MWC: On és la força de treball que fa possible el creixement de la indústria del mòbil?

Aquesta setmana presenciem un any més com la celebració d’un dels congressos internacionals més importants que acull Barcelona, el Mobile World Congress (MWC), acapara els carrers i col·lapsa els serveis privats i públics de la ciutat. Més de 100.000 persones van assistir a l’edició de l’any passat. Vista la xifra i l’impacte que té a la ciutat algú pot arribar a pensar que tota la indústria de la telefonia mòbil és a Barcelona, però de fet només hi són una part molt petita. La gran majoria, la més vulnerable, no només no hi és, sinó que no se la té en compte en les estratègies de creixement del sector.

Al congrés hi participen persones delegades de les empreses més importants de la indústria del mòbil i indústries adjacents. Entre les protagonistes hi ha les grans empreses de l’electrònica que governen les principals cadenes de subministrament globals. Però aquestes cadenes globals són xarxes molt complexes formades per milions de persones treballadores exposades a la vulneració sistemàtica dels drets humans que no tenen veu ni representació al Congrés.

Entre aquestes s’hi compten en primer lloc les que treballen en mines molt perilloses a la República Democràtica del Congo (RDC), algunes menors d’edat, per extreure els minerals necessaris per a la fabricació dels mòbils i altres aparells electrònics. L’RDC pateix des de mitjans dels anys 90 una guerra que ha causat al voltant de cinc milions de víctimes mortals i més de tres milions de persones desplaçades o refugiades. És sabut que els grups armats del país, incloent-hi l’exèrcit congolès, es beneficien i financen directament del comerç d’aquests minerals.

El que potser és menys sabut és que la vulneració de drets humans continua en les següents fases de la cadena de subministrament, a la fabricació dels molts components que conté un telèfon mòbil i a l’assemblatge final.

A la Xina, el principal país exportador d’aparells electrònics del món, més de 5 milions de persones treballen a les fàbriques d’aquest sector. Foxconn, d’origen Taiwanès, és el fabricant més gran per contracte del món i dóna feina a gairebé un milió i mig de persones només a la Xina. Entre els principals clients de Foxconn hi ha Apple, Dell i Hewlett-Packard entre d’altres.

L’any 2010, una onada de suïcidis a Foxconn va alertar de la duresa de les condicions de les fàbriques a l’opinió pública per primer cop. Vam saber que les jornades de treball són extenuants, de 6 dies i prop de 100 hores a la setmana en alguns moments de l’any. Els salaris continuen estant molt per sota dels salaris dignes per viure, cosa que les força a demanar hores extraordinàries de feina per complementar el sou. Tot i així, el més habitual és que l’empresa les obligui a fer-ne per sobre del que estan disposades a fer, imposant-los objectius de producció elevadíssims. La planta de Foxconn a Zhengzhou, per exemple, assemblava el 70% dels IPhone6 a un ritme de 200.000 unitats per dia.

Un dels punts més foscos és la salut i la seguretat a les fàbriques. La indústria electrònica és intensiva en productes químics cancerígens, com el benzè i l’arsènic, utilitzats en la producció de semiconductors, o l’hexà, un dissolvent molt tòxic utilitzat per netejar les pantalles tàctils dels mòbils i que pot causar greus danys al sistema nerviós. Les persones treballadores manipulen aquests productes sense la protecció adequada i sense ser coneixedores dels riscos que això comporta.

La inexistència d’una cultura de la seguretat laboral, així com la impossibilitat d’organitzar la lluita per millorar les condicions de treball, està directament relacionada amb la manca de sindicats lliures, que a la Xina estan específicament prohibits. Però fins i tot en països on estan permesos, les restriccions a la llibertat d’associació, un dels drets humans fonamentals, poden prendre formes diverses: coaccions, amenaces, llistes negres, agressions i acomiadaments.

Un exemple recent d’aquestes restriccions l’hem vist a les Filipines, on C&F, una empresa que produeix components electrònics per a alguns dels expositors a l’MWC, va acomiadar 87 persones el juny passat al·legant reducció de comandes, entre les quals hi havia 63 membres d’un sindicat. El Departament de Treball de Filipines va abordar el cas com a pràctica antisindical i va exigir la readmissió de les 87 persones. L’empresa, però, va combatre aquesta decisió i va obligar a moltes a acceptar compensacions per acomiadament. Aquest gener només 22 persones que havien resistit a acceptar la compensació van ser finalment readmeses, però no amb les mateixes condicions com exigia el Departament i aïllades en un pavelló a part per restringir l’abast del seu discurs.

Al MWC, en cap pavelló aïllat representants de les persones treballadores abordaran els abusos als drets humans i laborals a les persones que formen la força de treball de la indústria del mòbil. No ho faran tot i que tenen un pes majoritari en el sector de l’electrònica, que dóna feina a més de 18 milions de persones arreu del món. El “business as usual” imperarà dins la Fira de Barcelona mentre a fora continua la lluita diària per la justícia global de les que “som el 99%”.

Aquesta setmana presenciem un any més com la celebració d’un dels congressos internacionals més importants que acull Barcelona, el Mobile World Congress (MWC), acapara els carrers i col·lapsa els serveis privats i públics de la ciutat. Més de 100.000 persones van assistir a l’edició de l’any passat. Vista la xifra i l’impacte que té a la ciutat algú pot arribar a pensar que tota la indústria de la telefonia mòbil és a Barcelona, però de fet només hi són una part molt petita. La gran majoria, la més vulnerable, no només no hi és, sinó que no se la té en compte en les estratègies de creixement del sector.

Al congrés hi participen persones delegades de les empreses més importants de la indústria del mòbil i indústries adjacents. Entre les protagonistes hi ha les grans empreses de l’electrònica que governen les principals cadenes de subministrament globals. Però aquestes cadenes globals són xarxes molt complexes formades per milions de persones treballadores exposades a la vulneració sistemàtica dels drets humans que no tenen veu ni representació al Congrés.