L'esquerra catalana: l'ou o la gallina?

Les eleccions municipals han deixat dos clars triomfadors dins l'esquerra catalana, Barcelona en Comú i les candidatures bastides al voltant de la CUP. La fórmula ICV-EUiA, en canvi i com al conjunt de l'Estat, ha patit severes sotragades. Tendint al centre, Esquerra ha pres força mentre el PSC mantenia una línia descendent que el situa en una posició menys transcendent a nivell global, especialment més enllà d'algunes ciutats de l'àrea metropolitana. Tot plegat, un canvi d'escenari a tan sols quatre mesos de les eleccions plebiscitàries i constituents del 27 de setembre.

Un calendari que agilitzarà sens dubte el debat i les discussions per veure qui i com planteja una opció política i electoral hegemònica dins l'esquerra catalana en només quatre mesos. Som, per tant, en un moment clau en l'acció de les organitzacions polítiques catalanes. Així, partint de la premissa que els models de l'esquerra del 78 com el del PSC i el d'ICV (hereva orgànica del PSUC) semblen esgotats, el debat girarà al voltant de quin funcionament, quina estratègia i quina tàctica ha de prioritzar l'esquerra catalana del Principat en els propers dos anys. I aquí sembla que hi ha un debat, com a mínim, tridimensional. Analitzem-lo.

En primer lloc, el debat rau en si la “nova” esquerra catalana ha de ser un projecte català que s'inclogui dins els ritmes espanyols marcats per Podemos i el seu possible acord amb IU en un complex procés constituent espanyol o si ha de néixer a partir de la concepció que el Parlament català està legitimitat per trencar el règim espanyol de forma unilateral des del mateix 27 de setembre. Malgrat aparentment les dues parteixen d'una “sobirania” catalana, el cert és que els defensors de la primera de les opcions (propers a Podemos i a ICV) fa mesos que defensen que sense el beneplàcit de l'Estat no hi ha procés possible. Que els ritmes, a Madrid i les pressions des de la perifèria. L'altre motor de l'esquerra, en canvi, defensa que la ruptura ha de ser immediata, netament independent a la dinàmica que pugui existir a la resta de l'Estat.

En segon lloc, la discussió passa per si l'eix de la proposta ha de girar al voltant de la idea de “Fer fora CiU” o si el relat ha d'anar més enllà i ha d'incloure també una ruptura general amb totes les forces del règim 78 a Catalunya i una transformació més global en la política catalana. En aquest àmbit, i escoltant dues veus que probablement no seran al futur Parlament, Joan Herrera i David Fernàndez, el debat sembla servit. El primer ha marcat que l'objectiu és exclusivament el de “Fer fora Mas”. El segon, per la seva banda i en clau més estratègica, ha situat el canvi en el procés constituent camí de la independència. Un procés que hauria de servir també per canviar les correlacions de forces tant al carrer com a les institucions on CiU i PSC nou haurien de liderar governs futurs.

Finalment, el tercer àmbit de discussió serà sens dubte en base quin model de formació es construeix l'opció electoral hegemònica de l'esquerra a les eleccions del 27 de setembre. És a dir, davant del repte electoral, l'aposta passa perquè una persona lideri en tots els sentits el projecte amb un petit grup de persones al voltant o és el moment d'apostar per fer que no només el discurs sinó l'acció política tingui un funcionament col·lectiu també al Parlament? Els arguments ja fa dies que corren per les xarxes i segurament ho faran encara més quan es confirmin noms i cognoms a finals de mes. Preparem-nos.

De fet, en cadascun dels tres eixos del debat s'identifiquen dos models d'entendre el moment polític que beuen de Barcelona en Comú i ICV, per una banda, i de la CUP, per l'altra. Dues apostes que avui dia són programàticament diferents en l'eix de la sobirania nacional i també en l'organització i la presa de decisions. Dues línies de treball diferenciades i impossibles de conjugar abans del 27S però que, segurament, s'hauran de saber entendre passades les eleccions. Si més no, si ambdues pretenen transformar i avançar tant en l'eix nacional, com en el social, com en el democràtic la seva suma pot ser clau per desenvolupar propostes polítiques de primer ordre amb la complicitat o no d'una ERC enfortida.

En tot cas, tenint en compte que és el moment de parlar de l'abans, el debat és servit. Personalment l'aposta per la ruptura, la política col·lectiva i la necessitat d'anar molt més enllà d'un simple “Fer fora la dreta” em sembla imprescindible. L'any 2003 aquesta lògica va servir per gestar un Tripartit que va generar anys de frustració i va canviar ben poc la praxis política al país. Ara, la finestra d'oportunitat per l'esquerra catalana és indiscutible. La correlació de forces i la mobilització popular ha canviat la política arreu. És l'hora de plantejar-nos com la bastim no només per guanyar i enfortir el veritable motor de canvi (l'organització popular). Cal també posar les bases necessàries per transformar el país en el camí cap a la plena sobirania, el postcapitalisme, l'ecologisme i la igualtat entre totes les persones més enllà de gèneres, opcions sexuals, origen o color de la pell.

Per cert. Sóc conscient que aquest és l'etern l'ou o la gallina de l'esquerra a Catalunya. I al País Valencià, i a les Illes, i a la Catalunya Nord, ...

Les eleccions municipals han deixat dos clars triomfadors dins l'esquerra catalana, Barcelona en Comú i les candidatures bastides al voltant de la CUP. La fórmula ICV-EUiA, en canvi i com al conjunt de l'Estat, ha patit severes sotragades. Tendint al centre, Esquerra ha pres força mentre el PSC mantenia una línia descendent que el situa en una posició menys transcendent a nivell global, especialment més enllà d'algunes ciutats de l'àrea metropolitana. Tot plegat, un canvi d'escenari a tan sols quatre mesos de les eleccions plebiscitàries i constituents del 27 de setembre.

Un calendari que agilitzarà sens dubte el debat i les discussions per veure qui i com planteja una opció política i electoral hegemònica dins l'esquerra catalana en només quatre mesos. Som, per tant, en un moment clau en l'acció de les organitzacions polítiques catalanes. Així, partint de la premissa que els models de l'esquerra del 78 com el del PSC i el d'ICV (hereva orgànica del PSUC) semblen esgotats, el debat girarà al voltant de quin funcionament, quina estratègia i quina tàctica ha de prioritzar l'esquerra catalana del Principat en els propers dos anys. I aquí sembla que hi ha un debat, com a mínim, tridimensional. Analitzem-lo.