El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
En menys de cinc mesos el nou govern grec de l’esquerra alternativa, elegit a les urnes per la rebel.lió pacífica dels ciutadans, ha comprovat com n’era d’il.lusòria la seva aspiració a renegociar amb les institucions internacionals el deute que escanya el país, sense trencar per això cap norma referent a l’adhesió a la Unió Europea i a l’euro. La “troica” formada per la resta de governs de la UE, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional ha estat unànime. No pensen negociar res més que el calendari de retorn del deute, la cronificació de l’agonia d’aquell país.
La postura conciliadora del govern d’Alexis Tsipras (amb la marginació de la negociació del ministre Gianis Varufakis com a ofrena sacrificial) dóna arguments a aquells que pensaven de bon començament que calia trencar alguna norma (l’impagament parcial a canvi de la sortida de la Unió Europea i de l'euro) com a única força negociadora capaç de ser entesa per aquells que han portat la corrupció i les retallades als actuals extrems.
Les institucions polítiques i financeres internacionals s’han mostrat inflexibles a Grècia davant la fondària del mal causat. S’han revelat inútils els intents de conciliació del nou govern en l’aspecte principal: l’origen il·legítim d’una part del deute i la renegociació de la devolució, més enllà del simple calendari.
No hi ha entre els responsables de causar o gestionar la crisi cap voluntat política de solucions estratègiques a l‘altura de les circumstàncies que ells han modelat. És una lliçó de duresa que busca ensorrar l’opció negociadora del govern grec, forçar eleccions anticipades i abonar un retorn a majories polítiques amb menys aspiracions alternatives.
Les institucions polítiques i financeres internacionals tenien a un país petit i perifèric com Grècia una oportunitat barata per admetre la part d’autocrítica que els correspon i variar en alguna mesura el rumb destructiu dels últims anys. No han volgut fer-ho, han mantingut intactes tots els ultimàtums. No hi ha hagut pietat ni amb la dramàtica situació grega, sense importar-los que això augmenti un grau més el seu descrèdit.
Naturalment, la situació de l’Ajuntament de Barcelona no és equiparable a la de Grècia, però sí que ho són algunes actituds davant l’increment de les desigualtats socials provocat per elits corruptes. Per conciliar amb motiu d’una nova etapa de govern s’ha de ser dos a voler-ho, el govern sorgit de la mobilització ciutadana i els poders fàctics, cadascun amb legitimitats i forces diferents. De vegades David guanya Goliat, per fortuna, i no precisament pactant.
En menys de cinc mesos el nou govern grec de l’esquerra alternativa, elegit a les urnes per la rebel.lió pacífica dels ciutadans, ha comprovat com n’era d’il.lusòria la seva aspiració a renegociar amb les institucions internacionals el deute que escanya el país, sense trencar per això cap norma referent a l’adhesió a la Unió Europea i a l’euro. La “troica” formada per la resta de governs de la UE, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional ha estat unànime. No pensen negociar res més que el calendari de retorn del deute, la cronificació de l’agonia d’aquell país.
La postura conciliadora del govern d’Alexis Tsipras (amb la marginació de la negociació del ministre Gianis Varufakis com a ofrena sacrificial) dóna arguments a aquells que pensaven de bon començament que calia trencar alguna norma (l’impagament parcial a canvi de la sortida de la Unió Europea i de l'euro) com a única força negociadora capaç de ser entesa per aquells que han portat la corrupció i les retallades als actuals extrems.