Opacitat i vulneració de drets al CIE de Barcelona

El 6 de gener del 2012 les persones que treballem per la defensa dels drets de les persones que són internades als CIES (Centres d'Internament d'Estrangers) ens vam despertar esglaiats amb la notícia que Idrissa Diallo havia mort al CIE de la Zona Franca. La mort d'Idrissa va fer que la resposta social contra l'existència dels CIES explotés davant la tercera mort en tres anys ocorreguda a l'interior d'aquest centre d'internament barceloní, i tan sols 20 dies després de la mort de S. Martine al CIE de Madrid. Les protestes i accions jurídiques van aconseguir trencar el silenci mediàtic i polític que s'havia mantingut al voltant de l'existència i condicions dels CIE, i diversos mitjans de comunicació van fer visible fins i tot en les seves portades l'existència d'aquests centres i les condicions de vida que els envolten. Per fi semblava que s'aconseguia visibilitzar que a l'Estat Espanyol hi ha Centres de Detenció en els quals es priva de llibertat a persones pel simple fet de no tenir el permís de residència i que, a més, aquests centres no tenen cap tipus de regulació tot i fer 28 anys que existeixen, conformant-se com un veritable forat negre jurídic.

El Govern va reaccionar amb una contra-campanya, que molts anomenem de maquillatge dels CIES, a través de la qual es va anunciar l'aprovació d'un reglament per als centres, visites guiades per a la premsa, així com un eventual canvi de nom. En el moment que s'aconseguia trencar el silenci al voltant dels CIE, què millor que canviar el nom perquè tot seguís igual (passarien a anomenar-se Centres d'Estada Controlada d'Estrangers, CECE). No obstant això, dos anys després gairebé tot segueix igual. El reglament segueix congelat, tot i que en nombroses ocasions hi ha hagut rumors sobre la seva propera aprovació; les organitzacions de defensa de drets humans seguim constatant situacions de maltractaments tant en l'estada en els CIE com durant les deportacions; les condicions de vida segueixen sent igual de dures...

De fet, el passat mes de desembre una nova mort al CIE de Barcelona, del ciutadà d'origen armeni Aramays Manukyan, va posar en evidència que malauradament poques coses canvien. Va morir en una cel·la d'aïllament que es troba a escassos metres del lloc de control de la policia nacional i, segons van relatar diferents testimonis davant del jutge que investiga la causa, va ser agredit prèviament al trasllat a la cel·la d'aïllament en presència dels seus companys de cel·la.

Durant les properes setmanes les parts personades en el procediment tindran accés als enregistraments i es podran començar a aclarir les circumstàncies que van envoltar la seva mort. Però independentment de si efectivament es va tractar d'un suïcidi, com es justifica que es faci ús de l'aïllament en cel·la sense que aquest plus en la privació de llibertat estigui regulat de cap manera? Què va passar entre que va ser agredit en la seva cel·la i va aparèixer mort? Quins mecanismes van fer que una persona sana i amb projectes vitals clars no surti amb vida del CIE?

Tan sols unes setmanes després que es produís aquesta mort i minuts després que tingués lloc la tradicional concentració contra els CIE del 31 de desembre, una activista de la campanya Tanquem a els CIE va rebre una trucada en què un intern alertava que durant la tarda diversos policies van agredir interns que es trobaven nus a la zona de dutxes, espai que no té videovigilància. L'endemà vam rebre noves trucades en què explicaven que després d'aquest incident policies antiavalots van entrar al CIE i van amenaçar, van vexar i agredir diverses persones. També, segons denuncia, van entrar en dues ocasions el dia 1 de Gener i el dia 2 en una ocasió. De fet, des de llavors hi ha un dispositiu d'agents antiavalots de la policia nacional a la porta del CIE. De nou apareixen les preguntes: Els antiavalots poden actuar dins del CIE? Qui ha de donar l'ordre i qui ho controla? De nou, en trobar-nos davant un espai de privació de llibertat no regulat, no hi ha respostes clares. De fet, a més de la denúncia de la situació de maltractaments, s'ha sol·licitat al jutge de control del CIE que investigui els fets i hi limiti la intervenció d'agents antiavalots.

