L’organització

L’organització va ser concebuda i creada per restaurar les essències mil·lenàries del país. Es veia a si mateixa hereva única i universal d’una tradició ancestral truncada per la violència i les onades colonitzadores. Cap altra podia dur a terme aquella missió divina, cap altre podia retornar la glòria a una terra tocada per la providència, i menys que ningú aquelles altres organitzacions nascudes a l’ensems que reivindicaven tradicions herètiques o propugnaven evolucions alternatives i temeràries.

En temps convulsos, i sota el ferm lideratge del gran redemptor, l’organització arrelà, s’expandí, triomfà i anà penetrant i conquerint cada racó habitat de l’ecosistema fins a deixar en anècdota els pocs espais que se li resistiren. No fou difícil confinar a la irrellevància aquells reductes que qüestionaren la doctrina del gran redemptor i es negaren a adorar-lo. Ell encarnava en un sol ésser totes les mítiques virtuts dels prohoms del passat, i fou així com, amb plena justícia i naturalitat, el país, l’organització i el redemptor foren fusionats en un tot conceptual. Tan potent arribà a ser la simbiosi que resistí el desgast del temps i el desgraciat podriment d’alguns engranatges de l’organització, que foren reemplaçats amb gran diligència.

Molts anys més tard, una colla de simpàtics rebels pretengueren donar lliçons de desobediència a l’organització, segurament ignorant que ningú al país ha brillat tant en aquest noble art. Ja en temps remots l’organització havia desobeït les normes sobre administració del bé comunal, i ho féu amb tal expertesa que mai en va patir conseqüència adversa. Perquè sempre fou una desobediència legítima, una desobediència justa que l’organització cometia convençuda que la recompensa que en treia era molt inferior a la que rebien els administrats pel fet de poder seguir gaudint de la seva guia i protecció.

Tot i el pas del temps i la superba tasca duta a terme, és ben sabut que la finalitat fundacional de l’organització mai no s’acabà d’assolir. Poderosos enemics externs ho impediren. Antigament els enemics interns, gent envejosa i mesquina, o tal volta inculta i ignorant, afirmaven que per justificar la seva subsistència era la mateixa organització qui no permetria mai que aquella finalitat fos assolida, de tal manera que el seu mestratge seguís sent necessari pels segles dels segles. Renegats i esmaperduts n’hi ha a totes les llars, i l’organització féu gala del seu esperit magnànim mostrant santa paciència amb ells, i el fet va donar bons fruits, tota vegada que unes quantes ovelles esgarriades acabaren trobant la sendera del seny després d’anys d’anadura pel camí errat. I l’organització acollí els conversos amb els braços oberts i els donà tanta estima com als seus propis fills.

Un dia, davant la imminent jubilació del redemptor, un dels seus acòlits proclamà amb proverbial lucidesa: “Després del gran redemptor, l’organització”. I així va ser, perquè tota organització amb tan noble comesa és en veritat un organisme viu, un ésser que malda per la seva pervivència, puix entén que sense ella tota esperança es perd.

Arribada l’hora, el redemptor es retirà a meditar, es transmutà en oracle de Delfos i començà a dictar a un escrivà la seva vida i miracles com a llegat per a les generacions de l’avenir, i entre els seus millors homes en trià el millor per traspassar-li el timó de la nau. Va succeir, però, que els renegats aprofitaren l’impàs per prendre a l’assalt el govern, i el que arribà tot seguit fou un septenni negre d’infaust record, anys de penúria, sequera i fam que ens hagueren abocat a l’abisme si no fos que el millor dels homes reprengué el control del país i decidí conduir-lo al sant grial de la màxima plenitud i prosperitat.

