Per què només ens serveix la consulta ben feta?

La reunió del passat dilluns 13 d’octubre, entre CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i CUP, va suposar el trencament de l’acord que, des de la transversalitat ideològica i la pluralitat de les opcions, vam pactar el passat 12 de desembre entorn a una pregunta, una data i unes garanties democràtiques que haurien de clarificar el futur polític de Catalunya. El trencament d’aquest acord i, per tant, de la unitat de les forces democràtiques que defensem el dret a decidir, té nom i cognoms: Artur Mas i Gabarró. El president de la Generalitat va ser qui va modificar, de forma unilateral i sense el consens ni d’ERC, ni de la CUP, ni d’ICV-EUiA, elements fonamentals d’aquest acord.

Mas ens va voler fer passar bou per bèstia grossa i es va treure de la màniga un procés de participació ciutadana que, disfressat de consulta del 9-N i aprofitant-se del clam social majoritari que defensa aquesta data, servís per iniciar una mobilització que acabés, segons les seves mateixes paraules, en la “consulta definitiva” que serien unes eleccions plebiscitàries. Ras i curt: en el seu cap ja no hi ha consulta, sinó avançament electoral. Al meu parer, ICV-EUiA havíem arribat a un acord de país amb forces transversals, però no participarem de l’estratègia electoral del president Mas: només l’ha teixida pensant en els seus interessos de partit. Una nova estratègia de Mas que té el perill de cremar la consulta de debò generant desafecció cap a una part de la ciutadania que vol votar bé, i que crema també la unitat transversal que la defensa.

D’altra banda, cal explicar amb tota la rotunditat de què serem capaços per quins motius el procés de participació ideat per CiU pel 9-N no ens serveix. Són tres motius importants i un de fonamental. Primer: aquest procés de participació ni tindrà garanties democràtiques, atès que ni compta amb la necessària campanya de deliberació plural de totes les opcions i es farà tot amb voluntaris que no avalaran la neutralitat d’aquests processos. Segon: no ens serà útil, donat que el mateix president ha destacat que no és definitiva i caldrà fer unes eleccions per referendar el seu procés. I tercer: no tindrà credibilitat internacional, que és la gran arma amb la que els i les catalanes hem comptat fins ara. Perdre la credibilitat internacional amb un procés descafeïnat, partidista i gens transversal és el que vol el PP i és el que li està oferint Artur Mas i CiU en safata de plata. Però a més d’aquests tres arguments importants, n’hi ha un de fonamental per a mi: la dignitat. Jo vull que els i les catalanes votem com ens mereixem: amb urnes, amb paperetes, amb col·legis electorals, amb cens democràtic, amb període de deliberació, amb observadors internacionals, amb recompte oficial, amb funcionaris públics i amb un reflex sociològic del Sí/Sí, del Sí/No i del No. No fer-ho així és reconèixer que els poders de l’estat, el PP i les elits financeres ens han guanyat la partida.

Arribats a aquest punt, quina és l’alternativa? Modestament, crec que n’hi ha dues.

La primera alternativa és la proposta que vam defensar fonamentada en què el govern, que és qui té les competències per fer-ho, assegurés les garanties democràtiques necessàries per votar amb dignitat i, per tant, buscar la unitat requerida per la societat per acordar com i de quina manera desobeïm als qui ens neguen no la independència, sinó el dret a vot. La segona alternativa: que el president retiri el seu procés de participació, atès que té el risc de carregar-se la consulta com a procés democràtic i la seguretat d’esquerdar la unitat de les forces pro-consulta, i pactar un escenari unitari de fortes mobilitzacions per evidenciar, davant dels ulls del món que ens mira, que el responsable de negar el dret a vot dels i les catalanes és un govern de l’estat amb tics antidemocràtics i una profunda democraciafòbia.

Artur Mas té la responsabilitat, perquè és el president de la Generalitat de Catalunya, de decidir què tria: els seus interessos electorals o la força transversal de la unitat entorn al dret a decidir.

La reunió del passat dilluns 13 d’octubre, entre CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i CUP, va suposar el trencament de l’acord que, des de la transversalitat ideològica i la pluralitat de les opcions, vam pactar el passat 12 de desembre entorn a una pregunta, una data i unes garanties democràtiques que haurien de clarificar el futur polític de Catalunya. El trencament d’aquest acord i, per tant, de la unitat de les forces democràtiques que defensem el dret a decidir, té nom i cognoms: Artur Mas i Gabarró. El president de la Generalitat va ser qui va modificar, de forma unilateral i sense el consens ni d’ERC, ni de la CUP, ni d’ICV-EUiA, elements fonamentals d’aquest acord.

Mas ens va voler fer passar bou per bèstia grossa i es va treure de la màniga un procés de participació ciutadana que, disfressat de consulta del 9-N i aprofitant-se del clam social majoritari que defensa aquesta data, servís per iniciar una mobilització que acabés, segons les seves mateixes paraules, en la “consulta definitiva” que serien unes eleccions plebiscitàries. Ras i curt: en el seu cap ja no hi ha consulta, sinó avançament electoral. Al meu parer, ICV-EUiA havíem arribat a un acord de país amb forces transversals, però no participarem de l’estratègia electoral del president Mas: només l’ha teixida pensant en els seus interessos de partit. Una nova estratègia de Mas que té el perill de cremar la consulta de debò generant desafecció cap a una part de la ciutadania que vol votar bé, i que crema també la unitat transversal que la defensa.