Parlem, ara sí, de referèndum

El “procés” que hem conegut fins avui es troba, a ulls de tothom, en una situació d'esgotament. No ho està, però, perquè el sostrat d'aspiracions que van convertir la independència en la principal utopia disponible a Catalunya hagi desaparegut. Ho està perquè el calendari i les fites que han dirigit el seu desenvolupament no han respost a la necessitat de vertebrar un nou projecte de país, sinó a una missió de supervivència curtterminista pròpia dels contextos de crisis dels blocs de poder.

La capacitat de reinventar-se dels actors que han anat configurant aquest calendari ha aconseguit, sens dubte, marcar l'agenda del país i de la política catalana a la resta de forces polítiques. Un relat que ha pogut disputar de forma efectiva els significants de “democràcia” i “prosperitat” i que ha anat avançant gràcies a nous dies D i esdeveniments històrics que situaven un mur opac entre aquestes fites i l'endemà.

L'últim gir: una nova promesa de posar urnes que no serà, clarament, el referèndum que posi fi a la situació de bloqueig que viu el país. Més enllà del pacte o la unilateralitat (marc que no comparteixo en absolut), al meu entendre, una consulta que vulgui dur a terme aquest Govern sense acord amb l'estat no serà mai un referèndum per dos motius inherents a les forces i actors polítics que dirigeixen el procés.

El primer, perquè l'antiga CDC i la nova ERC han estat governant per a una minoria del país en termes de projecte econòmic i cultural (els últims pressupostos en són una bona mostra) i, per tant, no tenen legitimitat per fer partícips del seu full de ruta a una majoria que se sent exclosa de la seva idea de Catalunya.

El segon, perquè les coordenades geopolítiques amb les quals el procés, ERC i l'exCDC llegeixen el context internacional els ubiquen dins del bloc de l'immobilisme d'un model d'integració europea que s'ha demostrat bel·ligerant amb les aspiracions democràtiques dels pobles, especialment, amb les dels països del sud. Al costat oposat, doncs, de les potències i forces polítiques que han fet de la recuperació de la sobirania i un nou món multipolar el seu estendard i que podrien veure amb bons ulls la celebració de la consulta.

Per tant, més enllà dels arguments legals i jurídics, el fet que aquest sigui un Govern amb una visió política que respon al vell ordre de les coses els posa en una situació d'immensa dificultat si realment tinguessin la pretensió de convertir aquest nou intent de consulta en un referèndum efectiu.

I per acabar, parlem, ara sí, de referèndum. Al meu entendre, si la independència ha dibuixat la utopia disponible, el referèndum ha estat, sens dubte, la demanda aglutinant de les aspiracions democràtiques d'una ciutadania que segueix suportant la corrupció i l'ús patrimonialista de les institucions de mans dels mateixos que no garanteixen els seus drets ni les seves aspiracions.

En aquest sentit, si en el relat independentista el referèndum és una pantalla a guanyar i superar, el debat de la moció de censura d'aquests dos dies i, especialment, la intervenció de Xavier Domènech, ha inaugurat un nou relat capaç de disputar aquesta demanda des del sobiranisme: el dret a decidir en clau constituent, no només per una nova Catalunya, sinó com a condició per a un nou projecte d'estat plurinacional encapçalat per les forces del canvi.

En un context en què Podemos, En Comú Podem i la resta de confluències han aconseguit tornar a accelerar la marxa amb la possibilitat d'una majoria alternativa a l'horitzó, caldrà veure si aquest nou relat incipient que aquests dos dies ha ocupat la centralitat del debat al Congrés és capaç de vertebrar un projecte de país en clau democràtica també a Catalunya. Com sempre, serà necessari no restar a la defensiva i molt optimisme de la voluntat.

El “procés” que hem conegut fins avui es troba, a ulls de tothom, en una situació d'esgotament. No ho està, però, perquè el sostrat d'aspiracions que van convertir la independència en la principal utopia disponible a Catalunya hagi desaparegut. Ho està perquè el calendari i les fites que han dirigit el seu desenvolupament no han respost a la necessitat de vertebrar un nou projecte de país, sinó a una missió de supervivència curtterminista pròpia dels contextos de crisis dels blocs de poder.

La capacitat de reinventar-se dels actors que han anat configurant aquest calendari ha aconseguit, sens dubte, marcar l'agenda del país i de la política catalana a la resta de forces polítiques. Un relat que ha pogut disputar de forma efectiva els significants de “democràcia” i “prosperitat” i que ha anat avançant gràcies a nous dies D i esdeveniments històrics que situaven un mur opac entre aquestes fites i l'endemà.