Dia del poble gitano: opre Rromnia thaj o gao Rrom!

La intervenció antigitanista de l'europarlamentària de la Lliga Nord Mara Bizzotto, fa uns dies al Parlament europeu, evidenciava, una vegada més, l'escassa visibilitat i la particular elevada tolerància social amb què es rep el racisme cap al poble gitano.

Les declaracions de l'europarlamentària ultradretana, en què va menysprear el sentit d'un Dia Internacional dedicat a recordar el genocidi i persecucions contra el poble gitano i en què va reclamar commemorar un dia per a les suposades “víctimes dels problemes causats pels gitanos” ─“víctimes” del fet que es dediquin recursos públics a superar la discriminació i millorar la qualitat de vida de les comunitats gitanes que “no volen integrar-se”─, han quedat impunes i en un segon pla mediàtic. L'atac racista amb prou feines ha estat condemnat. Difícilment, hauria passat tan desapercebut si s'hagués dirigit a una altra minoria.

El poble gitano és la minoria ètnica autòctona d'Europa, la més nombrosa i, també, la més discriminada i oblidada. El racisme cap als gitanos, a més d'estar normalitzat, políticament és utilitzat per partits de dretes per aconseguir popularitat. Saben que generaran simpaties en una part no menyspreable de l'opinió pública  i els seus comentaris tindran repercussions negatives en l'excés. Ni tan sols partits d'esquerra s'oposen defensant els gitanos, per què pot costar-los vots. Per entendre el racisme cap als gitanos hem de buscar en la gènesi de les colonitzacions Europees i situar-nos en l'expansió i descobriment de l'anomenat nou món. A partir d'aquí, Europa comença a fomentar noves hipòtesis científiques que proclamen la superioritat de l'Europa blanca i la inferioritat de la resta, per així justificar, des de la legitimitat, l'explotació d'altres pobles i races.

L'antigitanisme està arrelat a Europa, des del principi de la nostra arribada, amb lleis, prohibicions i pragmàtiques d'aniquilació, assimilació i negació de la nostra diferència. Només a Espanya, entre 1499 i 1783, es van promulgar més de 250 legislacions antigitanes. El 1749, Espanya va intentar exterminar els gitanos i les gitanes espanyols. Entre 12.000 i 15.000 gitanos i gitanes van ser capturats en una sola nit i duts a presons i arsenals, pel simple fet de ser-ho.

Els homes van ser enviats als arsenals i mines de la Corona. Les dones i nens, a presons i cases de misericòrdia. Les gitanes es van considerar incapacitades per educar els seus fills i filles. Van arrencar els infants de les seves famílies i els van portar a hospicis per ser reeducats per l'Església.

L'antigitanisme que hem sofert els calés en la història és la principal causa de la desigualtat i discriminació que sofrim els gitanos i les gitanes al segle XXI. La nostra història ha estat construïda des d'una anàlisi externa, d'incomprensió cap a la nostra identitat i valors com a poble. Ha estat creada des dels estigmes, les falses creences i els estereotips.

El conjunt de la societat ha adquirit aquest imaginari sobre nosaltres, l’ha incorporat en tots els àmbits i ens ha convertit en una cultura infravalorada i insignificant a escala estructural. I en molts casos, els gitanos i les gitanes ho hem acabat interioritzant, fins a tal punt que els elements que componen aquest imaginari estigmatizant s'han convertit en atributs identitaris.

Per això resulta importantíssim reconstruir la història del poble gitano des de paradigmes que ens permetin reconèixer-nos d'igual a igual i, així, integrar-la a la història del món, d'Europa, d'Espanya, i, com no, de Catalunya.

Gitanes i gitanos reclamem que l'Estat espanyol, Catalunya i l'Església Catòlica facin justícia, ens demanin perdó i assumeixin el deute històric que tenen cap al poble gitano. Demanem un compromís de reparació cultural i social, per poder equiparar-nos en igualtat a la resta de la societat i recuperar, com a poble, els nostres drets, perduts durant segles de sofriment.

En el cas de les gitanes, tenim dos fronts oberts: lluitar dia a dia en contra del racisme que sofrim al costat dels nostres Rom i el nostre poble i aconseguir la igualtat de gènere. Per comprendre els rols de les gitanes d'avui, és imprescindible analitzar les relacions entre els diferents patriarcats i l'antigitanisme, incrustat a Europa des de fa segles, i les conseqüències que aquestes aliances tenen sobre els cossos i les vides de les dones gitanes.

Les Ronmnia mai vam ser submises. Les assimilacions forçoses, pragmàtiques, persecucions i el patriarcat occidental blanc, van minvar i van transformar els nostres valors de llibertat i igualtat. Els rols de les calís han evolucionat en tota la història pressionats pel racisme eurocentrista.

S'ha de comprendre des de quina perspectiva social han evolucionat els rols i les identitats de les dones gitanes i com aquestes evolucions han afectat l'organització social de la comunitat gitana i la nostra imatge, tant exterior com interior.

De la mateixa manera, un altre factor important a tenir en compte són els impactes socials culturals, de gènere i de reculada en tots els àmbits que s'han produït als barris guetos, creats dècades enrere per les administracions. Ha d'aclarir-se que les persones de les comunitats gitanes no hem triat viure-hi, sinó que vam ser forçosament instal·lats, de forma estratègica, als extraradi de les grans ciutats, per així exercir un major control ètnic i social.

Durant molts anys, els serveis mínims no ens han arribat i hem estat atesos amb serveis especialitzats en controlar i reeducar la població. Aïllant-nos físicament amb barreres arquitectòniques i astúcies socials, ens van arrencar altres opcions, altres possibilitats i trajectòries de vida, però encara així, aconseguim preservar el més important: l'orgull de ser gitanos i gitanes.

