A Mariano Rajoy el veiem gairebé cada setmana de ple assegut al seu escó. Normalment, però, s'absenta els dimarts, quan debatem i votem mocions o proposicions no de llei, iniciatives parlamentàries que tan sols poden “instar” el Govern a actuar. Aquí el PP no es juga res. Aquests dies tirem endavant, moltes vegades amb el suport del PSOE, iniciatives que de convertir-se en lleis garantirien el dret a l'habitatge, incrementarien el salari mínim a 800 euros el 2018 o permetrien implementar de manera gradual uns permisos parentals iguals i intransferibles de 16 setmanes.
Però els dijous, la bancada del PP acostuma a estar completa. Cap membre del Govern sol faltar quan es vota algun Reial Decret o Projecte de Llei amb efectes legislatius concrets, immediats. El Partit Popular, protagonista de centenars de casos de corrupció que dia rere dia surten a la llum pública, governa el país cada setmana des del Congrés. I aconsegueix fer-ho perquè, alternativament, compta amb els suports de PSOE i Ciutadans.
Aquest Govern, que en vista dels últims esdeveniments cada cop s'assembla més a una organització mafiosa, ha aprovat amb el suport de Ciutadans i del PSOE un objectiu de dèficit i un sostre de despesa que consolida l'austeritat en els pressupostos de l'Estat. De poc serveix després que en els debats dels dimarts, o en alguna comissió, el PSOE li recrimini les seves retallades, igual que ho fem nosaltres. El pressupost és el que és i no es pot fer una altra cosa, venia a dir aquesta mateixa setmana el secretari d'Estat d'Infraestructures, Transport i Habitatge, quan intentava justificar una disminució acumulada del 40% des del 2013 en el pressupost destinat a polítiques d'habitatge. I ho diuen sense cap vergonya, quan cada dia veiem que el seu partit ens està robant a mans plenes. Amb quina legitimitat pot un projecte polític defensar retallades de recursos, drets i llibertats que afecten la majoria de la ciutadania mentre alguns dels seus principals dirigents es dediquen a omplir-se les butxaques?
Es manté al Govern a un partit al qual se’l defineix en algun aute judicial com a organització criminal; a un partit que ha donat lloc, entre d'altres, als casos Bárcenas, Palma Arena, Gürtel, Taula, Púnica i a la recent operació Lezo. Parlem d'un president del Govern cridat a declarar pel finançament il·legal del seu partit, d'ex-Secretaris d'Estat, ex-presidents de CCAA, i altres alts càrrecs liderant, juntament amb els seus familiars, xarxes de frau, estafa, blanqueig, malversació, suborn o blanqueig de capitals, entre d'altres. Parlem de grans (grandíssimes) empreses privades que a canvi de quedar-se amb contractes milionaris de l'Administració Pública, retornen aquests favors a partits i els seus dirigents com millor convingui. Parlem d'utilitzar el poder polític, judicial i mediàtic, les influències i els contactes, per saquejar els recursos de totes, mentre s'aparta a jutges i fiscals que destorben quan intenten fer la seva feina amb independència. Aquest és el partit que setmana rere setmana guanya les votacions transcendents al Congrés.
Així que davant del mantra del PP, aquell que Cospedal i Rajoy s'esforcen a repetir sense descans, que la corrupció és només cosa d’“alguns”, només cal dir que ja n'hi ha prou de prendre'ns per idiotes. I a Ciutadans caldria dir-li que res del que està passant se soluciona únicament limitant mandats i acabant amb els aforaments. El seu fals paper de representants de la regeneració política, proposant mesures que no ataquen les veritables arrels de la corrupció, els pot acabar convertint en els promotors d'una ridícula operació cosmètica.
Iniciar converses amb altres partits polítics, moviments i organitzacions socials per impulsar una moció de censura que aconsegueixi fer fora el PP del Govern no es tracta únicament d'una qüestió de responsabilitat política o ètica. Es tracta d'intentar donar una resposta útil a la moltíssima gent que pensa que el que passa ja no es pot aguantar més. Es tracta de lluitar amb totes les eines que cadascuna tinguem al nostre abast per a protegir i restaurar els nostres drets, els nostres recursos públics i unes institucions que ens haurien de pertànyer a totes, i no a uns pocs i als seus amics. Aquesta mal anomenada crisi ens ha ensenyat, entre altres coses, que no ens podem permetre pensar que hem de resignar-nos. Seria el pitjor que podríem fer.
Perquè la moció de censura prosperi i tiri endavant serà imprescindible la participació i el suport del PSOE. Esperem que, a poc a poc, quan es vagin coneixent més detalls dels últims casos investigats, i també a mesura que s'acostin les seves primàries, reconsiderin la seva negativa inicial. I és que més enllà de les crítiques a la “teatralització” de la iniciativa, la veritat és que, arribats a aquest punt, la proposta d'impulsar una moció de censura, hauria de ser útil també per al PSOE si algun dia vol començar a actuar com un veritable partit de l'oposició.
No obstant això la utilitat, l'oportunitat i l'èxit de la proposta dependrà també del que passi més enllà dels grups polítics. I és que la capacitat que la ciutadania organitzada ha demostrat per lluitar contra la corrupció ha quedat àmpliament demostrada. Aquí està, entre altres exemples, 15MpaRato aconseguint condemnes de presó per a Rato i tota la cúpula de Bankia gràcies a un crowfunding finançat per milers de persones anònimes.
Algú pot imaginar 1, 2 o fins i tot 4 anys d'un Govern en mans d'un partit que és, en si mateix, la definició de corrupció política? Posar fi a això és una qüestió de pur sentit comú i la moció de censura ha de ser una eina més per intentar aconseguir-ho.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
