Les memòries de l’emperador Hirohito i les del president Tarradellas

M’ha provocat un somriure incontenible llegir la notícia que el 9 de setembre s’han presentat a Tòquio les memòries de l’emperador Hirohito, desaparegut el 1889, elaborades al llarg dels últims 25 anys per un equip d’un centenar d’historiadors a partir del cúmul de documents disponibles. L’edició consta de 61 volums, 12.000 pàgines i un cost d’elaboració estimat a 200 milions de iens (1,5 milions d’euros). El meu somriure incontenible es deu al fet de conèixer de prop les condicions de treball de la persona que va estructurar i redactar en pocs mesos el gavadal de notes que donarien peu a les memòries pòstumes del president Josep Tarradellas, publicades el 1989 per l’editorial Planeta amb el títol Ja sóc aquí. Segons la versió textual de la vídua i el fill al pròleg, “Un cop rellevat de la presidència de la Generalitat el 1980, després del retorn triomfal del 1977 i de tres anys de govern d’unitat, va dedicar una gran part del temps a escriure el llibre que el lector té ara a les mans. Nombrosos ciutadans catalans i espanyols amb qui havia compartit aquests anys van ser sol·licitats per ell per aportar alguna informació complementària o matisar qüestions. A tots, la família volem expressar ara l’agraïment per aquesta col.laboració, i especialment a Josep M. Bricall, Manuel Ortínez, Rodolfo Martín Villa i Josep Lluís Sureda. En l’elaboració del llibre, l’autor va comptar amb la col.laboració dels guions que elaborava Jaume de Puig, documentats pel secretariat format per Montserrat Catalán, Isabel Bonet i Isabel Estrany. La redacció del conjunt de capítols deixats en morir, ha estat unificada pel periodista i escriptor Xavier Febrés”.

Dos anys abans vaig participar en la redacció final del llibre del col·lega Albert Arbós Tarradellas, la consciència d’un poble (Ed. Grijalbo 1988). També havia redactat el 1986 el volum núm. 11 de la col·lecció de llibres de converses Diàlegs a Barcelona entre Josep Tarradellas i Antoni Gutiérrez, editat per l’Ajuntament. Recordo l’expressió de sorpresa del president Tarradellas quan li vaig presentar la proposta de manuscrit derivat d‘aquella sèrie de converses, molt estranyat pels escassos dies que havien transcorregut entre la finalització de les trobades entre els dos protagonistes i el lliurament per part meva del manuscrit, comparat amb el curs fluvial guadianesc que seguia des de feia anys l’elaboració de les seves memòries per part de l’esmentat equip de col·laboradors. Imagino que aquella estranyesa va influir dos anys després en l’encàrrec fet a les meves modestes però resoltes forces individuals de la “unificació” d’aquelles memòries, unes forces infinitament més limitades que les de la recent edició de l’emperador Hirohito.