Que parlin els presos

Més de quaranta anys després de que es comencés a plantejar oficialment la necessitat de tancar la Model, aquest cop sí les promeses s’han fet realitat. La sortida dels darrers presos representa una fita carregada de simbolisme, d’història i de futur.

Amb les cel·les buides s’obre una nova etapa per a l’hotel Entença, en la que el dret del veïnat a disposar dels equipaments i zones verdes llargament reivindicats s’haurà de conjugar amb el dret col·lectiu a conèixer la història de la presó i honorar la memòria de les persones que la van patir.

Sobre aquesta premissa, que avui quasi ningú discuteix, es contraposen dues opinions aparentment antagòniques: la que prioritza la regeneració de l’espai enderrocant la major part de l’edifici, enfront de la que aposta per conservar l’estructura radial, o una gran part, sense renunciar als nous usos i serveis que necessita el barri.Tot apunta a que l’equilibri s’haurà d’assolir a través d’un procés participatiu on els actors implicats tindran l’oportunitat de defensar la seva postura.

D’entrada, un motiu per a felicitar-nos i mantenir l’esperança en que s’arribi a un consens. Més encara si ho comparem amb el que va succeir fa uns anys amb la presó de Carabanchel, a Madrid, de la que només queda un immens solar ple de males herbes que mai ha acollit ni el centre de memòria ni l’hospital que reclamaven els veïns.

Un primer tast del que podria arribar a ser el futur espai d’història i memòria de la Model ja és visitable. El Departament de Justícia de la Generalitat, titular de l’edifici fins a finals d’aquest any, s’ha afanyat a preparar l’exposició La Model ens parla com a complement a la visita d’algunes parts de la presó. Aprofitar la rellevància publica del tancament, l’interès dels mitjans de comunicació i de la mateixa ciutadania és, sense cap mena de dubte, un encert. I la gran quantitat de persones que s’han inscrit per visitar-la sembla donar la raó a la iniciativa.

L’exposició, situada a la cinquena galeria, selecciona 13 moments i 13 protagonistes per il·lustrar l’impacte d’alguns dels principals esdeveniments polítics i socials del segle XX rere les reixes. Gràcies a una museografia sòbria però efectiva, d’una llambregada els visitants es poden fer una composició de lloc del que ha estat la història recent de Catalunya vista a través del prisma de la presó. Si més no, d’alguns episodis.

Possiblement massa pocs com per abastar un període tan extens; segurament massa complexos per a reduir-los a 30 línies i una imatge. Seleccionar només 13 fragments d’entre 113 anys i més de 200.000 expedients d’interns conservats a l’arxiu no és una tasca senzilla, i encara que haguessin estat el doble -l’espai ho permetia- forçosament haurien quedat noms, anys i dades fora del catàleg.

No mereixia Huertas Claveria un record del seu cas? I els militants del PSUC -sigla que sorprenentment no apareix escrita ni un sol cop- detinguts el 1948 en la “caiguda dels 80”? I Angel Pestaña? La llista seria inacabable, certament. I totes les víctimes mereixen la mateixa consideració.

Potser per aquesta raó, treure a la llum les històries de persones menys conegudes, que no pas anònimes, hauria ajudat a despersonalitzar una repressió que s’acarnissà, com amb bon criteri s’assenyala a la mostra, amb interns per delictes de tota mena, però que a la fi només està representada en la seva majoria per presos i personatges il·lustres, quasi tots ells amb entrada a l’enciclopèdia. És veritat que serveixen de pretext per explicar un moment històric que els depassa, però no ho és menys que la seva rellevància eclipsa als seus coetanis.

Possiblement per limitacions tècniques, la mostra no fa ús de l’abundant material autobiogràfic que es conserva relacionat amb l’experiència del captiveri. Testimonis escrits i orals són pràcticament absents del fil narratiu. Una llàstima. Cap motiu no justifica però, que no hi hagi cap dona entre els personatges ressenyats.

La Model va ser una presó d’homes, però entre el tancament de la presó de Les Corts, el 1955, i la inauguració de La Trinitat, el 1963, també va recloure preses polítiques i comunes. En qualsevol cas, no s’hauria d’haver deixat passar l’ocasió d’explicar i homenatjar la figura de la dona de pres. Mares, esposes i filles han estat -i continuen sent- cabdals en el suport als seus familiars, alhora que víctimes indirectes de la reclusió masculina. No mereixien, de nou, el càstig de l’oblit.

Per una raó ben diferent, que hi siguin les víctimes de la repressió, però no els victimaris que la van exercir, constitueix una altra oportunitat perduda. Només un dels prohoms que van inaugurar la presó mereix un apunt, però cap més referència a la identitat dels carcellers que la van governar des de llavors, alguns de tan infausta memòria com el sacerdot Martin Torrent, qui en plena postguerra considerava afortunats els presos republicans perquè a diferència de la resta de mortals, ells sí sabien quan els arribaria l’hora final… davant de l’escamot d’afusellament.

O el funcionari que va matar a cops a un pobre diable conegut com l’Habichuela un mes abans de la mort de Franco, fet que provocà un amotinament en protesta pels maltractes que eren objecte els presos. I de sobte, la narració es talla abruptament el 1984, després del traspàs de competències en administració penitenciària a la Generalitat, passant de puntetes i sense cap anàlisi pels 33 anys de gestió autonòmica de la presó. Període que ha estat de tot, menys tranquil.

Durant uns mesos la Model ens parla i paga la pena visitar-la i escoltar-la. Però el futur memorial hauria de poder anar un pas més enllà i oferir, amb més temps i mitjans, una mirada polièdrica i incisiva sobre el paper de la presó a la nostra societat durant el darrer segle i un altaveu a les experiències de les centenars de milers de persones que per motius ben diversos van patir privació dels drets fonamentals a l’ombra dels seus murs.

Més de quaranta anys després de que es comencés a plantejar oficialment la necessitat de tancar la Model, aquest cop sí les promeses s’han fet realitat. La sortida dels darrers presos representa una fita carregada de simbolisme, d’història i de futur.

Amb les cel·les buides s’obre una nova etapa per a l’hotel Entença, en la que el dret del veïnat a disposar dels equipaments i zones verdes llargament reivindicats s’haurà de conjugar amb el dret col·lectiu a conèixer la història de la presó i honorar la memòria de les persones que la van patir.