempre a la nit del seu premi estrella. I davant seu es podia permetre dir el que volgués. Vull dir que podies estar o no d'acord amb ell, amb la pràctica comercial del seu negoci, però no es va amagar mai de manifestar quin era el seu poder, com l'exercia i per què ho feia.

Un servidor, quan va guanyar el premi de literatura Ramon Llull, del grup Planeta, ni tan sols no va ser presentat al senyor Lara Bosch. No hi vaig intercanviar ni dues paraules perquè senzillament, no me'n va donar l'oportunitat. I em va semblar perfectament normal que fos així. De la mateixa manera que també m'hauria semblat normal el contrari. La literatura catalana representa una part insignificant del negoci del grup Planeta. I per a Lara Bosch, invertir-hi, acudir a la crida de les autoritats autonòmiques catalanes per salvar diaris o grups editorials em sembla molt que era el mateix que quan va decidir, com qui diu, comprar-se l'Espanyol. Coses que calia fer.

El vell patriarca Lara sempre s'havia manifestat periquito. I un cop ell desaparegut, la seva família va mantenir-se de manera discreta prop del poder del club fins que no va haver-hi més remei que fer una passa endavant i començar a fer ús del talonari. Amb displicència. Lara Bosch no va voler ser mai president de l'Espanyol. Els negocis són els negocis. I actuant amb aquesta displicència, fent ús del poder a fons quan ha calgut, Lara Bosch va demostrar que, a partir dels llibres, la gran empresa pujada per son pare, podia multiplicar-se fins a l'infinit. Els hereus tindran feina a superar-lo. Sense començar a absorbir empreses de llonganisses de Vic, és clar.

José Manuel Lara Bosch era possibilista. I això el feia estranyament diferent. S'ha comentat a bastament la seva tàctica de jugar sempre a guanyador invertint en productes aparentment contraris (diaris, cadenes de televisió). Com si no ho fessin totes les grans empreses multinacionals del món mundial. La sort que hem tingut és que el possibilisme l'ha dut, entre altres accions, a salvar el grup 62 per la via de l'absorció progressiva quan no li feia cap falta. Ho va fer perquè pràcticament se li va implorar. Igual que quan va ficar diners al diari Avui. I ell ho va acceptar gairebé amb displicència. Mai ningú no li va sentir dir que orgullós i que content estava de salvar el Grup 62 o el diari Avui. I això és d'agrair. No ho va dir perquè no ho sentia. Però ho va fer. I ho va fer, entre altres raons, perquè, a part de conquerir la part d'imatge corresponent, li interessava comercialment.

Els estaments oficials de casa nostra no li van demanar que salvés una empresa de llonganisses de Vic sinó que invertís en el seu sector. També va dir que si Catalunya era independent , se n'aniria amb les seves empreses. No és cap bestiesa. Quan Catalunya sigui independent, hi haurà molts problemes relacionats amb el nou status quo de les empreses. I més d'una se n'anirà. Al grup Planeta no li costaria gens anar-se'n de Catalunya. Al senyor Freixenet li costaria més arrencar les vinyes i endur-se-les, però també ho podria fer. Lara Bosch saludava amb displicència els presidents de la Generalitat que acudien sempre a la nit del seu premi estrella. I davant seu es podia permetre dir el que volgués. Vull dir que podies estar o no d'acord amb ell, amb la pràctica comercial del seu negoci, però no es va amagar mai de manifestar quin era el seu poder, com l'exercia i per què ho feia.