Una legislatura excepcionalment xantatgista

Una dita popular diu que tot va bé si acaba bé. Parafrasejant-la i fent-li el negatiu, podríem dir que no pot acabar bé allò que va començar amb mal peu. I una legislatura que va començar salvant-se al temps de descompte després d'un xantatge vergonyós, no pot augurar un recorregut massa llarg, ni en el temps ni en la qualitat. Vaja, que tal i com anem, no sembla que s'hagin de moure gaire coses.

No es pot negar, certament, que conté molta gesticulació. Molta: fins i tot, una mena de finta desobedient per part del Parlament el mes de juliol del 2016. Ara bé, d'aquell 'no reconèixer el Tribunal Constitucional' com a màxima, el 9N del 2015, ràpidament van passar a un 'hi recorro i l'acato sempre que em convé' que no arriba ni als mínims. I aquest 'em convé' és de la primera persona del singular, que és el Govern, que desoeix un clam popular del qual n'ha fet bandera quan li ha convingut, així com l'ha amagat quan ja n'ha obtingut els vots i els rèdits electorals.

Desobediència a la carta: si em serveix perquè la CUP m'aprovi tal cosa, hi sóc a favor. Ara bé, si puc no fer-li cas i recórrer al TC per tenir grup propi al Congreso espanyol o per fer complir als Mossos les ordres de Madrid de detenir Montse Venturós, ja ho deixem per un altre dia. I encara pitjor: que els Mossos s'infiltrin de mutu propi a la manifestació de l'Esquerra Independentista de l'Onze de Setembre per enviar informes a l'Audiencia Nacional espanyola –l'hereva del Tribunal de Orden Público franquista–, situa molt clar qui és enemic i qui és aliat del Govern.

Més enllà: el Govern s'omple la boca acusant Madrid de la suspensió de la llei 24/2015 que evitaria molts desnonaments, però després vol enviar a presó a afectades i solidàries d'un vergonyós desnonament al Clot el juliol del 2011. Quina confiança pot merèixer un Govern que a la que té les mans lliures carrega amb força contra les més dèbils? És l'herència de la CiU del 2011 que mou els fils de Junts Pel Sí? O és que cinc anys després no ha canviat? I on queda Esquerra? I els 'independents'?

Des del 'Mas o març', el xantatge ha estat una constant del govern de JxS. Tant, que n'ha fet una manera de fer que sembla haver-se normalitzat. I en aquest xantatge constant, JxS ha aconseguit el que CDC no havia pogut fer abans: la identificació dels anhels d'una majoria de la població amb els del seu partit. El més paradoxal de tot plegat és que això ha estat amb la connivència i la complicitat d'Esquerra: mentre lluïen per separat al Parlament, era més difícil fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, intentar que la gent s'empassés que el millor per a CDC era el millor per al país.

Però ara, amb Esquerra noquejada esperant ves a saber què, la identificació entre els interessos de JxS i de la majoria de la població és més digerible. Només falta un escull: la CUP-CC, l'única opció parlamentària de trencar amb aquesta identificació falsa i tergiversadora. El xantatge 'pressupostos o no hi ha referèndum', també sota l'amenaça 'pressupostos o noves eleccions', és la seva màxima expressió.

Els pressupostos consoliden un model de país per al qual no hi ha procés constituent de fireta que valgui: els Mossos d'Esquadra tenen un paper molt més actiu en definir el present que no pas qualsevol sector polític. I això és voluntat del govern. Com també ho és retenir el poder sobre el botó vermell de convocatòria d'eleccions, cosa que no farien sense garantir-se abans que podrien tirar tota la cavalleria mediàtica contra la CUP com a culpables del fracàs del procés.

I tot, manegat pel partit polític que va més en caiguda lliure en escons a totes les votacions on es presenta. Això sí, segueix retenint el poder mediàtic, aquell que encobreix ara els globus sonda i justificarà després la negociació amb l'Estat. Esquerra hi farà de comparsa, esperant pescar-ne el seu particular peix al cove. Caldrà veure si la CUP ha obrat per retornar el poder del procés al poble després del segrest partidista que opera, paradoxalment, contra la majoria de la població.

Una dita popular diu que tot va bé si acaba bé. Parafrasejant-la i fent-li el negatiu, podríem dir que no pot acabar bé allò que va començar amb mal peu. I una legislatura que va començar salvant-se al temps de descompte després d'un xantatge vergonyós, no pot augurar un recorregut massa llarg, ni en el temps ni en la qualitat. Vaja, que tal i com anem, no sembla que s'hagin de moure gaire coses.

No es pot negar, certament, que conté molta gesticulació. Molta: fins i tot, una mena de finta desobedient per part del Parlament el mes de juliol del 2016. Ara bé, d'aquell 'no reconèixer el Tribunal Constitucional' com a màxima, el 9N del 2015, ràpidament van passar a un 'hi recorro i l'acato sempre que em convé' que no arriba ni als mínims. I aquest 'em convé' és de la primera persona del singular, que és el Govern, que desoeix un clam popular del qual n'ha fet bandera quan li ha convingut, així com l'ha amagat quan ja n'ha obtingut els vots i els rèdits electorals.