A l’Argentina apareixen alguns desapareguts, a Espanya no

La notícia de la localització trenta-sis anys després del nét supervivent de les Abuelas de la Plaza de Mayo, donat en adopció d’amagat pels militars que van matar la mare després de parir-lo en detenció, ha tingut repercussió internacional no només per tractar-se de la presidenta del moviment, sinó com a fruit d’una llarga i admirable lluita ciutadana de pares i avis d’argentins desapareguts durant la dictadura per retrobar-los i, encara més, per assentar jurisprudència en la consciencia del país sobre el concepte crucial de memòria històrica.

És un concepte que a Espanya --actualment tan europea-- no va quedar gens clar al moment de la transició democràtica. El debat va ser escamotejat aquí, de manera que avui continuem tenint milers de familiars de desapareguts a les fosses comunes dels afusellats de la Guerra Civil que continuen clamant com ànimes en pena i furgant pels vorals de les carreteres sense cap resultat reconegut. No sabem ni tan sols on va ser sepultat Federico García Lorca per l’escamot d’execució. El grup de treball de l’ONU sobre desaparicions forçades acaba d’enviar un demolidor informe al govern espanyol sobre les seves investigacions a propòsit dels desapareguts de la Guerra Civil i li concedeix 90 dies de termini perquè li presenti un programa d’aplicació de les seves recomanacions sobre aquest tema pendent.

Segons l’informe, la recomanació més important és que “l’Estat assumeixi la seva responsabilitat i elabori una política integral per donar veritat i justcada setmana e Mayo de B de Nuebcercle per la Plaça de Mayo de Nuebos Aires amb un mocador blanc al cap per tal de reclamar l'ícia a les víctimes”. Espanya està obligada pel dret internacional i pel conveni que va ratificar l’any 2010 sobre desaparicions forçades a aplicar “una política d’Estat permanent” que permeti als familiars dels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista saber què els va passar i recuperar-ne les restes, per la qual cosa l’ONU li demana que creï una “entitat estatal dotada dels suficients recursos humans, tècnics i financers”, amb un pla nacional de recerca dels desapareguts i una base de dades central.

Aquelles suposades “boges” que van començar a desfilar en cercle cada setmana per la Plaça de Mayo de Buenos Aires amb un mocador blanc al cap per reclamar l’aparició dels familiars desapareguts o notícies oficials sobre què els va passar han acabat per donar al món una alta lliçó de lluita ciutadana i una resposta envejable al debat sobre la noció de memòria històrica.

La notícia de la localització trenta-sis anys després del nét supervivent de les Abuelas de la Plaza de Mayo, donat en adopció d’amagat pels militars que van matar la mare després de parir-lo en detenció, ha tingut repercussió internacional no només per tractar-se de la presidenta del moviment, sinó com a fruit d’una llarga i admirable lluita ciutadana de pares i avis d’argentins desapareguts durant la dictadura per retrobar-los i, encara més, per assentar jurisprudència en la consciencia del país sobre el concepte crucial de memòria històrica.

És un concepte que a Espanya --actualment tan europea-- no va quedar gens clar al moment de la transició democràtica. El debat va ser escamotejat aquí, de manera que avui continuem tenint milers de familiars de desapareguts a les fosses comunes dels afusellats de la Guerra Civil que continuen clamant com ànimes en pena i furgant pels vorals de les carreteres sense cap resultat reconegut. No sabem ni tan sols on va ser sepultat Federico García Lorca per l’escamot d’execució. El grup de treball de l’ONU sobre desaparicions forçades acaba d’enviar un demolidor informe al govern espanyol sobre les seves investigacions a propòsit dels desapareguts de la Guerra Civil i li concedeix 90 dies de termini perquè li presenti un programa d’aplicació de les seves recomanacions sobre aquest tema pendent.