Més lluites, més lliures

Reconeguem-ho: ens uns anys, hem passat de no voler saber què s'hi deia ni feia al Parlament i a les institucions en general a estar-ne pendents dia sí, dia també. Però si fins i tot hi ha qui està pendent de què passa al congrés espanyol! Hem entrat als ajuntaments, sí, i cada cop amb més força; podem tenir paper clau al parlament del Principat, sí. Però no ens adonem d'aquest gir, d'aquest canvi en l'eix central sobre el qual pivota la nostra lluita? Tant ens importa ara, la democràcia representativa?

Deia un tal Vladimir que la tradició pesa més que la llei. Potser per això, la llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, encara es defensa més des dels carrers que des de les institucions. Perquè és tradició que les empreses segueixin desnonant i tallant subministraments, quan només segueixen prioritzant els seus beneficis.

És l'Aliança contra la Pobresa energètica qui reclama a ajuntaments i Generalitat que compleixi la legislació. Són les Plataformes d'Afectades per la Hipoteca i el moviment popular qui segueixen aturant desnonaments que s'haurien d'aturar segons aquesta mateixa legislació. Podríem fer un recompte, i no seria d'estranyar que des de l'entrada en vigor de la llei, s'haguessin aturat més desnonament segons la tradició del carrer que segons la llei de l'administració.

La PAHC de Sabadell, una de les millors coses que li ha passat als Països Catalans els darrers anys, fa certa aquella màxima de 'la terra per qui la treballa', i allibera un hort en comunitat per collir-ne els propis fruits que els donin les seves mans. No hi ha millor política activa en ocupació que activar-se políticament i ocupar els espais que ens pertanyen.

Qui diu ocupar un hort, diu ocupar un hospital o un Centre d'Atenció Primària. Com han fet al Maresme i així han aconseguit frenar les retallades al CAP d'Arenys de Mar. La lluita per recuperar la sanitat pública, el dret a la salut i a les nostres vides, s'haurà de fer des del carrer i des dels centres, no podem esperar que un simple canvi de conseller ho resolgui tot quan s'ha implantat un model de cohabitació públic-privat que només busca desmantellar els serveis públics i espoliar-nos encara més.

Aquesta conxorxa de l'administració amb les empreses arriba fins i tot a l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, l'ICAM, on la nostra salut val menys que el paper amb què ens donen l'alta injustificada. La Plataforma d'Afectades per l'ICAM ha nascut recentment per denunciar el tracte vexatori i indigne que reben les malaltes. Aquesta és una lluita col·lectiva nascuda arran de la força i determinació de dues dones, la Naty i la Marta.

Dones protagonistes, dones polítiques, dones lluitadores. Dones que reivindiquen el seu lloc, en plena igualtat, en una societat capitalista i patriarcal que fa supurar el seu cantó més ranci, el substrat masclista que té de base, quan les dones decideixen no restar mai més en silenci ni explotades. Les dones de l'esquerra independentista ens van donar una lliçó tot just abans d'ahir, plantant cara amb determinació, fermesa i convicció tota la sèrie d'atacs i agressions verbals i simbòliques contra totes les dones que gosen fer política. I en general, contra totes les dones: en una societat masclista com la nostra, les dones que no callen reben agressions, des de la mofa i l'insult fins a l'assetjament, l'agressió o l'assassinat. I l'11 de febrer, a Sants, hi tornarem; i tots els cops que faci falta.

La nostra societat no accepta la diversitat de rols i de gènere, menys encara si qüestiona les bases del capitalista patriarcal, és a dir, l'heteronormativitat. Per això, la lluita contra la transfòbia i la LGTBIfòbia esdevé una tasca a fer des de la quotidianitat del carrer i del dia a dia, per contrarrestar tot assetjament. Hem de construir nous models de relació.

Els nous models de relació han d'anar en consonància, també, en l'espai on es desenvolupen. L'espai urbà, on vivim la majoria de la població, s'ha de repensar. I en el cas de Barcelona, s'ha de capgirar per complet. Ens cal un nou model de ciutat que defugi dels grans esdeveniments i del turisme. Per això, el veïnat s'organitza en l'Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible, mentre que els col·lectius i el moviment popular es posen en marxar per plantar cara al Congrés Mundial de Mòbils. No som cap aparador, però sembla que cap institució, ni Generalitat ni Ajuntament, vulgui fer el mínim en canvi.

Haurem de ser naltros qui ho fem. De la mateixa manera que haurem de ser naltros, també, qui planti cara des del carrer i des dels centres de treball a la privatització, a les externalitzacions, a la precarització constant de les nostres vides. De la resistència -Movistar-, a l'ofensiva -que tenim pressa-: el CorrEscales serà un punt d'inflexió en la lluita de precàries i en la solidaritat de classe. Qui va dir que no podríem revertir l'atomització subcontractual?

Segurament, ho va dir qui també deia que mai no aconseguiríem frenar l'augment de preus del transport públic. I va ser gràcies al carrer, o millor dit, al subsòl, que amb les accions i lluita constant d'Stop Pujades vam aconseguir frenar-ho per primer cop en quinze anys. I que, per segon any consecutiu, s'hagi congelat.

És el poble qui governa. I per això, si es necessiten sales per estudiar, les joves d'Arran s'organitzen, ocupen biblioteques i en forces uns majors horaris d'obertura. Com deia un tal Frederic, pesa més un gram d'acció que una tona de teoria, també a l'hora d'estudiar -o d'aconseguir-ne el lloc-. I d'aquí que sapiguem que no només amb més llibres, sinó amb més lluites, serem més lliures.

La llibertat serà incompleta, però, mentre hi hagi veïnes que no puguin caminar lliurement pel carrer. Veïnes que puguin ser empresonades, detingudes, vexades, torturades o deportades pel sol fet d'haver nascut a un altre lloc del món. La vergonya de l'Europa fortalesa, al costat de casa: el CIE de la Zona Franca -i dos carrers avall, a Sapadors, a València-. Les administracions barcelonina i catalana ja han dit que també estan per tancar-lo: és feina nostra fer que tot plegat no quedi en paper mullat.

Si no et donen, pren, ens deia l'Ovidi. Demà, prenem els carrers: tothom al CIE, a jutjar-lo, condemnar-lo i tancar-lo. I l'endemà, seguim als carrers, que tot està per fer i tot és possible.

Reconeguem-ho: ens uns anys, hem passat de no voler saber què s'hi deia ni feia al Parlament i a les institucions en general a estar-ne pendents dia sí, dia també. Però si fins i tot hi ha qui està pendent de què passa al congrés espanyol! Hem entrat als ajuntaments, sí, i cada cop amb més força; podem tenir paper clau al parlament del Principat, sí. Però no ens adonem d'aquest gir, d'aquest canvi en l'eix central sobre el qual pivota la nostra lluita? Tant ens importa ara, la democràcia representativa?

Deia un tal Vladimir que la tradició pesa més que la llei. Potser per això, la llei 24/2015, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, encara es defensa més des dels carrers que des de les institucions. Perquè és tradició que les empreses segueixin desnonant i tallant subministraments, quan només segueixen prioritzant els seus beneficis.