Catalunya Opinión y blogs

Sobre este blog

L'oblit del noi del sucre

La filmoteca es troba a la plaça de Salvador Seguí i així seguirà dient-se per molt que alguns, en aquesta efímera mania plena d'idolatria, pengessin un cartell que la identificava amb David Bowie.
 Uns metres més enllà d'aquest temple cultureta, situat en ple Raval per higienitzar-lo, es troba l'antic encreuament entre els carrers Cadena i Sant Rafael. Allí, a les set del vespre de dissabte 10 març 1923, un pistoler va matar a boca de canó al Noi del Sucre.


Ara Antonio Soler ha recuperat la seva figura en Apòstols i assassins (Galàxia Gutenberg), un assaig biogràfic camuflat de novel·la que recorre l'existència del líder sindicalista mentre traça una crònica molt ben documentada d'un temps oblidat, el d'aquella Barcelona de principis de segle XX, tan descuidada en els llibres i en la llista de carrers que de vegades, malgrat la seva importància, sembla no haver existit.

Ho comprovo amb els meus records de passejant. La placa del lloc de l'homicidi del carismàtic anarquista és de 1983, quan eren de ceràmica. Fa temps vaig llegir, sense poder contrastar la font, que les joventuts d'un partit catalanista es van entossudir a trencar-la en més d'una ocasió, potser perquè Seguí, un orador de primera que tant podia parlar amb els polítics com amb la ciutadania, va dir en més d'una ocasió que els primers en no acceptar la independència serien els mercaders de la Lliga regionalista que la feien servir com a trampolí i tapadora per descuidar altres problemes més urgents com el social. Parlem de fa noranta anys, tot i que les seves paraules tenen sorprenent actualitat.


Si deixem enrere l'antic barri xinès donem amb la plaça Goya, força sinistra i poc freqüentada. En ella s'alça un monument a Francesc Layret, recordat al número 26 del carrer Balmes, la residència de la qual va baixar el 30 de novembre de de 1920 per ser cosit a trets per uns pistolers del sindicat lliure, just el mateix dia que el salvatge de Martínez Anido, militar encarregat del govern civil per liquidar la força de la CNT, deportava al castell de la Mola a Maó a més de trenta líders de l'esquerra.
Layret, del qual rarament es sent parlar, va dir el dia abans del seu assassinat que els governants segueixen parlant com abans i el poble diu frases noves que els de dalt no entenen. Pensen amb cinquanta anys de retard i no adverteixen que el que importa en aquests moments és tenir audàcia en l'acció.


La Gran Guerra havia esborrat el llenguatge d'ahir. Ens cal un membre del triumvirat d'amics. L'afusellament de Lluís Companys l'ha convertit en un màrtir. Les bales i aquests peus descalços del castell de Montjuïc han eclipsat la seva anterior trajectòria, la que somiava conciliar dues Barcelones i dues Catalunyes igual que els seus inseparables Layret i Seguí, qui des de l'Anarquisme va progressar cap a posicions basades en el diàleg entre tots els estaments implicats en l'evolució del país per propiciar una convivència pacífica que molts jutjaven innecessària. Potser per això el van matar. També apostava per la cultura com clau per al creixement del proletariat, privilegiava la ploma enfront de l'espasa i els que llegeixin aquest article sabran que la tinta sol agradar menys que la pólvora.

Els tres es reunien al Tostadero de plaça Universitat. Resulta curiós observar els recorreguts de Seguí. Al final dels seus dies, malgrat viure al carrer València, a prop de la Sagrada Família, seguia amb les seves rutines habituals i transitava per tot Barcelona, el que explicaria la seva inabastable curiositat i el perquè del seu do d'observació inesgotable. Sense trepitjar l'asfalt no podria conèixer ni la realitat ni les seves problemàtiques. Ho va fer durant les escasses tres dècades i mitja que va transitar per aquest món d'una manera insòlita.

