Aquests dies, amb la polèmica en portada i els ànims escalfats, s'ha pogut reflexionar poc –o gens– sobre l'exposició «Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà», que l'Ajuntament de Barcelona ha inaugurat aquesta setmana al Centre Cultural del Born. Es tracta d'una exposició que té com a objectiu denunciar la impunitat del franquisme no només durant la dictadura, sinó també –i sobretot– durant el règim constitucional que anomenen democràcia. Les polèmiques estàtues, una de Franco sobre un cavall i la de la Victòria, no estan escollides a l'atzar.
L'una, va estar al Castell de Montuïc fins el 2008 l'altra va romandre al Cinc D'oros, ni més ni menys que a l'encreuament del Passeig de Gràcia amb Diagonal, coronant un obelisc fàl·lic de dimensions gens menyspreables, fins l'any 2011. L'exposició la tenim realment a molts edificis i carrers de la ciutat i del país, on restes de simbologia feixista romanen amb més o menys soroll. És aquesta (in)explicable permanència en el temps de la simbologia feixista la que hauria d'haver generat polèmica i omplir xarxes i titulars.
Si alguna cosa ens ha deixat clara la polèmica és que les ferides no estan tancades i que les noves generacions no ignoren el què va passar. Però també ens recorda que la dictadura mai no ha passat comptes amb la història, ni amb les víctimes de la guerra i d'una repressió, la franquista, que no va acabar ni el 75 ni el 78.
Si pensem en els canvis de règims arreu del món, sovint ens vénen al cap imatges d'estàtues tombades, murs enderrocats, monuments atacats, però aquí no. A l'Estat espanyol, i també a Barcelona, la simbologia del règim feixista que va sembrar el terror ha perdurat durant 40 anys, i ho ha fet perquè senzillament, la transició no va suposar cap ruptura al respecte.
Els grans terratinents que van acumular la riquesa confiscant als qui van perdre la guerra ocupen ara els llocs principals dels consells d'administració, un ministre franquista va fundar el partit que avui governa a Espanya, els alts càrrecs ministerials, que no canvien governi qui governi, sembla que hagin heretat el càrrec per pur llinatge, i la monarquia segueix intacta per ordre i gràcia del Caudillo.
Els símbols són això, símbols: representacions que, en aquest cas, ens recorden que el vell règim segueix aquí i no ha marxat. I potser és també això el què molesta a molta gent, especialment a aquells que van participar d'aquella farsa per convicció, covardia o por insuperable. Ens han posat un mirall al davant i hem vist 40 anys d'impunitat des de la mort al llit del dictador, però lluny d'esmenar els errors amb humilitat, hem preferit estomacar-nos per un ninot decapitat.
I sí, això és tot.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
