Llei 24/2015 al Constitucional: Governar contra la pobresa o contra les persones empobrides?

Quan pensadors i polítics liberals dels segle XIX, que s’enfrontaven al poder polític de la seva societat en nom de la llibertat i aconseguien que determinats drets s’estenguessin, deien estar preocupats per la democràcia, pel que podia significar que un dia el conjunt del poble governés... Que decidiria la majoria, exclosa, si un dia tenia aquesta capacitat?

El Govern en funcions del Partit Popular, tot just quan s’estan a punt de convocar unes noves eleccions, acaba d’enviar al Tribunal Constitucional una part de la llei 24/2015 destinada a fer front als desnonaments i a la pobresa energètica. Aquesta llei es va aprovar per unanimitat al Parlament de Catalunya gràcies a una Iniciativa legislativa Popular impulsada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) i l’Observatori DESC. És a dir, una llei que no existiria si no fos per la mobilització social que la va portar fins al Parlament. Abans de la seva aprovació no disposàvem de res que s’hi pugui equiparar per evitar que les persones que estan en risc de perdre la seva llar trobin una alternativa habitacional i per evitar que les companyies de llum, gas i aigua els tallin els subministraments bàsics.

Soraya Sáenz de Santamaria, la vice-presidenta del govern, n’ha fet l’anunci. Ella mateixa es va emocionar fa un mesos quan anunciava un acord per posar a disposició de les persones que ho necessitessin un parc d’habitatges facilitat per entitats financeres. Des d’aleshores, però, no han deixat passar cap llei feta per un govern autonòmic que volgués aturar els desnonaments: a Andalucia, a les Canàries, a Navarra, al País Basc, a Catalunya...

Avui el Consell de Ministres diu de la llei:

El artículo 7 hace referencia a la cesión obligatoria de viviendas y constituye una transferencia coactiva y temporal de la titularidad de la vivienda que incide en el derecho de propiedad que reconoce el artículo 33 de la Constitución. Supone, además, una discriminación arbitraria de las personas jurídicas o grandes tenedores de vivienda, a las que se imponen obligaciones más gravosas. Esta normativa genera un daño especial a una clase de entidades que forman parte del sistema financiero.

Hauríem de recordar que la Constitució podria estar responent al Govern del Partit Popular quan estableix en l’article 128 que “Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l’interès general”. I la Constitució en el seu article 47 també reconeix un dret a l’habitatge que ara mateix no està sent garantit “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sol d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.”

Cal reconèixer que ha estat la mobilització social i la desobediència civil la que ha permès que actors com la PAH arribin on les institucions públiques no arriben i cal reconèixer que en el model de societat que ens em donat això no és el que s’espera. Són els representants públics i els recursos de l’estat els que han de garantir aquests drets. Si no és així hem de parlar d’estat fallit, de governs que no compleixen amb la constitució... Podem entendre la disputa competencial entre administracions, la discussió sobre les maneres de procedir, el debat econòmic que hi pot existir... Però és difícil d’entendre i explicar que un govern, 9 anys després de l’origen de la crisi econòmica, no hagi desenvolupat mesures significatives per fer front a l’empobriment d’amplis sectors de la seva societat. El problema no és la discussió sobre les competències. El problema és la manca de voluntat política per no legislar des del govern central per fer front a la pobresa. El problema és, també, que en massa ocasions el govern ha menystingut les veus que senyalem, que alerten de la pobresa. Una pobresa que no és nova, que no va aparèixer en aquest període de crisi econòmica però que va creixent.

La situació social a Espanya no ha deixat d’empitjorar en els darrers anys. Al 2014, l’última dada de la que disposem, el 29,2% de la població a Espanya i el 26% a Catalunya es trobava en risc de pobresa o exclusió social. Aquestes persones són aquelles que disposen d’uns ingressos que es consideren per sota del llindar de pobresa (60% de la renda mediana), tenen privacions materials severes o viuen en llars anomenades amb baixa intensitat de treball (els membres treballen menys del 20% del seu potencial anual). El total de llançaments rebuts pel Tribunal Superior de Justícia ha estat en els darrers 8 anys de 448.324 casos a Espanya, dels quals, 68.274 s’han produït a Catalunya. El llançament o desallotjament forçós es produeix quan s’exigeix el canvi de titularitat d’un habitatge, en compliment d’una ordre judicial d’embargament o desnonament. Aquesta dada inclou tot tipus d’ immobles (locals, habitatge sense distingir si és el principal, ...) de persones físiques i jurídiques. Es pot veure en el gràfic com el nombre de llançaments ha augmentat fins a l’any 2012 i a posteriori s’ha estancat, però no s’aprecia una disminució...

La llei 24/2015 no és la solució per a totes les persones que estan en situació de risc de pobresa o que hi han caigut, però en aquests mesos ho ha estat per a moltes. En els mesos que porta en vigència ha estat un instrument a reivindicar davant de les institucions o les empreses i a utilitzar per evitar desnonaments, aconseguir reallotjaments, impossibilitar el tall des subministraments... Disposem d’un parc gran d’habitatges que després de la constitució de la SAREB, el banc dolent, i la injecció de recursos públics que han socialitzat les pèrdues de les entitats financeres privades; disposem d’empreses energètiques que obtenen grans beneficis del seu negoci... ¿No podem practicar la distribució de la riquesa per evitar el dolor de les persones empobrides?

Ara, quan tornem a estar davant d’una cita electoral, podríem pensar en la necessitat de convertir en exigència democràtica, per exemple, un balanç de l’obra de govern atenent a la pobresa eradicada i la pobresa generada. Una democràcia, el govern del poble, no es pot entendre que governi contra el poble. Necessitem disposar d’anàlisis, estudis d’impacte, que ens permetin valorar les polítiques desenvolupades pel govern sortint que aspira a la reelecció. Podem assumir les dificultats per fer front a realitats dures, a períodes de crisi econòmica, desastres naturals... Però no hauríem d’assumir que en una societat que es vol democràtica els governs no responguin davant de les emergències que patim i hagi de ser la societat organitzada la que ho fa, fins i tot havent d’enfrontar-se als seus propis governs.

Quan pensadors i polítics liberals dels segle XIX, que s’enfrontaven al poder polític de la seva societat en nom de la llibertat i aconseguien que determinats drets s’estenguessin, deien estar preocupats per la democràcia, pel que podia significar que un dia el conjunt del poble governés... Que decidiria la majoria, exclosa, si un dia tenia aquesta capacitat?