El seu moment cim és un pilar que hauria d'inculcar-se pel bé de la justícia social, per la importància de la igualtat entre semblants. El 1919 va esclatar la històrica vaga de la Canadenca. Durant quaranta-quatre dies la ciutat es va paralitzar. Es va imposar la censura, Barcelona va quedar a les fosques i al final, després d'àrdues negociacions, es va assolir un acord impressionant: jornada màxima de vuit hores, llibertat per a tot pres social no sotmès a procés, readmissió sense represàlies dels vaguistes, pagament de la meitat del sou escamotejat durant el conflicte i augment proporcional del estipendi per als treballadors de les tres famoses xemeneies del Paral·lel.


Quan molts volien la Revolució, Seguí els va convèncer en el cèlebre míting de les Arenes d'acceptar les més que favorables condicions i assaborir una victòria sense precedents. Aquest triomf, una humiliació en tota regla per als que tenien els diners, va ser el principi dels anys “on es matava pel carrer”, amb un balança de 424 morts, la gran majoria sindicalistes que el govern central, que en un atemptat va perdre al primer ministre Eduardo Dato, considerava més que oportú liquidar.


Mentre llegia el llibre d'Antonio Soler vaig conversar amb Xavier Vidal, periodista i llibreter de Nollegiu, i comentàvem que d'haver passat aquests fets als Estats Units ara tindríem mil pel·lícules d'aquesta època apassionant i turbulenta. En canvi el que tenim aquí és silenci. Mutisme sobre la llei de fugues, recolzada sibil·linament per Francesc Cambó, mutisme sobre la repressió al moviment obrer i mutisme sobre Salvador Seguí, qui com deia fa escassos paràgrafs no creia en la violència i propugnava l'entesa entre cossos diferents en saber que navegaven en el mateix vaixell.


Potser, reitero, no interessa fer pujar el seu nom al lloc que es mereix i el mateix passa amb Francesc Ferrer i Guàrdia, amb el seu monument inaugurat per l'alcalde Maragall en un racó mig perdut de la muntanya olímpica, i tot el Moviment Anarquista, un fantasma que recorre els carrers de Barcelona sabent haver estat bàsic per a la Història de la mateixa, un espectre criminalitzat fins durant la Transició, quan el sospitós atemptat de la sala Scala del passeig de Sant Joan va desmuntar el ressorgiment de la CNT.


Cinquanta anys abans el pistolerisme va ser la punta de llança d'una crisi que va acabar amb el sistema de la Restauració. Més aviat, ja que la seva creació va ser sobretot obra de la Patronal i altres grups de poder, va ser l'excusa. Ara els secrets d'aquesta trama es troben, en el bo i en el dolent, només en llibreries de segona mà, des de la investigació del mestre Huertas Clavería sobre Seguí fins a l'homenatge d'Ossorio i Gallardo a Companys. Al carrer no es detecten. El lloc on uns cenetistes van tombar a Bravo Portillo, capo dels esbirros pagats amb diners públics, a la cruïlla de santa Tecla amb Còrsega, és un bingo a pocs metres d'un sex shop. No deixa de ser simbòlic.

La filmoteca es troba a la plaça de Salvador Seguí i així seguirà dient-se per molt que alguns, en aquesta efímera mania plena d'idolatria, pengessin un cartell que la identificava amb David Bowie.
 Uns metres més enllà d'aquest temple cultureta, situat en ple Raval per higienitzar-lo, es troba l'antic encreuament entre els carrers Cadena i Sant Rafael. Allí, a les set del vespre de dissabte 10 març 1923, un pistoler va matar a boca de canó al Noi del Sucre.


Ara Antonio Soler ha recuperat la seva figura en Apòstols i assassins (Galàxia Gutenberg), un assaig biogràfic camuflat de novel·la que recorre l'existència del líder sindicalista mentre traça una crònica molt ben documentada d'un temps oblidat, el d'aquella Barcelona de principis de segle XX, tan descuidada en els llibres i en la llista de carrers que de vegades, malgrat la seva importància, sembla no haver existit.