Certament, en un primer instant el millor dels homes, ungit ja en el càrrec de gran almirall, va mirar d’entendre’s amb els bàrbars del centre, tal com anys enrere el gran redemptor hagué segellat un acord de pau i treva amb el temible cabdill dels castissos; però l’esforç fou inútil, car com és sabut totes les tribus bàrbares sense excepció les formen gentalla incivilitzada que només anhela apoderar-se de la nostra hisenda i les nostres donzelles. L’hora, doncs, era arribada de conduir el poble a la terra promesa, com en temps pretèrits feu Moisès amb els jueus, i el gran almirall no dubtà un instant a posar en risc la seva pròpia vida per tal de fer realitat aquella llegendària empresa.

És aleshores, en l’any 1 DP [Després del Procés] de l’era moderna, que l’organització va excel·lir en el seu magisteri litúrgic. Mai abans i mai després la vida pública assolí nivell equiparable de drama escènic. L’epopeia en majúscula derrotà la rutina de la gestió. Cada ocasió solemne fou majestàticament realçada, cada vocable i cada consigna curosament triats, cada gest i moviment meticulosament auditats fins a trobar el punt òptim de cocció i lliurament als relators de la gesta, cronistes de magna reputació que al so de les gralles proclamaven la bona nova; i si calia s’invocava als més populars homes d’esports i de ciències per retre vassallatge a l’almirall, i si calia 400 delegats de les més llunyanes contrades eren convocats per alçar la vara al seu pas, tal com haurien fet amb les seves fulgents espases els cavallers de la cort d’Artús.

Amb immens coratge, àdhuc superior al del gran redemptor, el gran almirall es desempallegà de la molesta colla de vacil·lants que durant trenta anys havia parasitat l’organització, i tot seguit va cridar els ciutadans honrats i lliures a seguir-lo en el viatge cap a la terra d’Ulisses. I junts varen remar amb força. I de les urnes va sorgir el mandat inequívoc dels honrats i lliures, que uns pocs homes sotmesos van gosar qüestionar i que els servils dels bàrbars van voler arrabassar amb males arts.

Els sotmesos i els servils eren el pitjor lumpen de l’espècie humana, fracassats i ressentits, galifardeus pollosos sense capacitats ni valors, manipuladors de la veritat excelsa, hostes de la indecència i la rancúnia. I un dia unes bèsties ensinistrades pels bàrbars varen arribar a penetrar els sagrats temples de l’organització i de la mateixa llar del gran redemptor. I tal va ser la mala fe emprada per la satànica coalició que varen reeixir en apartar del camí de la cordura als simpàtics rebels, transfigurats d'ençà en antipàtics rebels, de quin lleial suport depenia l’èxit de la llegendària empresa.

I llavors, en l’any 3 DP, a trenc d’alba d’un nou jorn, per primer cop el gran almirall va sentir les forces flaquejar. I ho feu saber als seus o els seus ho copsaren. I un dels seus acòlits proclamà amb proverbial lucidesa: “Després del gran almirall, l’organització”.

Extracte del Llibre dels Feits de la Desconnexió

L’organització va ser concebuda i creada per restaurar les essències mil·lenàries del país. Es veia a si mateixa hereva única i universal d’una tradició ancestral truncada per la violència i les onades colonitzadores. Cap altra podia dur a terme aquella missió divina, cap altre podia retornar la glòria a una terra tocada per la providència, i menys que ningú aquelles altres organitzacions nascudes a l’ensems que reivindicaven tradicions herètiques o propugnaven evolucions alternatives i temeràries.

En temps convulsos, i sota el ferm lideratge del gran redemptor, l’organització arrelà, s’expandí, triomfà i anà penetrant i conquerint cada racó habitat de l’ecosistema fins a deixar en anècdota els pocs espais que se li resistiren. No fou difícil confinar a la irrellevància aquells reductes que qüestionaren la doctrina del gran redemptor i es negaren a adorar-lo. Ell encarnava en un sol ésser totes les mítiques virtuts dels prohoms del passat, i fou així com, amb plena justícia i naturalitat, el país, l’organització i el redemptor foren fusionats en un tot conceptual. Tan potent arribà a ser la simbiosi que resistí el desgast del temps i el desgraciat podriment d’alguns engranatges de l’organització, que foren reemplaçats amb gran diligència.