Un moment clau va ser l'arribada de la Constitució del 78, amb l'article 14, que legitima la igualtat entre tots els espanyols. Amb aquesta declaració de dret a la igualtat, es va donar per fet que els gitanos anàvem inclosos en el paquet de la igualtat, sense contemplar la nostra especificitat com a poble, única minoria ètnica espanyola. Ens van convèncer que aquest era el camí cap al reconeixement cultural. Vam creure cegament que tindrien en compte les nostres especificitats com a poble. Però no, una vegada més Espanya va tancar els ulls cap a nosaltres. Va arribar el cafè per a tots, menys per a les comunitats gitanes.

Negant-nos el reconeixement i ocultant el nostre passat d'aniquilació i persecucions, no va haver-hi reparació real, sinó que va començar la nova etapa de polítiques que no van comptar amb les nostres opinions i necessitats, sinó que van ser elaborades des de les necessitats de les administracions.

Amb l'excusa democràtica d'equiparar-nos a la resta de la societat, van començar a camuflar polítiques en les mateixes línies de segles enrere, assimiladores; polítiques que neguen i intenten mutilar, com sempre, la nostra cultura i drets com a poble, arraconant-nos en guetos i amb polítiques paternalista, controladores i assistencialistes.

En 600 anys ni les polítiques, pragmàtiques i intents d'assimilació han pogut tombar la nostra identitat. Som un poble fort i incomprès, acostumat al fet que ens culpabilitzin de la desigualtat cultural i social que vivim per, així, justificar que ens mereixem la desigualtat i racisme, perquè ho hem triat nosaltres.

Les persones gitanes estem molt acostumades al fet que les nostres situacions socials no es visibilitzin, que passin a segon pla en les agendes polítiques o que es tractin de forma residual i aïllada. Ens sentim indefenses, esgotades a l'hora de defensar les nostres necessitats socials des de les nostres pròpies anàlisis i de defensar que hem de disposar de partides pressupostàries reals.

Si les nostres demandes no encaixen amb les imposades des de les administracions, se'ns neguen. De vegades, fins i tot provoca confusions i, pitjor encara, generen estratègies per dividir als propis gitanos, per evidenciar que encara no estem preparats per liderar les nostres pròpies polítiques i, així, continuar decidint externament les nostres necessitats; justificant que encara necessitem ser tutelats externament. La finalitat és la mateixa de sempre: assimilació. I si denunciem tots aquests ardits ens acusen de desagraïdes, indomables o d'estar instal·lades en la cultura de la queixa.

La pitjor discriminació que pot patir un poble és la de ser ignorat, perquè si t'ignoren no existeixes, i si no existeixes, no hi ha passat i, per tant, no hi ha res a reparar. Freqüentment, fins que altres col·lectius o minories no comencen a sofrir les mateixes desigualtats que nosaltres, les persones gitanes no podem començar a visibilitzar-les.

Un exemple d'això és que entitats, tècniques i activistes gitanes i no gitanes portem dècades en una lluita conjunta per exigir a Catalunya el deute històric cap als gitanos i gitanes catalans, i no hem començat a rebre respostes positives i efectives fins que no s'ha començat a identificar un paral·lelisme; fins que Catalunya també s'ha sentit identificada com a minoria.

EL 8 d'abril, Dia Internacional del Poble Gitano, és per celebrar, però sobretot per reivindicar que vivim en una societat patriarcal carregada de desigualtats que afecten al poble gitano. El gènere és un factor clau en aquestes desigualtats. Un exemple clar és que l'esperança de vida de les dones gitanes a Espanya està 25 anys per sota que la resta de dones autòctones espanyoles.

Els patriarcats estan presents en tots els pobles i el feminisme ha de visibilitzar l'heterogeneïtat. Els contextos socials afecten a les construccions de gènere, que juntament amb les variables polítiques, econòmiques i culturals ens situen a les dones en diferents contextos de poder o desigualtat d’unes enfront d'unes altres.

Hem d'integrar les diversitats dels feminismes. No de dalt a baix. No solament des de les elits. Mai des del feminisme blanc eurocentrista, sinó horitzontalment, amb diferents perspectives, enfocaments i visions. Ha de ser el moviment de lluita per la igualtat de totes i per a totes.

Feminisme, sí, marcant nosaltres els ritmes; sense coaccions, sense controls, sense polítiques assimiladores que imposen l'individualisme patriarcal blanc; amb dret a conservar la nostra pertinença a la comunitat i el nostre orgull de ser gitanes; un feminisme reflexionat des de les nostres identitats gitanes i des del qual trobar vies conjuntes, amb les altres dones, per reivindicar els nostres drets a la igualtat, com a dones i gitanes, sense que dissolguin la nostra identitat.

Opre Rromnia thaj o gao Rrom!

La intervenció antigitanista de l'europarlamentària de la Lliga Nord Mara Bizzotto, fa uns dies al Parlament europeu, evidenciava, una vegada més, l'escassa visibilitat i la particular elevada tolerància social amb què es rep el racisme cap al poble gitano.

Les declaracions de l'europarlamentària ultradretana, en què va menysprear el sentit d'un Dia Internacional dedicat a recordar el genocidi i persecucions contra el poble gitano i en què va reclamar commemorar un dia per a les suposades “víctimes dels problemes causats pels gitanos” ─“víctimes” del fet que es dediquin recursos públics a superar la discriminació i millorar la qualitat de vida de les comunitats gitanes que “no volen integrar-se”─, han quedat impunes i en un segon pla mediàtic. L'atac racista amb prou feines ha estat condemnat. Difícilment, hauria passat tan desapercebut si s'hagués dirigit a una altra minoria.