I tot transcorre dins d'uns marges d'opacitat propis d'un Ministeri d'Interior que té molt a amagar. El dia 3 de gener va acudir al CIE una comissió de Drets Humans composta per advocades i metgesses, però a aquestes últimes se'ls va denegar l'entrada. Així mateix, parlamentaris catalans i un diputat d'Amaiur havien sol·licitat visitar el CIE el 10 de gener. També visita denegada, així com també se li denega sistemàticament l'entrada al Síndic de Greuges. També se'ns denegava en ocasions a advocats fins que una interlocutòria dels jutges de Control del CIE ho va prohibir.

En un paràgraf anterior deia que gairebé res havia canviat en aquests dos anys al voltant del CIE. Una cosa sí que ha canviat, i és la capacitat de la societat civil per respondre davant els abusos que tenen lloc al CIE. A cada situació de la qual es té coneixement, es realitzen visites, es contrasta la informació oficial i, en el cas que s'arribi a la conclusió que hi ha indicis clars de possibles vulneracions de drets, es denuncia jurídica i públicament. Intenten ocultar tot el que passa al CIE, però gràcies al treball de moltes persones en el marc d'investigacions d'organitzacions de drets humans independents s'ha aconseguit que la mort d'Aramays Manukyan s'estigui investigant, així com el que ha passat els dies 31 de desembre, i l'1 i 2 de gener. A cada situació de vulneració de drets, investigació independent de la societat civil, amb l'objectiu de reduir la percepció d'impunitat, donar suport a les persones que els han patit, així com moure l'aparell judicial perquè apliqui els mecanismes necessaris per reduir la impunitat.

Estem en el camí del tancament dels CIES. Mai haurien d'haver existit, i cada vegada són més les veus que els critiquen i els cossos que els desobeeixen a través d'accions, o mitjançant la legítima negativa a ser deportat. Ens trobarem el proper dissabte 11 a les 17 h en una concentració al CIE. Els objectius sempre els vam tenir clars: tancar-lo, que cessin les batudes sota criteris racials als nostres carrers, i defensar el dret a la lliure circulació de moviments. També hem tingut clar que en el camí del tancament farem el possible per no tolerar que cap situació de maltractament quedi impune ni social ni jurídicament.

El 6 de gener del 2012 les persones que treballem per la defensa dels drets de les persones que són internades als CIES (Centres d'Internament d'Estrangers) ens vam despertar esglaiats amb la notícia que Idrissa Diallo havia mort al CIE de la Zona Franca. La mort d'Idrissa va fer que la resposta social contra l'existència dels CIES explotés davant la tercera mort en tres anys ocorreguda a l'interior d'aquest centre d'internament barceloní, i tan sols 20 dies després de la mort de S. Martine al CIE de Madrid. Les protestes i accions jurídiques van aconseguir trencar el silenci mediàtic i polític que s'havia mantingut al voltant de l'existència i condicions dels CIE, i diversos mitjans de comunicació van fer visible fins i tot en les seves portades l'existència d'aquests centres i les condicions de vida que els envolten. Per fi semblava que s'aconseguia visibilitzar que a l'Estat Espanyol hi ha Centres de Detenció en els quals es priva de llibertat a persones pel simple fet de no tenir el permís de residència i que, a més, aquests centres no tenen cap tipus de regulació tot i fer 28 anys que existeixen, conformant-se com un veritable forat negre jurídic.

El Govern va reaccionar amb una contra-campanya, que molts anomenem de maquillatge dels CIES, a través de la qual es va anunciar l'aprovació d'un reglament per als centres, visites guiades per a la premsa, així com un eventual canvi de nom. En el moment que s'aconseguia trencar el silenci al voltant dels CIE, què millor que canviar el nom perquè tot seguís igual (passarien a anomenar-se Centres d'Estada Controlada d'Estrangers, CECE). No obstant això, dos anys després gairebé tot segueix igual. El reglament segueix congelat, tot i que en nombroses ocasions hi ha hagut rumors sobre la seva propera aprovació; les organitzacions de defensa de drets humans seguim constatant situacions de maltractaments tant en l'estada en els CIE com durant les deportacions; les condicions de vida segueixen sent igual de dures...